El cant gregorià és un cant litúrgic utilitzat per l’Església cristiana d’Occident des de l’edat mitjana. El nom li ve del papa Gregori I, a qui alguns atribueixen l’organització d’aquest tipus de cant.
En el gregorià, el text és més important que la melodia, és el que hi dona sentit. Tot i això, posar música a l’oració en deu multiplicar l’efecte, perquè, segons Sant Agustí, “qui canta, prega dues vegades”.
El cas és que el gregorià és ple de paraules enigmàtiques, com ara melisma.
En grec, μέλισμα vol dir ‘cant, melodia’, i ve de μέλος (‘frase musical’). De μέλος i ᾠδή (‘cant’) venen melodia i melodiós. Si canviem μέλος per μονῳς (‘un de sol’), tenim monodia, que és el cant a una sola veu. Oposat a polifonia, cant amb ‘moltes veus’.
A la sobrietat del gregorià li escau la simplicitat de la monodia, en què tots els cantants entonen una mateixa melodia. I aquesta melodia es pot cantar amb quatre estils diferents, segons la relació que té amb el text. Si s’entona la mateixa nota, invariable, durant unes quantes síl·labes seguides, el cant és salmòdic. Si a una síl·laba hi correspon un sol so, és sil·làbic. Si s’entonen tres o quatre notes en una sola síl·laba, el cant és neumàtic. I si una síl·laba es canta amb encara més sons, és melismàtic.
Doncs ja ho tenim: un melisma és el fet de cantar diferents notes (de vegades fins i tot més de 50!) sobre una sola síl·laba. En el cant gregorià, i en altres. De fet, molts cantants moderns demostren la seva habilitat vocal fent melismes. Precisament Aretha Franklin, morta aquest any, ha estat qualificada per alguns de “reina del melisma”. Escolteu-la i entendreu per què!
Parlant de música 