51 Un bravo per la música!

En un altre “Parlant de música” (“L’hora dels aplaudiments”) vam repassar diferents maneres de referir-se als aplaudiments al final d’un concert. Avui tocarem una matèria que hi té molt a veure: les exclamacions d’entusiasme.

Aplaudir al final d’un concert és mostra de bona educació, i sobretot d’agraïment per la feina dels músics. Ara, algunes vegades aplaudint no en tenim prou i hem de cridar per fer saber als artistes que ens han arribat al cor.

És llavors quan apareixen les interjeccions: els visques, els bravos i fins i tot els hurres.

La interjecció visca és una forma arcaica de visqui, el subjuntiu de viure, i en origen és una fórmula per desitjar llarga vida a algú. De la forma conjugada “Que visquin els músics!” s’arriba a “Visca els músics!”, invariable, en què visca serveix per expressar entusiasme.

Pel que fa a bravo, ve de l’italià. En aquesta llengua és un adjectiu que vol dir ‘bo, valent’, i concorda en gènere i nombre amb la persona a qui qualifica. Així, en italià bravo s’aplica a un home, brava a una dona; bravi a dos o més homes, i brave a dues o més dones.

Independentment del que faci l’italià, en català bravo, com visca, és invariable, i per tant no concorda amb el destinatari de l’exclamació. Així, tant diríem Bravo, Joan Pons! com Bravo, Elena Copons!

Això sí, si aplaudint la italiana Cecilia Bartoli ens ve de gust parlar-li en italià, podríem dir Brava, Cecilia!, però sapigueu que dit en català el més normal seria Bravo, Cecilia!

Versió sonora

Anuncis

50 L’os de la música

No tothom sent la música de la mateixa manera. N’hi ha que amb dues notes s’emocionen, i fins i tot ballen. En canvi, d’altres no segueixen mai el ritme; si canten, desafinen, i la música els recorda el soroll.

Malgrat això, ningú es pot sostreure del tot a aquesta força tan poderosa. I és que tothom: dones i homes, criatures i avis, té al cos l’os de la música, i segur que alguna vegada li ha sonat!

L’os de la música (també conegut com l’os de l’alegria) és molt  sensible als cops secs. Sabeu allò que et claves un cop al colze i tens una enrampada per tot el braç? Doncs és que has encertat de ple l’os de la música!

Cal dir que és un os una mica bromista… Primer, perquè no és un os! En realitat és un nervi. I segon, perquè si t’hi claves un cop, més que sentir música veus les estrelles!

Els catalans no som els únics que, malgrat tot, el trobem simpàtic. En alemany en diuen musikantenknochen, és a dir, ‘os músic’; en portuguès és l’osso engraçado i en anglès el funny bone, l’‘os divertit’.

Doncs resulta que en anglès el funny bone passa just pel costat del humerus, que és l’os que va del colze a l’espatlla. O sigui, el nostre húmer. I en anglès sona igual que humorous, un adjectiu que també vol dir ‘graciós’, ‘humorístic’.

O sigui que al colze dels britànics hi coincideixen el nervi més divertit i musical i l’os més simpàtic. S’ho deuen passar pipa, tots dos, quan agafen la tasseta de te!

Versió sonora

 

49 L’origen del faristol

 

El faristol és aquell objecte on els músics repengen les partitures. Com que forma un pla inclinat que es pot ajustar, permet llegir-les amb comoditat. Generalment es plega i té un peu ajustable.

No ho sembla, però aquest estri tan discret i pràctic té uns orígens força majestuosos. L’etimologia ens ho fa veure.

La paraula faristol està emparentada amb faldistori. Un faldistori és un seient que fan servir els bisbes per seure-hi o per repenjar-s’hi en les cerimònies solemnes.

Aquesta paraula, faldistori, ve del llatí, que l’agafa del fràncic. En la llengua dels antics francs, amb falden (que vol dir ‘plegar’) i stuol (‘cadiral’) es forma faldistôl, que vol dir ‘cadiral plegable’. D’aquí en català passa a fal·listol, que evoluciona fins a faristol.

I com es passa d’una cadira a un faristol? Doncs s’hi passa perquè els dos objectes s’assemblen. Per la forma, perquè tots dos solen estar formats per un peu i una base plegables i són fàcils de transportar. I també per les funcions: el faldistori serveix per repenjar-s’hi i al faristol s’hi repengen partitures.

Aquí us ho deixem! Pleguem el faristol… i pleguem!

Versió sonora

 

 

48 La claca

Diuen que l’emperador romà Neró era molt aficionat a la música, i que quan cantava o tocava la lira, per assegurar-se una bona resposta del públic, convocava 5.000 soldats al concert perquè li fessin de claca.

A part d’aplaudir-lo i riure-li les gràcies, aquests soldats entonaven un encomi dedicat a l’emperador. Aquesta paraula prové del grec ἐγκώμιον, que vol dir ‘lloança’, i d’aquí ve encomiable, ‘digne d’elogi’. A més, en català tenim una paraula que vol dir ‘digne d’aplaudiment’, i de fet té la mateixa arrel que el verb aplaudir. És plausible, que també vol dir ‘versemblant’.

Però tornem a la claca… La claca no és altra cosa que l’aplaudiment per encàrrec i, sense arribar a l’exageració de Neró, ha tingut èpoques d’esplendor. Al segle XIX es va professionalitzar i les feines es repartien: hi havia caps de claca i comissaris, n’hi havia uns que reien, uns que ploraven, uns que feien broma i uns altres que demanaven bisos… Fins i tot es van crear agències de claca, sovint vinculades a grans teatres, com el de la Scala de Milà, el Metropolitan de Nova York o la Royal Opera House de Londres.

Pel que fa a l’etimologia, la paraula claca ve del francès claque, que també vol dir bufetada, o sigui, cleca. Tant claca com cleca, ja es veu, tenen origen onomatopeic. Us sembla plausible?

I ja està, hem acabat.

Ui, no se sent cap aplaudiment? Vaja, m’he tornat a descuidar de contractar la claca!

 

Versió sonora