79 Te amb txa-txa-txa

El txa-txa-txa és un ball nascut a Cuba que combina dos passos lents i tres de ràpids: “un, dos, un-dos-tres”. O el que és el mateix: “un, dos, txa-txa-txa”.

El nom txa-txa-txa ve d’aquests tres passos. També podria tenir relació amb unes maraques anomenades txatxàs, però és poc probable.

El que potser no s’ha plantejat mai ningú és que el txa-txa-txa pugui estar relacionat amb el te! Sí: en portuguès del te se’n diu cha, i per tant tres tasses de te seguides farien un cha-cha-cha.

Moltíssimes llengües del món, no tan sols el portuguès, anomenen el te [ʧá] o [ʧáj]. I la resta de llengües, [tɛ́]. Amb molt poques variants.

Limitant-nos a Europa, als països de més a prop d’Àsia tot són variants de [ʧáj]: des del nord de Rússia fins a Grècia i Turquia, passant pels Balcans. Se’n diu [ʧáj] allà on el te va arribar per terra, seguint la Ruta de la Seda, des de la Xina.

En canvi, a l’oest d’Europa hi predominen variants de [tɛ́] te, perquè hi portaven l’herba els holandesos, per mar des del sud-est de la Xina.

Als llocs d’Europa, Àsia o Àfrica on aquesta infusió va arribar seguint la Ruta de la Seda, se’n diu txa, perquè en xinès mandarí la paraula te es pronuncia [ʧá]. En canvi, als llocs on el te va arribar per mar des del sud-est de la Xina, se’n sol dir així, [tɛ́], perquè en xinès min, el que es parla a la costa sud-est, es pronuncia [tɛ́] te.

Portugal és l’únic país de l’oest d’Europa on en diuen cha [ʃá]. Això és perquè el te no hi va arribar a través dels holandesos, sinó que els mateixos portuguesos el portaven des de Macau (on en diuen [ʧá]).

En fi, tot això són curiositats lingüístiques. En realitat, la hipòtesi que el txa-txa-txa cubà pugui venir de cha (o te), és fàcil de desmentir: ja se sap que a Cuba són més de cafè que no pas de te!

Versió sonora

Anuncis

74 Tarantel·les i aranyes

No fa gaire vam parlar de danses amb noms que provenen de topònims, i una era la tarantel·la. Una dansa popular napolitana de moviment molt viu.

En realitat, la paraula tarantel·la no ve directament del nom de la ciutat (i província) italiana de Tàrent (que en italià és Taranto). El que ve de Taranto és taranta o tarantola, que és la nostra taràntula, és a dir, una aranya, i d’aquí ve el nom de la tarantella, la dansa.

I com és que el nom de la dansa té a veure amb una aranya? Doncs perquè a la regió hi abundaven les aranyes d’aquesta espècie. I per tant, les picades. I a la picada de la taràntula se li atribuïa una síndrome molt greu, que causava convulsions, dolor i ofuscació mental.

Per curar-se, a la persona mossegada se li aplicava la tarantel·la, que a la Itàlia del segle XIV era una mena d’exorcisme musical.

Amb la música, el malalt reaccionava i ballava durant hores, i fins i tot dies, de manera frenètica. De tarantel·les, n’hi havia de diversos tipus, segons els símptomes de la persona mossegada, que treia el verí del cos ballant cada vegada més de pressa. Quedava exhausta, però així es començava a recuperar.

Almenys aquesta era la idea de la tarantel·la. Amb un tractament tan contundent, o et recuperaves o ja no te’n sorties. I no parlem dels músics, que feien autèntiques maratons! El malalt potser es curava, però els músics devien quedar ben baldats!

Versió sonora

28 Els valors de la jota

La jota és un ball popular de ritme ternari, molt arrelat a l’Aragó, però també a les terres de l’Ebre, el País Valencià i les Illes.

L’origen de la paraula és incert, però podria venir de l’àrab i ens ha arribat a través del castellà.

En alguns llocs del territori catalanoparlant es manté amb la fonètica original i l’anomenen [χóta], mentre que en altres s’ha convertit en cota [kɔ́tə]. En estàndard s’ha imposat la pronúncia [ʒɔ́tə], que aplica a la paraula escrita les regles de lectura del català.

Però a més de ser un ball, la jota també és una lletra, i cal dir que té valors molt diferents segons la llengua, i per això no sempre és fàcil de llegir.

En moltes llengües romàniques, la lletra j sona com en català. Per exemple en francès, al nom Jérome [ʒeróm], o en romanès. O en portuguès, a José [ʒuzɛ́].

En anglès el so és una mica diferent, africat, com a John [ʤɔ́n].

El castellà és potser l’única llengua en què la lletra j es llegeix amb el so gutural [χóta], com a Juan.

A la majoria de les llengües de l’est d’Europa i en islandès, la lletra j es llegeix com les “is” de iaia. Sona així en llengües eslaves com ara el polonès, el txec o el serbocroat; bàltiques com el letó; i també en llengües germàniques com l’alemany, el suec, el noruec, el danès i el neerlandès. Per exemple, a Johann [jóhan] en alemany o a Andrej [ándɾej] en txec.

Acabem amb un fet curiós sobre la lectura de la jota en català. Hi ha dues paraules en què podem llegir la lletra “j” de dues maneres diferents, totes dues es consideren genuïnes. Són jo [ʒɔ́] i ja [ʒá], que també podem pronunciar “io” [jɔ́] i “ia”[já].

I aquí s’acaba la jota!

Versió sonora