123 Castanyoles, castanyetes, postisses i estriquetes

Els cròtals són un instrument de percussió format per dues peces còncaves (com closques de petxina) que es fan xocar l’una amb l’altra. L’instrument ve de les antigues civilitzacions orientals, i la paraula ens arriba des del grec κρόταλον, etimològicament relacionat amb l’acció de picar de mans. Un cròtal també és un animal, el que coneixem com a serp de cascavell, que, al final de la cua, té unes peces còrnies que fa sonar (com un cascavell) per espantar els seus enemics.

Dels cròtals ve la crotalogia, la ciència que estudia les castanyoles, instrument que en català també s’anomena castanyetes i postisses. I a Olot els nens, per Nadal, tocaven les estriquetes, una paraula d’origen onomatopeic.

Castanyoles i castanyetes són diminutius de castanya, fruit al qual s’assemblen per la forma i el color. Per cert: el color que ara coneixem com a marró abans s’anomenava habitualment ‘color de castanya’ o castany. L’adjectiu marró, provinent del francès, va desplaçar el castany. No per casualitat en francès les castanyes s’anomenen marrons, i d’aquí ve marron glacé, que són castanyes confitades.

Si l’origen de castanyoles i castanyetes és el fruit del castanyer, el de postisses no hi té res a veure.

Dèiem que en grec κρόταλον té relació amb ‘picar de mans’. Però quan toquem instruments de la família dels cròtals no són precisament les mans el que sona, sinó uns estris afegits que actuen com a extensió de les mans. Les castanyoles són una mena de “mans postisses”. I d’aquí ve la denominació postisses, habitual en alguns llocs del País Valencià.

Acabem amb una endevinalla:

Són fetes de fusta: panxa per panxa, forat per forat, i amb la remenadissa fan tra-ca-trac, tra-ca-trac.

Ja sabeu què són, oi? Unes castanyoles, castanyetes, postisses o estriquetes!

Anuncis

122 Accidents musicals

El trànsit i la música no semblen d’entrada matèries relacionades, però a la informació del trànsit sovint es parla d’accidents, que causen alteracions diverses en la circulació, com ara retencions. I en aquesta  frase hi ha tres paraules que ens porten a la música.

Dosificar l’aire que respirem és essencial per cantar (i també per tocar un instrument de vent). Respirar es compon d’inspiració, espiració i retenció. Retenció d’aire, doncs, com retenció de trànsit: ja tenim un punt en comú.

Mentre que retenció es relaciona només tangencialment amb la música, accidents i alteracions pertanyen clarament a la terminologia musical.

Les alteracions són signes que modifiquen el so d’una nota. El sostingut o diesi (#) l’apuja un semitò, el bemoll (b) l’abaixa, i el becaire () anul·la qualsevol alteració.

Hi ha alteracions pròpies, que són les que s’escriuen al començament del pentagrama, darrere la clau. El conjunt d’alteracions escrites en aquesta posició, que afecten tot el que ve després i en determinen la tonalitat, és l’armadura.

I també hi ha alteracions accidentals, o accidents, que s’escriuen davant d’una nota en concret i afecten només aquesta nota i les altres del mateix nom que hi pugui haver al mateix compàs.

Alteració ve del llatí alteratio, que és l’‘acció de canviar’. Les alteracions indiquen una modificació: la nota canvia un semitò, amunt o avall.

Accident també ve del llatí, accidens, que ve del verb accidō, que vol dir ‘caure a sobre’. Els accidents sempre ens agafen per sorpresa. Mentre que les alteracions pròpies les sabem des del començament de la partitura, les accidentals ens cauen a sobre de cop i volta. Per això, tant al volant com tocant un instrument, convé estar a l’aguait per prevenir accidents.

Versió sonora

121 Viva Verdi (sigles i acrònims)

Avui parlem de sigles i acrònims, i això ens porta, curiosament, al nom d’un compositor: Verdi.

Per començar, què entenem per sigla i què entenem per acrònim?

Una sigla és la suma de les inicials de diferents paraules, que juntes formen una denominació equivalent, però més breu. Entre les sigles n’hi ha unes que no les llegim lletra per lletra sinó com una paraula normal; n’acostumem a dir acrònims.

Per exemple: la sigla OBC, en denominació completa Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, la llegim dient d’una en una les lletres que la formen: O, B, C. És una sigla, però no el que en general entenem per acrònim.

En canvi, en el cas de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya solem reduir el nom a la forma JONC. En aquest cas diem que és un acrònim perquè es llegeix com una paraula normal, no pas lletra a lletra.

Tot i que actualment podem trobar un munt de denominacions escurçades com aquestes, el fenomen no és recent. Anem enrere en el temps, fins al 1842.

Giuseppe Verdi estrenava l’òpera Nabucco. Una obra d’un sentiment patriòtic que a Itàlia sintonitzava amb el moviment contrari a la dominació austríaca. Arran d’això, les parets del país es van omplir de pintades on hi deia “Viva Verdi”, o sigui, ‘Visca Verdi’. No era tan sols devoció pel compositor; és que VERDI en realitat volia dir Vittorio Emmanuele Re dItalia”; hi feia d’acrònim. En aquest cas, no per escurçar, sinó per esquivar la censura.

Ens podria semblar que això de les sigles és una moda recent, però ve com a mínim del temps dels romans. Fa més de dos mil anys la sigla SPQR (que vol dir Senatus PopulusQue Romanus, ‘El Senat i el poble romà’), ja apareixia a les monedes.

En el cas de Viva Verdi, l’acrònim va resultar premonitori. El Vittorio Emmanuele Re d’Italia que s’amagava darrere la sigla Verdi va ser coronat el 1861. Va acabar sent, efectivament, Víctor Manuel II, rei d’Itàlia.

Versió sonora

120 El “foyer” 

Un foyer és una sala que hi sol haver als teatres perquè el públic pugui estirar les cames o xerrar una mica abans, a la mitja part, o després d’una funció. És un espai de transició cap a la sala, una mena de vestíbul.

Hi ha foyer al Liceu, al Palau de la Música, al Lliure, a diferents auditoris del país i, per exemple, al teatre Cirvianum  de Torelló. Encara que la paraula no aparegui als diccionaris catalans, el foyer forma part de les instal·lacions dels nostres teatres.

Sovint aquests foyers deixen de ser zones de transició i es converteixen en espais independents, sales on es fan des d’exposicions, refrigeris o banquets fins a espectacles de petit format. Així, els teatres en treuen un rendiment econòmic més enllà del que reporten les funcions artístiques habituals.

La paraula foyer l’agafem del francès; de fet, la diem en francès. Prové del llatí focārium , que ve de fŏcus, ‘fogar, llar de foc’. De fŏcus ve la paraula foc i també els focus que il·luminen l’escenari dels teatres. Foyer en francès, com en llatí focārium, està relacionat amb l’escalfor del foc.

Aplegar-nos al foyer d’un gran teatre després d’una òpera ens pot semblar molt sofisticat, però fixeu-vos com ens fa de semblants als humans primitius que s’aplegaven a l’entorn d’una foguera. Animals gregaris com som, ara com en temps remots, al foyer hi busquem el caliu del foc i, sobretot, el caliu del grup.

Versió sonora

119 El bemoll

El bemoll és un signe amb forma de lletra b que, en una partitura, indica que la nota afectada és un semitò més baixa que en l’estat natural. Tret que tingui un becaire al davant, que anul·la l’alteració.

Sabeu d’on venen les paraules bemoll i becaire?

En la notació medieval el si natural s’indicava amb una lletra b de formes anguloses, dures: en deien be quadratum (o be durum). D’aquí ve el becaire, que és una be de caires tallants.

En canvi, el si una mica més greu s’indicava amb una b de formes arrodonides: en deien be rotundum (o be molle). D’aquí ve la paraula bemoll, de be molle, que en llatí vol dir ‘be tova, molla’. De fet, la paraula moll ara l’associem sobretot a ‘mullat’, però en català moll també vol dir ‘tou’, igual que el molle llatí.

Al segle XV ja trobem documents catalans amb la paraula: de vegades escrita bemol i de vegades bemoll. El Diccionari català-valencià-balear també recull les dues formes, i potser per això algunes persones encara dubten.

En tot cas, fa molts i molts anys que l’única forma normativa és bemoll. Penseu que ja el 1898, fa més de 120 anys!, Pompeu Fabra, a la Contribució a la gramàtica de la llengua catalana, ja hi recollia bemoll com a única opció, i també apareix així a les seves fitxes manuscrites.

Trobar-se gaires bemolls en una partitura la fa més difícil de llegir, i d’aquí ve l’expressió la cosa té bemolls, que vol dir que presenta moltes dificultats. Però, en l’aspecte lingüístic, no podem dir pas que la paraula bemoll tingui gaires complicacions. És ben fàcil: bemoll. En realitat, la cosa no té bemolls.

Versió sonora