47 Trompes, trompetes i patacades

Les persones que han pogut sentir en directe el crit d’un elefant enfadat diuen que és espaordidor. Pensem que una trompa d’elefant fa uns dos metres de llarg i pesa més de 100 quilos. No és estrany que quan l’animal bramula se’l pugui sentir a 3 km de distància.

Igual que el “nas” de l’elefant, tenim un instrument de vent-metall que es diu trompa. És difícil que superi en soroll la de l’elefant, però pels 35 centímetres de diàmetre que té, deu-n’hi-do!

L’etimologia de la paraula trompa no és segura. N’hi ha que hi veuen un origen onomatopeic i d’altres la vinculen a στρομβός, que en grec vol dir ‘cargol de mar’. En qualsevol cas, tant la probòscide de l’animal com els cargols marins, com l’instrument de vent-metall, poden fer força soroll i s’assemblen de forma: tots són un tub que es cargola en espiral.

Trompeta és un diminutiu de trompa, una ‘trompa petita’. En canvi, trombó ve d’un augmentatiu en italià, trombone, que ve de tromba, ‘trompeta’. Un trombó seria, doncs, una ‘trompeta grossa’.

Però no tots els derivats de trompa són instruments. Una  trompada és un ‘cop de trompa’, però també qualsevol ‘cop fort’, una patacada. I entrompar-se ve de trompa, ‘borratxera’. S’hi afegeix anar de trompis, que vol dir ‘caure, anar per terra’.

Vaja, que tocar la trompa, la trompeta o el trombó no tenen més perill que el de fer soroll. Però vigileu amb altres trompes, que poden acabar en caiguda i patacada!

Versió sonora

Anuncis

46 Germanismes musicals 2 (lied)

Avui tornem a parlar de germanismes. En concret, de lied.

En alemany la paraula lied vol dir senzillament ‘cançó’, però en català l’hem adoptada amb un significat més precís, i designa la ‘cançó culta, generalment en llengua alemanya i acompanyada amb piano’.

Es tracta d’un manlleu no adaptat. Per tant, ho escrivim lied i ho pronunciem [lit], com en alemany.

El dubte lingüístic pot ser: sent una paraula alemanya, fem el plural com en català, o com en alemany?

Doncs la regla general és fer el plural afegint una essa a la paraula, com si fos catalana: per tant, lieds [lits]. Però en aquest cas també podem fer lieder [líðə], pronunciat com en alemany, o [líðər], més catalanitzat.

Això que hi hagi més d’una possibilitat passa amb alguns manlleus, pocs, que no s’han integrat del tot al sistema català. És el cas, per exemple, de land, la paraula que designa cada un dels territoris d’Alemanya i Àustria, que en català pot fer el plural länder [lɛ́ndə/lɛ́ndər], com en alemany, o bé lands, com en català.

Per tant, en singular lied, escrit com en alemany. I en plural, lieds o lieder , com ens agradi més, mentre la normativa no desestimi clarament una de les dues formes.

Versió sonora

45 Diades, himnes i senyeres

Aquesta setmana parlem de diades, com sempre des del punt de vista lingüisticomusical.

Diada és un derivat intensiu de dia. Afegim a dia el sufix -ada i es converteix en una ‘festa grossa’, un ‘dia assenyalat’. Així, tenim la diada de Corpus, o una diada castellera. Però la diada per antonomàsia és l’Onze de Setembre, la Diada amb majúscula.

A casa nostra, les festes solen tenir una part gastronòmica (amb un pastís o un tortell) i una part musical, que sovint és un himne.

La paraula himne té l’origen en el llatí hymnus, que ve del grec ὕμνος. És una composició que exalça els ideals d’un individu o un col·lectiu. Quan aquest col·lectiu és una nació, parlem d’himne nacional.

A Catalunya l’himne nacional oficial és, des del 1993, “Els segadors”, però també en tenim d’oficiosos: des de “L’emigrant” fins a “El cant dels ocells” o “El virolai”, les sardanes “La santa espina” i “L’Empordà” i, molt destacat, “El cant de la senyera”.

La paraula senyera ve de senya, procedent de signum, que en llatí era l’emblema que identificava cada una de les unitats de l’exèrcit romà. Senyera vol dir ‘bandera’ en general, però en l’ús ha acabat designant la ‘bandera catalana’, la quadribarrada clàssica.

Finalment, proclamada neologisme 2014 per l’Institut d’Estudis Catalans, tenim estelada, la bandera que simbolitza la independència de Catalunya. S’anomena així perquè a les quatre barres s’hi ha afegit un estel.

Ens acomiadem amb totes aquestes banderes voleiant al damunt dels nostres cants. Que passeu una bona setmana!

Versió sonora

44 El francès i el ballet

Així com la llengua de l’òpera és l’italià, el ballet és inseparable del francès.  

(El rei de França Lluís XIV, que era molt aficionat al ball, va fundar l’Acadèmia Reial de Dansa al segle XVII. Arran d’això, el francès es proclama la llengua del ballet.)

La direcció, els moviments, els desplaçaments, els salts… cada cosa té un nom… en francès! Així, encara que parlem en català, diem en avant (que vol dir ‘endavant’), en arrière (‘cap enrere’), en face (‘de cara’) o croisé  (‘creuat’).

També hi ha endehors  i endedans (‘enfora’ i ‘endins’).

I un munt de participis, com ara allongé (‘estirat’), effacé  (‘amagat’), coupé  (‘tallat’), o chainés (‘encadenats’).

A més, hi ha el battement (de ‘batre’), que pot ser fondu (‘fos’),  frappé (‘picat’), glissé (‘lliscat’),  jeté (‘llançat’), tendu (‘estès’), o d’altres tipus.

També hi ha expressions, com ara cou-de-pied  (‘coll del peu’), entrechat quatre  (‘entrecreuat’, més el número 4) o rond de jambe en l’air (‘cercle amb la cama enlaire’).

Entremig de tantes paraules franceses, sí que es diuen en català les posicions dels peus, de la primera a la sexta. I les dels braços: preparació, primera, segona, tercera, quarta, quarta creuada i cinquena. Entre les catalanes primera i segona, però, es cola la francesa demi-seconde, o demí. I també s’acostumen a dir en català canvi, contratemps o mitja punta.

En francès, ballet [bəʎɛ́t] és ballet [balé], que prové de l’italià balletto [ballɛ́tto], diminutiu de ballo [bállo] , ‘ball’. Ballet vol dir, doncs, “ball petit”.

Ho deixem aquí i sortim de puntetes de l’escenari…

Versió sonora