89 El diapasó

Avui parlem del diapasó, aquella vareta metàl·lica que molts directors s’acosten a l’orella per donar el to als cantaires abans de començar. Si heu cantat mai en una coral, segur que heu vist fer aquest gest de picar la vareta i escoltar-se-la atentament.

El diapasó és també ‘l’extensió d’una veu o d’un instrument’, la part de l’escala que recorre des de la nota més greu fins a la més aguda. La paraula ve del grec διὰπασῶν, que vol dir ‘a través de tots’. Amb aquest nom els grecs i medievals designaven un interval d’octava, és a dir, el que inclou totes les notes d’una escala.

Els constructors d’orgues també fan servir la paraula diapasó, perquè, entre altres coses, és la ‘relació que hi ha entre la llargada i el diàmetre dels tubs’.

A més, en els instruments de corda, el diapasó és el mateix que el batedor, és a dir, la ‘peça de fusta fixada sobre el mànec on els dits de la mà esquerra premen les cordes’.

I també s’anomena diapasó la ‘peça on hi ha les llengüetes de l’acordió.

Per si no n’hi hagués prou, en català tenim l’expressió alçar (o abaixar) el diapasó, que vol dir ‘apujar o abaixar la veu o les pretensions’, i per tant també relacionada d’una manera o altra amb la música! Si de cas, ara apujarem una mica el diapasó per acomiadar-nos. Fins aviat!

Versió sonora

Anuncis

84 Música i lletres

Hem parlat més d’un dia de la relació entre la música i els números, però, en canvi, no hem parlat gaire de les lletres, i ja tocaria. Perquè en la música i en la llengua la part essencial és sonora, però totes dues troben en l’escriptura una eina important.

Anotar una melodia en una partitura o escriure unes paraules en un paper obre la porta a reproduir-les més endavant, les fa perdurables i permet que altres persones les llegeixin i les interpretin.

L’escriptura està feta de signes, que en la música són els de la notació musical, i en els textos escrits, bàsicament, les lletres de l’alfabet.

Però aquestes lletres també són presents en la notació musical. De les notes que solem anomenar la si do re mi fa sol, també se’n diu A B C D E F i G. Noms de lletres!

A més, instruments com el violí o el violoncel tenen unes obertures a la caixa que, per la forma, s’anomenen efes. Un altre nom de lletra!

I un altre punt de contacte entre el món de les lletres i el de la música: les partitures són plenes de notes. I molts llibres erudits també en tenen, de notes: les notes al peu!

Finalment, el punt essencial. Una cançó popular, una cantata o una òpera no són altra cosa que el resultat de conjuminar lletra i música. Si lletra i música no coincidissin, no hi hauria cançons! I què faríem, sense cançons?

Versió sonora

18 El nom de les notes musicals

nomnotes

Tots sabem el nom de les notes: do, re, mi, fa, sol, la i si… però, d’on vénen aquests noms? Parlem-ne!

Al segle XI, el monjo benedictí Guido d’Arezzo va idear el solfeig i el tetragrama, i també va sistematitzar la notació musical actual, en què cada nom de nota és una síl·laba: do re mi fa sol la si.

La paraula solfeig (com la forma popular solfa), ve d’ajuntar les notes sol i fa. I el tetragrama (de tetra- i -grama, ‘de quatre línies’) ha acabat sent l’actual pentagrama, de cinc línies.

Però tornem a les notes. Abans del sistema sil·làbic, les notes prenien el nom de les primeres lletres de l’alfabet: A, B, C, D, E, F, G…, i a molts països encara les anomenen així. La A correspon al la, la B al si, i així successivament…

I d’on surt això del do-re-mi-fa-sol? Doncs d’un himne a Sant Joan Baptista titulat “Ut queant laxis”, en què la síl·laba inicial de cada frase dóna nom a una nota de l’escala.

I direu… però si “Ut queant laxis” comença amb ut i no amb do! És que ut, acabat en consonant, costava més de pronunciar; per això es va transformar en do. I d’on ve el nom do? Doncs no és clar del tot: pot venir de Dominus, ‘Senyor’ en llatí, o del cognom de Giovanni Battista Doni, que és qui va proposar fer el canvi d’ut a do.

Versió sonora

12 Notes diacrítiques

L’accent diacrític serveix per distingir gràficament alguns monosíl·labs que, segons les regles generals, no portarien accent. Fins ara n’hi havia 150 i ara n’hi haurà només 15.

Les notes musicals tenen totes una síl·laba. Les afecta, la reducció dels diacrítics? Doncs no! Gens ni mica! Cap de les notes s’escrivia ni s’escriu amb accent.

Si ens hi fixem, tots els noms de notes formen parells, i fins i tot tercets i quintets, amb altres paraules.

Do és el nom de la nota, i do un derivat de donar. “Per fer un do [dó] de pit, cal tenir el do [dɔ́] de cantar”.

Re [ré] és el nom de la nota, i re [rɛ́] és res [rɛ́s]. “Fes un re [ré], i re [rɛ́] més”.

Mi és una lletra grega, la nota musical i un pronom de primera persona: “Escriu una lletra mi, i a mi canta’m un mi!”.

Fa és una nota, però també la tercera persona del present del verb fer. “El baríton fa un fa”.

De sols, n’hi ha cinc, i només porta accent el sòl que vol dir ‘terreny’. La nota, l’astre que ens escalfa, un terme de química i l’adjectiu que indica que algú no va acompanyat, tots quatre van sense accent.

De las, n’hi ha tres. A la frase Nota-la, la nota la”, la hi fa de pronom, d’article i de nom.

De sis, n’hi ha cinc, i només porta accent el afirmatiu. Sense accent tenim el condicional, la nota, el pronom reflexiu i la cavitat interior.

No us hi capfiqueu: totes les notes, sense accent!

Versió sonora