18 El nom de les notes musicals

nomnotes

Tots sabem el nom de les notes: do, re, mi, fa, sol, la i si… però, d’on vénen aquests noms? Parlem-ne!

Al segle XI, el monjo benedictí Guido d’Arezzo va idear el solfeig i el tetragrama, i també va sistematitzar la notació musical actual, en què cada nom de nota és una síl·laba: do re mi fa sol la si.

La paraula solfeig (com la forma popular solfa), ve d’ajuntar les notes sol i fa. I el tetragrama (de tetra- i -grama, ‘de quatre línies’) ha acabat sent l’actual pentagrama, de cinc línies.

Però tornem a les notes. Abans del sistema sil·làbic, les notes prenien el nom de les primeres lletres de l’alfabet: A, B, C, D, E, F, G…, i a molts països encara les anomenen així. La A correspon al la, la B al si, i així successivament…

I d’on surt això del do-re-mi-fa-sol? Doncs d’un himne a Sant Joan Baptista titulat “Ut queant laxis”, en què la síl·laba inicial de cada frase dóna nom a una nota de l’escala.

I direu… però si “Ut queant laxis” comença amb ut i no amb do! És que ut, acabat en consonant, costava més de pronunciar; per això es va transformar en do. I d’on ve el nom do? Doncs no és clar del tot: pot venir de Dominus, ‘Senyor’ en llatí, o del cognom de Giovanni Battista Doni, que és qui va proposar fer el canvi d’ut a do.

Versió sonora

Anuncis

12 Notes diacrítiques

L’accent diacrític serveix per distingir gràficament alguns monosíl·labs que, segons les regles generals, no portarien accent. Fins ara n’hi havia 150 i ara n’hi haurà només 15.

Les notes musicals tenen totes una síl·laba. Les afecta, la reducció dels diacrítics? Doncs no! Gens ni mica! Cap de les notes s’escrivia ni s’escriu amb accent.

Si ens hi fixem, tots els noms de notes formen parells, i fins i tot tercets i quintets, amb altres paraules.

Do és el nom de la nota, i do un derivat de donar. “Per fer un do [dó] de pit, cal tenir el do [dɔ́] de cantar”.

Re [ré] és el nom de la nota, i re [rɛ́] és res [rɛ́s]. “Fes un re [ré], i re [rɛ́] més”.

Mi és una lletra grega, la nota musical i un pronom de primera persona: “Escriu una lletra mi, i a mi canta’m un mi!”.

Fa és una nota, però també la tercera persona del present del verb fer. “El baríton fa un fa”.

De sols, n’hi ha cinc, i només porta accent el sòl que vol dir ‘terreny’. La nota, l’astre que ens escalfa, un terme de química i l’adjectiu que indica que algú no va acompanyat, tots quatre van sense accent.

De las, n’hi ha tres. A la frase Nota-la, la nota la”, la hi fa de pronom, d’article i de nom.

De sis, n’hi ha cinc, i només porta accent el afirmatiu. Sense accent tenim el condicional, la nota, el pronom reflexiu i la cavitat interior.

No us hi capfiqueu: totes les notes, sense accent!

Versió sonora