77 El Virolai 

El monestir de Montserrat és un centre religiós situat en un entorn únic, però també un centre de cultura que ha conreat i protegit la nostra llengua, i que ha fet créixer el coneixement musical. Per tot això, i aprofitant que el 27 d’abril és la festa de la Mare de Déu de Montserrat, avui parlem del Virolai.

Conegut també com el Rosa d’abril perquè comença amb aquestes paraules, el Virolai és l’himne de la Mare de Deu de Montserrat. Per celebrar el mil·lenari de la troballa de la Moreneta, es va convocar un concurs per posar música a la lletra que mossèn Cinto havia escrit a partir d’un poema anterior. El premi el va guanyar Josep Rodoreda.

Tot i haver guanyat el concurs, la composició va tenir molts detractors que la trobaven massa difícil de cantar.

Al final, la cançó ha acabat sent molt coneguda, però potser no tothom sap d’on ve la paraula virolai

En irlandès antic, laid  volia dir ‘cançó’, i sembla que els joglars bretons van portar el gènere i la paraula, lai, al continent europeu.

Del lai, el poema medieval, que en francès és lai, i virer (que vol dir ‘girar, tornar’), en francès sorgeix virelai, un poema compost de tres estrofes i una tornada que va reapareixent. De virelai anem a parar de seguida a virolai, que en català, més enllà de l’himne de la Moreneta, designa una “composició poètica antiga per ser posada en música”.

Acabem recordant que ara fa setanta anys, i precisament a Montserrat, per primera vegada després de la Guerra Civil es va fer ús públic del català en un acte multitudinari. Ningú va poder evitar que la multitud, unes cent mil persones, cantés el Virolai, una cançó que va fer les funcions d’himne substitut durant anys, quan tantes coses estaven prohibides.

Versió sonora

 

Anuncis

76 Germanismes musicals 3 (“leitmotiv”)

Avui, un altre espai –segurament l’últim– dedicat als manlleus de l’alemany en l’àmbit musical. Ja hem parlat del lied, el iòdel, el fiscorn i el xotis. Avui el tema és el leitmotiv.

I justament el leitmotiv és un tema, el tema central i recurrent d’una obra musical. És un mot compost format en alemany amb leiten ‘conduir’ i motiv ‘motiu’. En català també en podem dir motiu conductor.

La paraula leitmotiv està recollida al diccionari normatiu amb la indicació que es tracta d’una paraula alemanya.

Sobre la grafia no hi ha dubtes: s’escriu com en alemany. Tot junt, leitmotiv, amb leit escrit amb e i motiv acabat amb v. El que ens pot fer dubtar és com ho hem de pronunciar: [lɛjdmotíf] o [lájdmotíf]?

La pronúncia [lɛjdmotíf], amb e oberta, està recollida al GDLC. Per tant, és admissible. Però també, com que és un manlleu no adaptat, és lògic pronunciar la paraula com en alemany, [lájdmotíf], amb [a]. És el mateix que fem amb playback o copyright. Són manlleus que escrivim i llegim com en la llengua de la qual provenen.

Quan agafem una paraula d’una altra llengua, de vegades passa una època de vacil·lació. Com leitmotiv: tenim clar com s’escriu, però la pronúncia no està del tot fixada. No patiu, que amb el temps tot arribarà! De moment, sapigueu que les dues pronúncies, [lɛjdmotíf] i [lájdmotíf], són admissibles.

Versió sonora

75 La música dels arbres

Segons l’autor de “La vida secreta dels arbres”, l’alemany Peter Wohlleben, els arbres es comuniquen per mitjà de les olors, dels colors i d’impulsos elèctrics. Però també perceben i emeten sons. Es comuniquen.

Wohlleben explica que, quan germinen, els cereals fan un sorollet, una crepitació de les arrels de 20 Hz. I que quan senten aquesta freqüència, altres brots de cereal s’orienten cap a la banda d’on ve el so. Reaccionen al que senten.

Potser us pregunteu: “I això què hi té a veure, amb la llengua i la música?” Doncs és que la llengua és comunicació i la música és so. I viceversa. I, com dèiem, les plantes es comuniquen, suposadament, amb el so. Però, a més, de les plantes ve la fusta, que és un material bàsic en la fabricació d’instruments: els de vent-fusta (com el clarinet o la flauta) però també el xilòfon, el piano, la viola, el llaüt

Parlant del llaüt… Sabeu d’on ve, la paraula? Doncs ve de l’àrab. Hi ha un instrument típic de l’Orient Mitjà que es diu ud. Precisament, un “avantpassat” del llaüt. I què vol dir en àrab la paraula ûd? Doncs ni més ni menys que ‘fusta’! Afegint-hi l’article al-, ûd passa a ser al-‘ûd, i d’aquí surt primer laüt i després llaüt.

Tot està relacionat i trobem música fins i tot en els arbres! Si voleu comprovar si les plantes parlen, canten o es comuniquen, feu l’experiment d’escoltar el creixement dels cereals. Penseu que s’ha de tenir l’orella molt fina per detectar un so de 20 Hz, però no deixeu de provar-ho: poseu a germinar un cereal i pareu l’orella. És difícil, però segurament, amb molta paciència, no és impossible!

Versió sonora

74 Tarantel·les i aranyes

No fa gaire vam parlar de danses amb noms que provenen de topònims, i una era la tarantel·la. Una dansa popular napolitana de moviment molt viu.

En realitat, la paraula tarantel·la no ve directament del nom de la ciutat (i província) italiana de Tàrent (que en italià és Taranto). El que ve de Taranto és taranta o tarantola, que és la nostra taràntula, és a dir, una aranya, i d’aquí ve el nom de la tarantella, la dansa.

I com és que el nom de la dansa té a veure amb una aranya? Doncs perquè a la regió hi abundaven les aranyes d’aquesta espècie. I per tant, les picades. I a la picada de la taràntula se li atribuïa una síndrome molt greu, que causava convulsions, dolor i ofuscació mental.

Per curar-se, a la persona mossegada se li aplicava la tarantel·la, que a la Itàlia del segle XIV era una mena d’exorcisme musical.

Amb la música, el malalt reaccionava i ballava durant hores, i fins i tot dies, de manera frenètica. De tarantel·les, n’hi havia de diversos tipus, segons els símptomes de la persona mossegada, que treia el verí del cos ballant cada vegada més de pressa. Quedava exhausta, però així es començava a recuperar.

Almenys aquesta era la idea de la tarantel·la. Amb un tractament tan contundent, o et recuperaves o ja no te’n sorties. I no parlem dels músics, que feien autèntiques maratons! El malalt potser es curava, però els músics devien quedar ben baldats!

Versió sonora