101 Pompeu Fabra i Pau Casals (Nadal del 48 a Prada)

Les vides de Pompeu Fabra i Pau Casals, un gramàtic i un músic, s’encreuen a Prada, al Conflent, on tots dos van a parar seguint el camí de l’exili al final de la Guerra Civil espanyola.

El 26 de gener del 1939 les tropes franquistes entren a Barcelona i Casals s’exilia. Fabra travessa la frontera el 31 de gener.

Malgrat l’exili, cap dels dos s’allunya mai gaire de Catalunya. Físicament, poc, i emocionalment, gens. Pompeu Fabra no va gaire més enllà de París. Li ofereixen bitllets per anar a Amèrica, però s’estima més quedar-se a Prada. Tot i les privacions econòmiques, s’hi sent “a casa”. Al Conflent s’hi parla català, hi ha altres refugiats i, com rememorava la seva filla Carola: “Ens ho passàvem molt bé. No menjàvem, però rèiem”.

El franquisme confisca els béns a Pau Casals, però ell continua fent concerts per Europa i Amèrica. Malgrat els viatges, resideix a Prada en diferents èpoques: primer en un hotel, més endavant a Vil·la Colette, i després en una torreta anomenada El cant dels ocells. Casals fa concerts a benefici dels refugiats, participa en campanyes per recaptar menjar, roba i medicaments, escriu cartes a personalitats, i dona diners a altres exiliats.

Fabra és un dels receptors de la seva ajuda. A l’exili, Fabra hi passa estretors, tot i que no para de treballar. Entre altres coses, elabora la gramàtica publicada pòstumament el 1956.

Pompeu Fabra va morir ara fa 70 anys, el dia de Nadal de 1948, a Prada. Als seus funerals, Pau Casals va interpretar un motet de Bach, i també “El cant dels ocells”.

Aquests dos mestres, de la llengua i de la música, van saber practicar tot l’any la generositat pròpia d’aquests dies. Una manera d’homenatjar-los podria ser mirar d’aplicar cada dia, cada un de nosaltres, la coneguda frase de Pompeu Fabra: “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”.

Versió sonora

Anuncis

100 Homòfons (“sent”/”cent”)

Arribem al “Parlant de música” número 100, i per “celebrar-ho”, entre cometes, parlarem d’homòfons. Per què justament avui? Doncs perquè el número cent té un parell d’homòfons: sent gerundi del verb ser,  i sent de sentir.

Ens agraden les coincidències de llengua i música, i en la paraula homòfon coincideixen totes dues coses. Homòfon és un compost de tipus culte, d’origen grec, format amb el lexema homo- (ὁμός), que vol dir “el mateix, igual’, i -fon (φωνή), que vol dir ‘veu, so’. És homòfon allò que sona igual (que una altra cosa).

En el terreny musical, és homòfon el cant o la música en què les diverses veus no són independents, sinó que avancen compactes com una unitat.

En l’àmbit lingüístic, són homòfones les paraules que es pronuncien igual, que tenen el mateix so, però diferent significat i grafia. Per exemple, el número cent i la tercera persona del singular del verb sentir: sent.

Els homòfons són parcialment homònims. Són homònimes les paraules que, com els homòfons, es pronuncien igual, però a més també s’escriuen igual. Per exemple, sent de sentir i sent del verb ser. O el número deu, i deu com a naixement d’aigua origen d’una font.

Però avui al “Parlant de música” no arribem al número deu sinó al cent. Un cent numeral, homòfon de sent de sentir, com a la frase: “L’audiència d’aquesta emissora sempre sent molt bona música”.

Versió sonora

 

99 Els lutiers

Lutier és la persona que fabrica o repara instruments musicals de corda, com ara violins, violes, violoncels o contrabaixos. Per extensió, també s’aplica als que construeixen altres instruments, però llavors potser és millor parlar de fabricants o constructors de l’instrument corresponent, o bé acompanyar la paraula lutier del tipus d’instruments que fabrica. Així podríem arribar a parlar, per exemple, d’un lutier de vent o un lutier d’oboès. Si diem lutier tot sol, sense concretar més, pensem bàsicament en instruments de corda.

De fet, podria ser que la paraula tingués l’origen llunyà en el persa رود‎ (rud), que vol dir ‘corda’ i també designa un tipus de llaüt. D’aquí passaria a l’àrab العود  (al ūd), que vol dir ‘fusta’ i també és el nom d’un llaüt. A través de l’antic provençal laüt arriba al francès, que en diu luth  i d’aquí deriva luthier, que passa al català i a moltes altres llengües. En francès amb una hac entre la t i la i; en català, sense hac, convertit en lutier.

Amb el mateix significat de lutier tenim violer i violera, derivat de viola. Però ara mateix la paraula lutier ha pres molt de terreny a violer. I també a guitarrer i guitarrera, que és qui fabrica guitarres, guitarrons i instruments semblants.

La paraula lutier està tan arrelada entre nosaltres que fins i tot té un derivat: lutieria (no pas *luteria!), que tant es pot referir a l’ofici com a l’obrador o la botiga del lutier.

Per acabar, tot i que l’ofici de lutier és ben seriós, si voleu riure una mica escolteu el grup argentí Les Luthiers, que fa més de cinquanta anys que fan humor i música, sovint, com bons lutiers, amb instruments construïts per ells mateixos!

Versió sonora

98 L’organologia

L’organologia és la ciència musicològica que estudia els instruments musicals. La paraula ens pot fer pensar en un instrument musical concret, l’orgue, i és que en realitat tot ve del mateix: del grec όργανον, que vol dir ‘eina, instrument’, i també ‘orgue’. És un derivat d’έργον, que vol dir ‘acció, obra’.

Òrgan, organisme, organitzar i orgànic tenen el mateix origen.

I també organigrama, la representació esquemàtica de les relacions i funcions dels elements que formen part d’una organització (paraula que també ve d’όργανον).

Organitzar els instruments és precisament el que van fer els dos organòlegs que donen nom a l’esquema Hornbostel-Sachs, pel qual des del 1914 els diferents instruments musicals es classifiquen en quatre grups. Més endavant s’hi va afegir un cinquè grup, però a part d’això continua vigent.

Repassem-los. Els idiòfons produeixen el so per la vibració de tot el material que els forma. Per exemple, unes castanyoles. Els membranòfons, per la vibració d’una membrana. És el que fa un timbal. En els cordòfons, com la guitarra, vibra una corda, o unes quantes. En els aeròfons, vibra l’aire. Com en una flauta. I finalment, en els electròfons, com un sintetitzador, el so es genera per mitjans elèctrics o electrònics.

Fins ara hem parlat de coses molt grans: organitzacions, organigrames i organismes. Toquem de peus a terra i tornem a les coses petites amb una frase feta: ser l’últim pet de l’orgue, que vol dir ‘ser poc important’. I és que als orgues, aquests instruments tan solemnes, de vegades quan ja han acabat de tocar se’ls escapa una nota que no ve a tomb. És l’últim pet de l’orgue. I és que no som res…

Versió sonora