80 Són bones persones, els músics?

Avui plantegem una pregunta de resposta òbvia. Això és Catalunya Música, o sigui que… qui gosaria criticar-hi els músics? Seria com escopir al cel! Aquí, tots som una mica músics, i també bones persones!

Ja vam veure fa temps que la saviesa popular relaciona la música amb els diners… o més aviat amb els pocs diners. Avui volem saber què diuen els refranys sobre els músics: són bones persones?

Escolà, músic o barber, home de bé no pot ser. Caram! Amb una sola frase es condemna músics, escolans i barbers! No anem bé…

Una altra: Ni barber mut, ni músic amb cervell pur. Però què els passa, amb els barbers? I amb els músics!

Remenem una mica més entre els refranys, que la saviesa popular per força ha de dir alguna cosa bona sobre els músics…!

Per fi: On hi ha música, mala cosa no hi pot haver i On hi ha música, no hi pot haver dolenteria. Això sí que són frases assenyades! I una altra: La música amanseix les feres. Si això és bo, els que fan música també han de ser bons.

A més, De músic, boig i poeta, tots en tenim una miqueta. Ja ho dèiem al començament: aquí, tots som una mica músics, i també bones persones!

Versió sonora

Anuncis

13 “Tan ric tan ric, fa músic”

Avui parlem de refranys i músics. Curiosament, el refranyer insisteix a relacionar la professió de músic amb els diners. Veurem com.

Unes quantes dites defensen que sense diners no es toca. “Pocs diners, poca música”, “Pocs diners, poc sermó i poca música” i “Si la butxaca no sona, els músics no poden tocar”.

Així devien reclamar els músics d’abans quan els deien que “Músic pagat mai no fa bon so”, per recordar-los que no cobrarien fins després de tocar.

I potser un cop acabat el ball, qui havia de pagar feia el desentès i els deia: “Música que no he d’escoltar, que la pagui un altre”.

Els músics no devien saber mai si cobrarien o no… A Ges ja els advertien: “La vila de Ges, està envoltada de pinyoners, i la gent no poden llogar músics perquè no tenen diners”. Si hi anaven a tocar, no podien dir que no estaven avisats!

També els podia passar com als músics de Toses, que segons la dita “tocaven de franc i feien el gasto”. Almenys, si no cobraven en efectiu, els devien donar menjar i beure.

Ja veiem per on anava la cosa, oi? Segurament “Passar més fam que un músic” i “Sastres, músics i sabaters, moltes postures i pocs diners” són el millor reflex de la realitat dels músics d’abans.

Vaja, que “Tan ric tan ric, fa músic” deu ser un joc de paraules onomatopeic i poca cosa més!

Versió sonora