106 L’orquestra del teatre  

Quan sentim la paraula orquestra, segurament el primer que ens ve al cap és el conjunt d’intèrprets que toquen en un concert. L’orquestra pot estar formada per un centenar de músics si és una simfònica, o per bastants menys si és una orquestra de cambra.

La paraula orquestra ve del llatí, que l’agafa del grec antic ὀρχήστρα, derivada del verb ὀρχεῑσθαι, que vol dir ‘ballar’.

Als teatres grecs el públic s’asseia en una graderia amb forma de ventall obert. A la part baixa d’aquesta graderia, abans de l’escenari, hi havia un espai circular o semicircular, anomenat precisament orquestra. Aquesta és la primera accepció de la paraula orquestra al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, que afegeix que es tracta d’un “espai destinat a les danses del cor. Originalment, doncs, una orquestra era un espai on es ballava, i això lliga amb el significat d’ὀρχεῑσθαι, ‘ballar’.

Als teatres actuals encara que no hi hagi músics igualment hi sol haver una orquestra. Això és perquè la “part del davant de tot de la platea, situada sota l’escena”, també s’anomena orquestra.

O sigui que la paraula orquestra designa tant els músics que toquen en un teatre com l’espai enfonsat on se solen situar, per exemple en una òpera. El fet que la mateixa paraula designi tant el grup de músics com l’espai on toquen podria crear confusió. Per això en alguns casos per parlar d’aquest espai pot ser més clar, i per tant més adequat, dir-ne fossa de l’orquestra o fossat.

A part d’aquesta possible ambigüitat de la paraula orquestra, hi ha un motiu diguem-ne “de fons” per anomenar fossa o fossat aquest espai: es tracta d’un espai enfonsat. En el cas del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, el fossat de l’orquestra sol estar dos metres per sota de l’escenari, però és mòbil, si convé pot pujar. En realitat forma part d’un fossat enorme, de cent metres de fondària i amb la increïble xifra d’onze plantes mòbils. Això sí que és un fossat fondo!

fossatliceu

Nota: Tot i que en aquest moment (gener 2019) l’únic terme normatiu és orquestra, el Termcat ens comunica, com a resposta a una consulta (22/10/2018), que considera adequades les tres denominacions orquestra / fossat / fossa de l’orquestra, i introdueix fossat i fossa de l’orquestra com a sinònims complementaris de orquestra amb aquest significat.

Versió sonora

11 Arpegiant (o “Els noms dels dits”)

La paraula arpegi, la successió de sons d’un acord, ve de l’italià i deriva d’arpa. Per tocar l’arpa i altres instruments, els dits són bàsics. Avui en parlarem!

Els catalans som gent senzilla, que anomenem al pa, pa, i al vi, vi. En el cas dels dits, som tan planers que del dit gros, com en diem? Doncs dit gros! I del petit? Dit petit! I del del mig? No cal ni dir-ho, oi?

Però els nostres dits tenen més noms.

Del dit gros també en diem polze.

El segon dit  serveix per assenyalar, per indicar. Per això se l’anomena índex, i també dit assenyalador, apuntador, saludador, o mestre.

I el tercer dit, com es diu? Dit del mig, és obvi! També dit del cor, mitger, llarg o llépol.

El seu veí és l’anular, amb una sola ela. També, el dit de l’anell.

I ara el dit més menut de tots i el que té més noms: el dit petit! També en podeu dir menovell, menuell, auricular,  xic,  menut, o gorrí. I en aquesta línia “animal” també se’n diu gorrinet, gorrinxet, gorrinyeu o porcelleta.

Encara no teniu clara la relació entre els dits i la música? Doncs fixeu-vos-hi: què diem sempre que veiem que un nadó té els dits llargs i prims? Que té dits de pianista!

Versió sonora