115 El bordó i els borinots

Bordó és una paraula amb moltes accepcions. És un bastó de pelegrí i un vers medieval, un error tipogràfic i una motllura en un moble.

Però avui ens interessa un altre tipus de bordó. En música, bordó té uns quants significats, tots relacionats amb la gravetat. No pas la força de la gravetat de Newton, sinó gravetat entesa com a ‘qualitat de greu’.

Greu és el so de la corda més gruixuda d’instruments com el violí o la guitarra, de les cordes més llargues del piano i el clavecí, i dels tubs més llargs del sac de gemecs. Tot això són bordons. En el carilló i l’orgue s’anomenen bordons la campana i el registre més greus. I en alguns tambors, unes cordes tibades a la membrana de sota que fan que redoblin amb més estridència. Finalment, el so greu, un baix continu amb què molts d’aquests instruments acompanyen la melodia, també porta el nom de bordó.

La paraula ve del francès o l’occità bourdon, a partir del llatí *bŭrdōne, que vol dir borinot. L’origen és onomatopeic, imita el brunzit d’un borinot quan belluga les ales a gran velocitat.

Per cert que els borinots són insectes del gènere bombus. I aquesta paraula, com bombo o bombiró (nom valencià del borinot) també és onomatopeica. I és que tant bombos com borinots fan un so greu d’acompanyament, que és el mateix que fan els bordons.

Ja ho veieu, sempre ens passa igual. Volem parlar de música i llengua, i acabem parlant d’animals!

Versió sonora

Anuncis

105 Bombardes, bombardins i bombardons

La paraula bombarda ja apareix en català a la Crònica de Pere el Cerimoniós, al segle XIV, amb el significat d’‘artefacte explosiu’. Una bombarda era una arma de foc semblant a un canó. Segons Joan Coromines, com que venia d’Itàlia primer es va anomenar lombarda, per la Llombardia, i després, pel soroll que feia, es va convertir en bombarda.

Hi ha un instrument de vent de fusta avantpassat de l’oboè que també es diu bombarda. Potser perquè de forma s’assembla una mica a un canó, però sobretot per la potència sonora. És de llengüeta doble (com la gralla o la tenora) i encara es fa servir en la música tradicional bretona.

Amb la mateixa arrel que bombarda i un sufix diminutiu, tenim el bombardí, en aquest cas un instrument de vent de metall. També se’n diu tuba tenor o eufoni, paraula que prové del grec εὔφωνος (euphōnos) i vol dir ‘que té bon so’.

A l’altre extrem, més gros i greu que la bombarda, i també de vent de fusta, hi ha el bombardó o contrabaix de bombarda. Però un bombardó sol ser més aviat un bombardí gros, l’instrument de vent de metall anomenat tuba (o tuba baixa).

Tots aquests instruments, siguin de fusta o de metall, bombardes, bombardins o bombardons, el que tenen en comú és que peten fort. No és estrany si mirem d’on venen. Ja en grec βόμβος (bómbos) i en llatí bombus volien dir ‘soroll’. Fixeu-vos que rebombori, bombo i esbombar tenen la mateixa arrel onomatopeica, explosiva.

El que és curiós és que el bombardí, que té aquesta arrel tan -diguem-ne- ‘sorollosa’, tingui com a sinònim una paraula tan ‘delicada’ com és eufoni. Curiós, però no estrany: es pot tocar fort i alhora molt bé. Mèrit doble!

Versió sonora

73 Expressions amb percussió  

Avui portem expressions relacionades amb la percussió… Mirarem de picar fluix i a bon ritme, perquè no us agafi mal de cap!

Que malgrat això us noteu atabalats, amb el cap espès o mentalment cansats? Doncs podeu dir que teniu el cap com un timbal. I si algú us mareja a força de parlar, que us posa el cap com un bombo.

Si pel motiu que sigui desbarreu una mica, podrien dir que toqueu timbals… o campanes o el bombo! Tot, instruments de percussió!

Si us passa això, tranquils, però potser us valdria més no sentir-ho. Ho podríeu aconseguir si fóssiu més sords que una campana o sords com un timbal. Però ni això, ni tenir el ventre com un timbal, com un tabal o com un tambor són coses que es triïn.

En tot cas, com que la percussió serveix per donar solemnitat o fer més espectacular allò que acompanya, acabarem fent tam-tam del nostre espai, és a dir, publicitat. Hi donarem bombo, ens farem autobombo! Sí: a so de campanes, de tabal, o de bombo i platerets us anunciem que acabeu de sentir el Parlant de música, que forma part del magnífic programa Tots els matins del món!

Versió sonora

59 Instruments de Nadal: la simbomba

Ja sabeu que “ara ve Nadal i matarem el gall”. Ja podeu treure del calaix panderetes i simbombes, i afinar la veu, que és l’hora de les nadales!

Avui parlem d’un instrument que només sona per Nadal, i encara! La simbomba: un recipient de terrissa amb una pell tibant on hi ha fixada una canya. Fregant-la amb la mà humida, aquesta canya fa vibrar la pell i produeix un soroll greu i ronc.

El diccionari normatiu només recull simbomba, començada amb essa. Però parlant també se’n diu ximbomba.

Al País Valencià també en diuen pandorga, una forma que no és al diccionari normatiu. Ve del castellà i està relacionada amb la paraula llatina pandorium, que vol dir ‘bandúrria’ i està en l’origen de pandero.

Cal dir que la humil simbomba ve de la paraula llatina symphonia, tan important en música, que vol dir “concert, acompanyament musical”, i que passant per l’àrab es converteix en simbònia. Després, simbònia, combinada amb bombo, passa a ser simbomba. De fet, si en traguéssim la canya, una simbomba s’assemblaria força a un bombo

Acabem amb un detall gastronòmic, ara que ve època de tiberis. Sabeu que tant simfonia com simbomba estan relacionades etimològicament amb un plat molt nostre? La samfaina! Tot són acompanyaments: la symphonia, musical, i la samfaina, gastronòmic.

Bones festes i bon profit!

Versió sonora