68 Compassos i marxes

En música, el compàs és una unitat de mesura del temps. Els diferents compassos d’una peça musical són grups rítmics i mètrics de la mateixa durada i d’accentuació regular. Al pentagrama queden delimitats per unes línies divisòries verticals: són les barres de compàs.

Relacionat amb el compàs, tenim el verb compassar. Sense cap a- al davant. No és *acompassar sinó compassar, i, igualment, descompassar!

Compàs ve del llatí cum (que vol dir ‘amb’) i passus (‘pas’). Entre els romans un passus era una unitat de mesura equivalent a cinc peus (gairebé un metre i mig), i també cada un dels passos que es fan quan es camina.

Com que tenim les dues cames igual de llargues, quan avancem ara l’una ara l’altra, és a dir, quan caminem, tendim a marcar un ritme regular, i a recórrer la mateixa distància amb cada pas. Per això els passos són una unitat bàsica per mesurar distàncies quan no es tenen altres eines.

A part d’això, amb cada pas marquem la pulsació, l’accent de la marxa, que determina el compàs, musical o de la caminada. Ja ho hem dit: la paraula compàs ve de cum i passus, és a dir, ‘amb el pas’!

D’aquesta relació entre caminades i música neixen les marxes, peces musicals que acompanyen el pas de tropes, seguicis, o grups excursionistes! En les marxes, des de la clàssica Marxa Radetzky de Strauss fins a la popular Vella xiruca, el pas marca el compàs!

Versió sonora

Anuncis

67 Arpa, arpegi i harpia

L’arpa és un instrument musical de corda pinçada, amb les cordes disposades dins d’un marc triangular en què un dels costats és la caixa harmònica.
Però una arpa també és una altra cosa: una mà o un peu d’animal amb urpes, o sigui, ungles punxegudes i encorbades. Aquestes arpes amb urpes tenen relació etimològica amb les harpies (aquestes, escrites amb h!), uns éssers mitològics amb cara de dona, cos d’ocell i precisament unes arpes amb les quals s’enduien les ànimes dels morts.
D’aquestes arpes ve el verb arpar, que vol dir ‘agafar amb les arpes’, ‘robar’, i també ‘esgarrapar’.
També hi ha expressions com ara caure a les arpes del llop, posar l’arpa al damunt (d’algú) o treure (una cosa) de les arpes d’algú. I també fer córrer l’arpa, que vol dir ‘robar’.
Podem veure, doncs, que arpa es relaciona amb arpegi per dues bandes. Per una banda, perquè l’arpa, l’instrument, és a l’arrel de la paraula italiana arpeggio. D’aquí prové arpegi, un acord en què els sons no són simultanis, sinó successius.
I per una altra banda, la mà amb urpes anomenada arpa podria anar molt bé per tocar arpegis en instruments de corda pinçada com ara l’arpa. Si el músic tingués arpes en comptes de mans, no li farien falta pues per tocar arpegis, perquè amb unes ungles així de fortes les cordes sonarien d’allò més bé!

Versió sonora

66 La batuta

Una batuta és la vareta que els directors d’orquestra porten a la mà durant els concerts. Com que allarga l’efecte visual del braç, ajuda a transmetre les indicacions als músics.

La paraula ve de l’italià battuta, participi del verb battere, és a dir, ‘batre’, ‘picar’. Té relació amb la idea de ‘picar per marcar el ritme’.

En català tenim l’expressió d’origen musical portar la batuta, que vol dir ‘manar’ o ‘dirigir’. En versió hípica, seria portar les regnes; en versió patriòtica, portar la bandera; en versió nàutica, portar el timó, i en versió gastronòmica, tallar el bacallà, remenar les cireres o tenir la paella pel mànec.

Però no ens allunyem de la batuta! Com l’anomenen, altres llengües? Doncs és curiós, perquè moltes van a buscar una paraula d’una altra llengua!

En castellà, en basc i en portuguès, com en català, parlen de batuta. Un manlleu de l’italià.

En canvi, en italià no en diuen battuta, sinó bacchetta, que vindria a ser un ‘bastonet’.

En anglès, agafen una paraula del francès baton, és a dir, ‘bastó’, i ho pronuncien [bátən].

En canvi, en francès de la batuta en diuen baguette! I no és que a França dirigeixin les orquestres amb una barra de pa! És que baguette, com bacchetta o baton, vol dir ‘bastó’ o ‘vareta’, que és el que és una batuta!

Versió sonora

 

65 Expressions amb “piano”

Entre els instruments musicals, un dels més coneguts és el piano. És de corda percudida: quan es toca una tecla, un martellet pica una corda, que vibra.

Sembla senzill, però funciona amb un mecanisme de palanques molt complex. 88 tecles, cada una amb la corda i el martellet corresponents, i moltes peces més. I amb una caixa de ressonància de bona mida. En el cas del piano de cua, el moble pot fer més de dos metres i mig de llarg.

Precisament per la grandària, el piano apareix com a terme de comparació en diferents expressions. Per exemple, diem que una cosa és gran com un piano igual com diríem que és gran com una casa de pagès. (En la mateixa línia, però més malsonants, tenim fotre’s una hòstia com un piano i portar una merda com un piano.)

Igualment, per la complexitat del mecanisme, per referir-nos a un afer complicat diem que té més tecles que un piano, o que té moltes tecles. I si algú s’encarrega de moltes coses diferents, que toca moltes tecles.

També tenim l’exclamació de sorpresa la mare del Tano!, que es pot allargar fins a convertir-se en la mare del Tano quan era gitano i tocava el piano!

Tocar-li el piano a algú, sobretot a una criatura, era el mateix que pegar-li. Confiem que tant l’expressió com l’acció hagin passat de moda, i que també estigui superada aquella frase que deia En la casa en que hay piano, no se habla valenciano.

Per sort, la nostra llengua, com qualsevol altra llengua normal, la parlem persones de tota condició, amb piano a casa o sense!

Versió sonora