98 L’organologia

L’organologia és la ciència musicològica que estudia els instruments musicals. La paraula ens pot fer pensar en un instrument musical concret, l’orgue, i és que en realitat tot ve del mateix: del grec όργανον, que vol dir ‘eina, instrument’, i també ‘orgue’. És un derivat d’έργον, que vol dir ‘acció, obra’.

Òrgan, organisme, organitzar i orgànic tenen el mateix origen.

I també organigrama, la representació esquemàtica de les relacions i funcions dels elements que formen part d’una organització (paraula que també ve d’όργανον).

Organitzar els instruments és precisament el que van fer els dos organòlegs que donen nom a l’esquema Hornbostel-Sachs, pel qual des del 1914 els diferents instruments musicals es classifiquen en quatre grups. Més endavant s’hi va afegir un cinquè grup, però a part d’això continua vigent.

Repassem-los. Els idiòfons produeixen el so per la vibració de tot el material que els forma. Per exemple, unes castanyoles. Els membranòfons, per la vibració d’una membrana. És el que fa un timbal. En els cordòfons, com la guitarra, vibra una corda, o unes quantes. En els aeròfons, vibra l’aire. Com en una flauta. I finalment, en els electròfons, com un sintetitzador, el so es genera per mitjans elèctrics o electrònics.

Fins ara hem parlat de coses molt grans: organitzacions, organigrames i organismes. Toquem de peus a terra i tornem a les coses petites amb una frase feta: ser l’últim pet de l’orgue, que vol dir ‘ser poc important’. I és que als orgues, aquests instruments tan solemnes, de vegades quan ja han acabat de tocar se’ls escapa una nota que no ve a tomb. És l’últim pet de l’orgue. I és que no som res…

Versió sonora

Anuncis

97 El busuqui i els sistemes d’escriptura

Cada llengua és un sistema organitzat d’expressió, amb regles pròpies. I aquesta expressió, que primordialment és oral, parlada, de vegades queda fixada gràcies a l’escriptura.

Els sistemes d’escriptura de les llengües del món són molt variats. El català és alfabètic, amb lletres que representen vocals i consonants. En hebreu només escriuen les consonants. El sistema japonès es basa en les síl·labes. En xinès, s’expressen conceptes amb ideogrames.

Limitant-nos als sistemes alfabètics, i només als que tenim més a prop, a part de l’alfabet llatí -el nostre-, potser els més coneguts són el ciríl·lic -que és el del rus- i l’alfabet grec.

Del grec, de la llengua grega, ve la paraula busuqui (μπουζούκι), que designa un instrument de la família dels llaüts típic de Grècia. Té la caixa de ressonància bombada com una panxa grossa, un mànec força llarg, i pot ser tricord o tetracord, és a dir, de tres o quatre cordes. I doncs… com hem d’escriure en català aquesta paraula d’origen grec?

Establir una regla per passar paraules d’una llengua a una altra (amb una forma estandarditzada) no és senzill quan provenen d’un alfabet diferent -com és el cas de busuqui! L’Institut d’Estudis Catalans té propostes sobre transcripció del rus, l’hebreu i l’àrab. En canvi, no hi ha norma oficial sobre el grec modern, i per això als textos en català hi trobem les paraules gregues escrites seguint criteris diferents.

En el cas de busuqui: de vegades ho trobem escrit amb u i de vegades amb o, u; amb essa o amb zeta; amb q, u o amb k… Sapigueu, però, que en aquesta paraula concreta el Termcat ja ha proposat una grafia, que vol reproduir la pronúncia original del grec amb les regles d’escriptura del català. Per tant, probablement el diccionari normatiu acabarà recollint busuqui escrit b, u, s, u, q, u, i, amb essa i q.

Versió sonora

96 El sacabutx

Avui parlem d’un instrument de música antiga antecessor del trombó de vares: el sacabutx. Tots dos s’assemblen força, però el sacabutx és una mica més petit.

El lexicògraf espanyol Sebastián de Covarrubias deia que, com que l’instrument s’estira i s’arronsa, quan va cap endavant sembla que “tregui el pap enfora”, és a dir, que “saque el buche”. D’aquí, segons ell, vindria sacabuche. Però en general es considera que la paraula ve del francès. De sacquer (‘estirar’) i bouter (‘empènyer’) en surt sacqueboute, que és d’on provindrien sackbut en anglès, sacabuche en castellà i sacabutx en català.

En qualsevol cas, sacabutx té a veure amb ‘estirar’ i ‘empènyer’, perquè és com una trompeta que, en comptes de fer les notes pitjant pistons, es toca modificant la llargada de les vares. Estirant i empenyent, fent-les lliscar, les vares s’escurcen o s’allarguen.

El sacabutx pertany a la família dels instruments de colissa. De fet, el seu descendent, el trombó de vares, també s’anomena trombó de colissa. I què és una colissa? Doncs el mateix que una vara de trombó. La paraula ve del francès coulisse, que és un mecanisme en què un element llisca per una guia. Com la vara del sacabutx, o com el teló o les cortines d’un teatre quan, com ara, s’acaba la sessió.

Versió sonora

95 El sirtaki i els xenismes

Avui parlem d’una dansa popular que representa arreu del món la cultura de Grècia i que s’ha convertit en una de les atraccions turístiques del país.

Molts coneixem el sirtaki de la pel·lícula Zorba el grec, on el vitalista Zorba aconsegueix que Basil, un anglès més aviat seriós, acabi ballant amb ell en una platja.

El que no sap tothom és que el sirtaki no és una dansa tradicional grega, sinó que es va crear expressament per a aquesta pel·lícula (de l’any 1964). Per això té grans adeptes, però també detractors ferotges que consideren que suplanta les autèntiques danses tradicionals gregues.

El sirtaki parteix de balls com el khasàpiko (χασάπικο) i el pidikhtós (πηδηχτός). Sol començar amb moviments lents que de mica en mica es van accelerant, i es balla en línia o en un cercle obert.

La paraula sirtaki ve, lògicament, del grec. L’element principal és sirtós (συρτός), que és un grup de danses folklòriques gregues. Sirtós vol dir ‘lent, arrossegat’, i el sufix -aki és diminutiu. Sirtaki, doncs, es podria traduir per “arrossegadet”. Però no es tradueix. Sirtaki és un xenisme, una paraula estrangera que designa una realitat d’una altra cultura no existent en la pròpia, i que manllevem directament sense traduir-la.

La paraula xenisme ve de xénos (ξένος), que en grec vol dir ‘estranger’. Avui, com que parlem de Grècia, hem dit uns quants xenismes que també són hel·lenismes, tots relacionats amb la dansa. Repassem-los per acabar: sirtaki, khasàpiko, pidikhtós i sirtós. (Potser un altre dia parlarem del busuqui, un altre xenisme d’origen grec.)

Versió sonora

94 L’acordió  

L’acordió és un instrument portàtil que “omple” qualsevol escenari, sigui d’interior o a l’aire lliure. Ell tot sol fa melodia i acompanyament i, tant si és cromàtic com si és diatònic, se’l sent de força lluny.

L’acordió té com a element central la manxa, que agafa i deixa anar l’aire. Quan l’aire passa per les llengüetes, o inxes, les fa vibrar i l’acordió sona. A banda i banda de la manxa hi ha les caixes de ressonància. A l’esquerra té la botonera dels baixos i els acords d’acompanyament. I a la dreta, el teclat o els botons per fer la melodia.

L’instrument el va patentar Cyrill Demian a Viena a començament del segle XIX, amb el nom d’akkordeon. I d’aquí, de l’alemany, ve la paraula acordió.

Des d’Àustria, l’instrument i la paraula travessen França i arriben a Catalunya. A gran part d’Europa se l’anomena amb paraules semblants a acordió, des de Rússia (аккордеон) fins a Portugal (acordeão). El nom té a veure amb el fet que permet tocar amb acords. És a dir, amb “conjunts de diferents sons simultanis que es regeixen per les regles de l’harmonia i l’acústica”.

Precisament aquesta harmonia fa que en unes quantes llengües, sobretot de la meitat est d’Europa, l’acordió sigui anomenat harmonika, amb petites variants. Per evitar confusions, de l’instrument que nosaltres coneixem com a harmònica en aquestes llengües en solen dir ‘harmònica de boca’.

Però tornem a l’acordió, perquè aquí tot l’any tenim trobades d’acordionistes! La degana i més coneguda, la d’Arsèguel, a l’Alt Urgell, però n’hi ha unes quantes més. Sempre sonen acordions al carrer; només cal que sortim a buscar-los!

Versió sonora

 

93 Rèquiem

Aquesta setmana, el dia 1 de novembre, és Tots Sants, i el dia 2, la Diada dels Difunts, dates en què recordem els parents i amics morts.

Som a la tardor, el dia ja fa temps que s’escurça i la foscor guanya terreny. Encara falta per arribar a Nadal amb el seu “pas de pardal”. És temps de malenconia, d’introspecció, i també de rèquiems, composicions a partir del text de la missa de difunts.

La paraula rèquiem és un llatinisme ja adaptat, que escrivim i pronunciem en català. L’escrivim amb accent greu sobre la primera e. Si no fos per això, la paraula catalana seria idèntica a la llatina de la qual prové, requiem [rékwiem]. Fixem-nos que la pronúncia llatina és diferent de la catalana. En català oriental, [rɛ́kiəm]; en occidental, [rɛ́kiem]. En llatí, [rékwiem].

La paraula rèquiem ve d’un text en llatí que diu “Dona’ls, Senyor, l’etern descans. I és que en llatí requiem vol dir ‘descans’. I la R de  l’acrònim llatí RIP, que trobem en làpides i esqueles, ve de requiescat, ‘descansi’. RIP vol dir ‘descansi en pau’.

Així doncs, i ja acabem, tant si voleu homenatjar els que han trobat el descans etern de la mort, com si voleu percebre la breu intensitat de la vida per mitjà de la música, aquests dies us recomanem que deixeu sonar un rèquiem.

Versió sonora

92 Els pedals del piano

IMG_20181019_151110.jpg

Sabeu quants pedals té un piano? Doncs en sol tenir dos o tres, però n’hi ha que en tenen només un, i d’altres, més de quatre. Varia segons l’època de l’instrument i segons si el piano és de cua o de paret.

Pedal té a veure amb peu. De pēs pĕdis en llatí ve pĕdālis, que vol dir ‘adaptat al peu’.

Posem que parlem de pianos de tres pedals. El de la dreta (també conegut com a forte, en italià), o de ressonància, té la funció de permetre que les cordes ressonin lliurement.

El pedal de l’esquerra, en canvi, redueix l’amplitud del so. De vegades quan es trepitja desplaça lateralment els martellets, de manera que piquin menys cordes –per això també se’n diu pedal una corda. Altres vegades acosta els martellets a les cordes –i per això s’anomena pedal d’aproximació. També se’n diu celeste, potser perquè fa els sons més suaus i “celestials”.

En els pianos de paret, el pedal central sol ser la sordina, paraula italiana derivada de sordo, perquè atenua el so. Penseu que no tan sols és sord ‘el que no hi sent’, sinó també allò ‘que té un so apagat’. D’aquest pedal també se’n diu de pràctiques, perquè permet tocar fluixet i no molestar gaire els veïns.

En els pianos de cua, el pedal del mig sol ser el tonal o de sostenuto. Es diu així perquè permet “sostenir” una nota o acord durant un temps determinat.

Aquesta nota o acord que es manté de fons s’anomena precisament pedal. Aquest pedal també el poden fer instruments en què no intervenen els peus; per exemple, un baix elèctric.

Finalment, el pedal és el conjunt de registres greus de l’orgue, que s’accionen des del pedaler. Aquesta és l’última accepció de la paraula pedal al diccionari de l’Institut, i aquí ho deixem per avui!

Versió sonora

91 El fado

Segurament tots hem viscut moments del que en portuguès anomenen saudade, un sentiment difícil de definir. Podríem dir que és una barreja de tristesa, enyorança dolça i dolor de l’ànima. La paraula saudade ve del llatí solitas [sólitas], ‘soledat’, i està molt lligada al fado, un gènere musical que s’ha convertit en una icona de Portugal.

“No és fadista aquell que vol, és fadista a qui li toca”, cantava la gran Amália Rodrigues. “Ser fadista és una trista sort que ens fa pensar en la mort”, diu un fado de Camané.

Aquests versos ja ho indiquen: el fado és un gènere musical amarat de fatalitat.

La paraula fado en portuguès designa la força del destí, el que en català anomenem fat. Tant fado com fat venen del llatí fatum, que en català ha donat origen a paraules com fat, fatal, fatalitat o fatídic.

Les fades, personificacions femenines del destí, també tenen l’origen en fatum. Però a més, en català fat fada vol dir ‘insuls’, ‘insípid’ o ‘neci’, i ni el fado ni les fades són res d’això.

El fado és un gènere intens, amb una bona càrrega d’emoció i dramatisme, i amb grans intèrprets femenines. Intens com les fades, dones de les quals sovint només s’ha mostrat la bellesa física i s’ha oblidat que tenen una força tan gran com la del destí.

 

Versió sonora

Nota: Agraïm al llatinista Antoni Seva l’assessorament que ens ha proporcionat més d’una vegada; en aquest cas, sobre l’evolució de solitas a saudade.

90 Melismes

El cant gregorià és un cant litúrgic utilitzat per l’Església cristiana d’Occident des de l’edat mitjana. El nom li ve del papa Gregori I, a qui alguns atribueixen l’organització d’aquest tipus de cant.

En el gregorià, el text és més important que la melodia, és el que hi dona sentit. Tot i això, posar música a l’oració en deu multiplicar l’efecte, perquè, segons Sant Agustí, “qui canta, prega dues vegades”.

El cas és que el gregorià és ple de paraules enigmàtiques, com ara melisma.

En grec, μέλισμα vol dir ‘cant, melodia’, i ve de μέλος (‘frase musical’). De μέλος i ᾠδή (‘cant’) venen melodia i melodiós. Si canviem μέλος per μονῳς (‘un de sol’), tenim monodia, que és el cant a una sola veu. Oposat a polifonia, cant amb ‘moltes veus’.

A la sobrietat del gregorià li escau la simplicitat de la monodia, en què tots els cantants entonen una mateixa melodia. I aquesta melodia es pot cantar amb quatre estils diferents, segons la relació que té amb el text. Si s’entona la mateixa nota, invariable, durant unes quantes síl·labes seguides, el cant és salmòdic. Si a una síl·laba hi correspon un sol so, és sil·làbic. Si s’entonen tres o quatre notes en una sola síl·laba, el cant és neumàtic. I si una síl·laba es canta amb encara més sons, és melismàtic.

Doncs ja ho tenim: un melisma és el fet de cantar diferents notes (de vegades fins i tot més de 50!) sobre una sola síl·laba. En el cant gregorià, i en altres. De fet, molts cantants moderns demostren la seva habilitat vocal fent melismes. Precisament Aretha Franklin, morta aquest any, ha estat qualificada per alguns de “reina del melisma”. Escolteu-la i entendreu per què!

Versió sonora