133 Vocalistes consonàntics 

Sembla estrany, però encara no havíem parlat d’un punt de confluència musical i lingüística tan clar com són les vocals i les consonants.

En l’aspecte lingüístic, una vocal és un “so que s’articula sense cap obstrucció o constricció de l’aire”. En català tenim en total vuit vocals: en tots els dialectes [a], [ɛ], [e], [i], [ɔ], [o] i [u], i la vocal neutra [ə] en català oriental. Aquests sons els representen cinc lletres, que també anomenem vocals. Tota la resta són consonants.

I en l’àmbit musical, què vol dir vocal? Doncs significa ‘relatiu o pertanyent a la veu’. Música vocal és la ‘destinada a ser cantada’. 

Vocal ve del llatí uōcālis, que vol dir ‘capaç de parlar’, i prové de uox, ‘veu’. Com a derivats de vocal tenim, per exemple, vocalitzar, que és ‘articular bé els sons perquè se’ns entengui’, i vocalista, que és el ‘cantant d’un grup musical o d’una orquestra de ball’.

Pel que fa a les consonants, mentre que en llengua parlem de consonantisme, en música tenim la consonància. Tot ve del verb consŏno llatí, que significa ‘sonar alhora’. Les consonants no sonen si no les acompanya alguna vocal. Proveu de distingir entre “p” i “b” sense dir cap vocal. No hi ha manera! 

En música, hi ha consonància quan diversos sons simultanis produeixen una sensació agradable a l’oïda perquè tenen una relació de freqüències harmònica. 

Així doncs -i ho deixem aquí- quan el vocalista d’una orquestra entona harmònicament una cançó, podríem dir, amb una expressió en què conflueixen de manera múltiple llengua i música, que tenim al davant un vocalista consonàntic.

Versió sonora

132 Expressions musicals amb animals  

En un conte dels germans Grimm, un ase, un gos, un gat i un gall s’enfronten a uns lladres. Fan tant de soroll entre tots quatre que els lladres fugen de casa espantats, i els animals s’hi queden a viure. 

El conte es diu “Els músics de Bremen” perquè els quatre animals pensaven anar a Bremen a guanyar-se la vida fent de músics, però ni arriben a la ciutat ni fan de músics. O sigui que ni “músics”, ni “de Bremen”… 

Vaja, que el títol no quadra amb la història, però la tria dels animals sí que quadra amb la tradició. Les bèsties domèstiques apareixen en rondalles i cançons populars. La vinculació que tenen amb les persones també fa que protagonitzin moltes expressions, i en català en tenim unes quantes en què es relaciona animals i música.

Així, d’una situació d’enrenou i confusió, diem que és un orgue de gats. Si som molt matiners, ens llevem al gall cantant o al cant del gall. En canvi, si anem tard, ens llevem quan canta el porc. Si no ha quedat ni rastre d’una cosa, diem que no se’n canta ni gall ni gallina

Si cantem bé i amb una línia melòdica ornamentada, refilem com els ocells. Si desafinem, fem galls. I d’una activitat tan humana com és ‘parlar’, en diem piular, com els pollets. Precisament de la idea de piular ve el nom de la xarxa social més garladora: Twitter, i tant podem dir que fem un tuit com que piulem

Això sí, com més piulem, més possibilitats tenim de deixar anar bestieses o animalades i que no ens facin cas. Ja ho diu la nostra última dita animal: brams d’ase no pugen al cel!

Versió sonora

131 El gamelan

Hi ha clubs que es consideren més que un club i instruments que són més que un instrument. Avui parlem d’un conjunt de diferents instruments que es conceben com una unitat, com un sol instrument: el gamelan. Sol estar format per metal·lòfons de làmines, tambors, platerets, campanes, gongs… sobretot percussió melòdica. Però també hi pot haver flautes, veu i una mena de violí, el rebab. El conjunt de tot això és un gamelan, i també s’anomena orquestra javanesa.
El gamelan és autòcton d’Indonèsia i, mirat etimològicament, s’entén que hi hagi tanta percussió. La paraula té l’origen en el verb javanès gamel, que vol dir ‘picar’, i gamel també és el nom del ‘martellet amb què es fa sonar l’instrument’.
El cas és que, a més de ser un instrument que en conté molts, el gamelan també és una icona d’una cultura i d’una manera de fer. A Indonèsia, la música gamelan acompanya els esdeveniments importants de la comunitat, siguin naixements, casaments o cremacions. Forma part essencial dels rituals d’una societat en què la col·lectivitat està per sobre de l’individu. Així, la música gamelan acompanya les activitats del conjunt de la comunitat i uneix els músics que hi intervenen, que actuen en comunió.
Resumint: el gamelan és molt més que un instrument; és una manera de fer pinya, a l’estil oriental.

Versió sonora

130 Gigues i gigues 

Avui comencem amb noves tecnologies: parlem d’una paraula vinculada a la telefonia mòbil i internet. Es tracta de giga, és a dir, gigabyte, una unitat d’emmagatzematge utilitzada en telecomunicacions.

En aquest cas, giga ve de γίγας, que en grec vol dir ‘gegant’, i quan actua com a forma prefixada el que fa és multiplicar pel factor 10 elevat a nou la unitat que té al darrere. Un gigabyte, doncs, són 1 000 000 000 bytes.

En canvi, una giga, en femení, és tota una altra cosa, o més aviat dues, totes dues vinculades a la música, i no tan recents com els gigabytes.

Per una banda, una giga és un instrument musical antic, de corda fregada i amb forma de pera. Probablement, la paraula té el mateix origen que el nom alemany del violí, geige.

D’aquí ve també l’altra giga vinculada a la música. En aquest cas, una dansa popular força animada que ens arriba a través del francès gigue després de passar per l’anglès jig (o jigg), i que encara ara és una dansa popular a Irlanda i Escòcia. A part d’això, en el Barroc la giga forma part de les suites, i n’han compost, entre d’altres, Bach o Händel.

Tant si sou de gigues masculins com de gigues femenines, mireu d’aprofitar el millor de cada cosa. Si teniu gigabytes disponibles, els podeu fer servir per escoltar per internet gigues barroques, o per mirar vídeos de gent que balla gigues

Però hi ha opcions encara més interessants. Per exemple, abstenir-se d’internet durant uns minuts, hores o dies, i dedicar aquest temps a anar a concerts o a ballar danses antigues. O, fins i tot, a aprendre a construir una giga, l’instrument, amb les vostres pròpies mans! No us agradaria?

Versió sonora

129 La sarsuela 

El 1627 es comença a construir, al nord de Madrid, el Palau de la Zarzuela. Es va concebre com un espai d’esbargiment de la reialesa, i després de les caceres s’hi representaven espectacles teatrals i musicals. Per exemple, les primeres sarsueles.

La paraula sarsuela ve del del nom d’aquest palau, que es diu així perquè a la zona hi havia molts esbarzers, el que en castellà són zarzas. En diminutiu, zarzuelas.

Podem deduir que a la monarquia espanyola li agradava la zarzuela. Ara, la sarsuela, en català, i les activitats del Teatre Líric Català impulsat per Enric Morera, no li devien agradar tant, perquè el 1867 es dicta una reial ordre sobre producció teatral que prohibeix les peces escrites exclusivament en el que anomena “cualquiera de los dialectos de las provincias de España”. 

Tot i això, des de meitat del segle XIX fins a la Guerra Civil es van crear i representar força obres líriques en català (o bilingües), i als anys 20 el Paral·lel de Barcelona bullia de sarsuela…

La sarsuela volia ser un gènere popular i va fer pujar als escenaris la llengua que es parlava al carrer. Així va contribuir a normalitzar el català. Se la considera un gènere menor comparat amb l’òpera, però, pel que fa a l’ús del català, no hi ha gènere menor i tota ajuda compta. Per tant, visca la sarsuela!

Versió sonora

128 Música i gastronomia

Avui farem un menú musical. Comencem amb Gioachino Rossini, un compositor gastrònom que dona nom a receptes com els canelons Rossini i el turnedó Rossini. Al Parlant de música (124) ja vam relacionar una obra seva, Quatre hors d’œuvre et quatre mendiants, amb les postres de músic. I a més a més, dels hors d’œuvre en diríem entremesos, que és el nom d’un plat, però també el divertiment musical que s’intercala entre els actes d’una òpera.

De segon, tenim sarsuela, que és el nom d’un plat i també d’un gènere musical. Per cert: sabeu que si s’afegeix llagosta al plat, la sarsuela passa a anomenar-se òpera?

A la sarsuela hi posarem rap, nom d’un peix i d’un estil musical nascut al segle XX. També és una mena de peix i un estil de música electrònica el bakalao, escrit amb k.

Ara, si mengem bacallà, que sigui amb samfaina! Perquè samfaina té relació etimològica amb simfonia i amb simbomba. Doble referència musical!

També en la viola de gamba trobem coincidències entre gastronomia i música. Una, que la paraula viola pot venir de uĭtŭla, que en llatí vol dir ‘vedella’, ingredient de plats com el fricandó. Una altra, que gamba en la viola vol dir ‘cama’ (perquè la viola de gamba s’aguanta entre les cames), però normalment quan parlem de gambes pensem en uns crustacis molt valorats en gastronomia.

Continuem amb cames i cuixes. Un gigot és una ‘cuixa de moltó rostida’. La paraula, francesa, ve de gigue, que en francès també és una cuixa, però més petita. A més, una gigue (en català, giga) també és un instrument antecessor del violí, i una dansa.

Però hem menjat massa proteïna. Tallarem unes verdures amb la mandolina, que tant pot ser un estri de cuina com un instrument de corda

Per fi, després d’aquest tiberi, arribem a les postres. I menjarem postres de músic, és evident!

En fi, hi ha tantes coincidències entre música i gastronomia que ens hem atipat massa! Per fer-ho baixar, acabem amb una tònica, una beguda amb propietats digestives i, a més, un terme lingüístic i musical. 

Salut i bon profit! 

Versió sonora

Encara hi podríem afegir el pastís pavlova, com la ballarina, i el Museu de la Música de Barcelona (gràcies, @museumusicabcn!) ens aporta (4/10/2019) totes aquestes idees complementàries a través de Twitter: cafè tuba (Senegal), flauta de pernil, trompetes de la mort, ampolla Anís del Mono, timbal de verdures, platerets de postres, bateria de cuina, xupa-xup d’èmbol, corn de mar, canya (cervesa i llengüeta)

129 Expressions amb “orgue”

Esteu preparats per sentir un programa sobre expressions amb orgue? Doncs si esteu ‘preparats’, és que esteu a punt d’orgue. I si per aconseguir-ho ‘heu fet preparatius’, podem dir que heu trempat l’orgue.

Imaginem-nos una situació hipotètica. Aneu pel carrer i un conegut us saluda: “Ei, com va l’orgue?” (que és com si us digués ‘ei, com anem?’). 

Què fareu? L’‘atendreu cerimoniosament’, és a dir, li donareu orgue? Sí? Doncs si contesteu amb amabilitat, perquè esteu ‘contents’, més alegres que una missa amb orgue, vol dir que sou ‘persones sanes’, trempades com un orgue

Ara, potser teniu més tecles que l’orgue de Sollana, o sigui, ‘sou delicats i difícils’. O just aquell dia no esteu per orgues, ‘no esteu d’humor’. Si voleu ‘anar al gra’, deixar-vos d’orgues, potser li direu: compra’t un orgue! O l’’engegareu a passeig’ dient-li: “Ves i toca’t l’orgue!”.

Si ho feu, probablement ‘la situació empitjorarà’: l’orgue anirà malparat. Ara, si ‘sou complicats’, si teniu més bemolls que un orgue, no us podem demanar que manxeu i toqueu l’orgue, o sigui, ‘coses impossibles’.

Sapigueu, en tot cas, que si li toqueu l’orgue a algú ‘cometeu un despropòsit’ i el més probable és que tot plegat es torni un orgue de gats o un orgue de raons, o sigui, que ‘hi hagi discussions’. Encara acabareu tocant l’orgue, és a dir, ‘plorant’…

Per tant, encara que soc l’últim pet de l’orgue, ‘no soc ningú’ per dir-vos què heu de fer, si aneu pel carrer i un conegut us diu:  “Ei, com va l’orgue?”, encara que no estigueu per orgues -o precisament per això-, potser el millor és que contesteu: “Molt bé, va tot, tot va molt bé!” …I que duri!

Versió sonora

126 La gralla

gralla amb parts

Si hi ha un so característic de la festa al carrer, sigui cercavila, gegants, trabucaires o castells, és el de la gralla. Les gralles són la banda sonora de la festa: anuncien que comença, que arriba al moment culminant o que s’acaba; acompanyen cada activitat i contribueixen a augmentar-ne l’emoció. El toc de castells, per exemple, marca els temps de la construcció, indica als que formen part de la pinya o el tronc, o al públic, si es puja, es fa l’aleta, es descarrega o s’acaba.

La gralla és un instrument de vent de fusta, de canya doble, parent de la dolçaina, la tarota, el tible o la tenora. Arreu del món hi ha instruments semblants a la gralla (per exemple, la bombarda bretona) i és força antiga. A Catalunya pren força a partir del segle XVIII, decau a començament del XX i al segle XXI viu una nova esplendor.

Hi ha diferents tipus de gralles: gralla seca, gralla dolça o de claus, gralla baixa… i d’altres.

No és estrany que la gralla triomfi al carrer, ni tampoc que es digui com es diu. Sabeu d’on ve la paraula?

Gralla ve de grācŭlus, que en llatí (com en català gralla) és el nom d’un ocell negre, com un corb però molt més petit. Curiosament, les dues gralles, l’instrument i l’animal, tenen si fa no fa la mateixa mida: 35 centímetres.

La paraula llatina grācŭlus té l’origen en la forma protoindoeuropea *greh₂-k- més un sufix diminutiu. D’aquesta forma ve, en anglès, el verb onomatopeic croak, que és el que fan els gripaus quan rauquen. Vaja, que ve d’un soroll fet amb la gargamella i que se sent des de lluny. El crit aspre i potent que fan els còrvids és ben bé això, i aquests ocells quan criden, grallen.

Del crit de l’ocell ve el nom de l’instrument, la gralla, que fa un so molt més agradable i melodiós que els corbs, però no es pot negar que té un punt estrident. I això va molt bé per tocar al carrer, perquè tothom ho senti.

Per cert, i ja acabem: si els còrvids grallen, quan la tenora o la gralla fan els sons més aguts, es diu que espinguen. Si sentiu l’espinguet de les gralles, vol dir que la festa està en marxa!

Versió sonora

125 L’armadura

Si fora d’un context musical sentim parlar d’armadures, segurament ens venen al cap guerrers coberts d’una cuirassa metàl·lica i amb una llança a la mà.

La paraula armadura ve del verb armar, provinent de armare, relacionat amb arma, que en llatí vol dir armes, tropes, guerres o gestes militars.

Per desgràcia, armes i guerres acompanyen la humanitat des de sempre. Però armar també és ajuntar les diverses peces de què es compon un objecte. O, com en el formigó armat, posar-hi una armadura de ferro perquè sigui més resistent. Amb aquestes armadures que organitzen i sostenen està relacionada l’armadura musical.

L’armadura és el ‘conjunt de signes d’alteració posats en el pentagrama, després de la clau o en el transcurs d’una peça, que afecta totes les notes d’un fragment’. L’armadura té a veure amb la tonalitat de la composició. Per exemple, en la de do major, l’escala es fa sense cap alteració, però, en canvi, en la de mi major hi ha quatre sostinguts, i en la de do menor, tres bemolls.

Així, l’armadura ofereix a l’intèrpret musical, d’un cop d’ull i des de la primera línia de la partitura, dues informacions: quantes alteracions ha d’estar preparat per afrontar (és a dir, quins bemolls i sostinguts es trobarà), i en quina escala està la composició.

No totes les paraules relacionades amb arma, doncs, tenen a veure amb violència. La majoria de la gent, si alguna cosa armem és un moble, o com a molt una mica de gresca. Ara, per fer coses en comptes de desfer-les cal armar-se de valor i de paciència. O posar-se una armadura per protegir-se dels que van armats fins a les dents.

Alarma també ve d’arma, però no us alarmeu! Proposem un armistici, és a dir, deixar estar les armes, desar-les a l’armari (que havia estat justament el ‘lloc on es guardaven les armes’) i fer sonar un charango, un instrument fet amb una closca d’armadillo. Que es diu així perquè la closca que el protegeix sembla una armadura.

Deixem armes i alarmes a l’armari, i que soni la música (que sempre s’ha dit que amanseix les feres)!

Versió sonora