Aquesta setmana per antena: “Els pedals del piano”

Aquesta setmana, a l’antena de Catalunya Música, dins el programa despertador “Tots els matins del món”, “Els pedals del piano”.

Aviat trobareu aquí el text corresponent a aquest espai i l’enllaç a l’arxiu d’àudio.

Anuncis

91 El fado

Segurament tots hem viscut moments del que en portuguès anomenen saudade, un sentiment difícil de definir. Podríem dir que és una barreja de tristesa, enyorança dolça i dolor de l’ànima. La paraula saudade ve del llatí solitas [sólitas], ‘soledat’, i està molt lligada al fado, un gènere musical que s’ha convertit en una icona de Portugal.

“No és fadista aquell que vol, és fadista a qui li toca”, cantava la gran Amália Rodrigues. “Ser fadista és una trista sort que ens fa pensar en la mort”, diu un fado de Camané.

Aquests versos ja ho indiquen: el fado és un gènere musical amarat de fatalitat.

La paraula fado en portuguès designa la força del destí, el que en català anomenem fat. Tant fado com fat venen del llatí fatum, que en català ha donat origen a paraules com fat, fatal, fatalitat o fatídic.

Les fades, personificacions femenines del destí, també tenen l’origen en fatum. Però a més, en català fat fada vol dir ‘insuls’, ‘insípid’ o ‘neci’, i ni el fado ni les fades són res d’això.

El fado és un gènere intens, amb una bona càrrega d’emoció i dramatisme, i amb grans intèrprets femenines. Intens com les fades, dones de les quals sovint només s’ha mostrat la bellesa física i s’ha oblidat que tenen una força tan gran com la del destí.

 

Versió sonora

Nota: Agraïm al llatinista Antoni Seva l’assessorament que ens ha proporcionat més d’una vegada; en aquest cas, sobre l’evolució de solitas a saudade.

90 Melismes

El cant gregorià és un cant litúrgic utilitzat per l’Església cristiana d’Occident des de l’edat mitjana. El nom li ve del papa Gregori I, a qui alguns atribueixen l’organització d’aquest tipus de cant.

En el gregorià, el text és més important que la melodia, és el que hi dona sentit. Tot i això, posar música a l’oració en deu multiplicar l’efecte, perquè, segons Sant Agustí, “qui canta, prega dues vegades”.

El cas és que el gregorià és ple de paraules enigmàtiques, com ara melisma.

En grec, μέλισμα vol dir ‘cant, melodia’, i ve de μέλος (‘frase musical’). De μέλος i ᾠδή (‘cant’) venen melodia i melodiós. Si canviem μέλος per μονῳς (‘un de sol’), tenim monodia, que és el cant a una sola veu. Oposat a polifonia, cant amb ‘moltes veus’.

A la sobrietat del gregorià li escau la simplicitat de la monodia, en què tots els cantants entonen una mateixa melodia. I aquesta melodia es pot cantar amb quatre estils diferents, segons la relació que té amb el text. Si s’entona la mateixa nota, invariable, durant unes quantes síl·labes seguides, el cant és salmòdic. Si a una síl·laba hi correspon un sol so, és sil·làbic. Si s’entonen tres o quatre notes en una sola síl·laba, el cant és neumàtic. I si una síl·laba es canta amb encara més sons, és melismàtic.

Doncs ja ho tenim: un melisma és el fet de cantar diferents notes (de vegades fins i tot més de 50!) sobre una sola síl·laba. En el cant gregorià, i en altres. De fet, molts cantants moderns demostren la seva habilitat vocal fent melismes. Precisament Aretha Franklin, morta aquest any, ha estat qualificada per alguns de “reina del melisma”. Escolteu-la i entendreu per què!

Versió sonora

89 El diapasó

Avui parlem del diapasó, aquella vareta metàl·lica que molts directors s’acosten a l’orella per donar el to als cantaires abans de començar. Si heu cantat mai en una coral, segur que heu vist fer aquest gest de picar la vareta i escoltar-se-la atentament.

El diapasó és també ‘l’extensió d’una veu o d’un instrument’, la part de l’escala que recorre des de la nota més greu fins a la més aguda. La paraula ve del grec διὰπασῶν, que vol dir ‘a través de tots’. Amb aquest nom els grecs i medievals designaven un interval d’octava, és a dir, el que inclou totes les notes d’una escala.

Els constructors d’orgues també fan servir la paraula diapasó, perquè, entre altres coses, és la ‘relació que hi ha entre la llargada i el diàmetre dels tubs’.

A més, en els instruments de corda, el diapasó és el mateix que el batedor, és a dir, la ‘peça de fusta fixada sobre el mànec on els dits de la mà esquerra premen les cordes’.

I també s’anomena diapasó la ‘peça on hi ha les llengüetes de l’acordió.

Per si no n’hi hagués prou, en català tenim l’expressió alçar (o abaixar) el diapasó, que vol dir ‘apujar o abaixar la veu o les pretensions’, i per tant també relacionada d’una manera o altra amb la música! Si de cas, ara apujarem una mica el diapasó per acomiadar-nos. Fins aviat!

Versió sonora

88 La trompa d’Eustaqui

Hem parlat de trompes més d’una vegada. De l’instrument que es diu trompa, de l’enganyosa trompa marina, de la sorollosa trompeta i del greu trombó.

En canvi, fins ara no havíem al·ludit a Bartolomeo Eustachi, un anatomista del segle XVI que va estudiar a fons les orelles, i que per això dona nom a les trompes d’Eustaqui. Avui repassarem què hi ha a l’orella que fa que sentim la música.

Primer tenim l’orella externa (no pas *oïda, sinó orella!), amb un pavelló auricular que recull els sons i un conducte auditiu que els porta fins al timpà. Fixem-nos que la part final d’una trompeta, per on surt el so, també es diu pavelló, com el de l’orella. En realitat l’orella externa és com una trompeta, però en comptes d’emetre el so cap enfora, el recull i canalitza cap endins.

El timpà és una membrana que vibra amb el so, ben bé com un ‘timbal’, que és el que vol dir τύμπανον (‘timpà’) en grec. Aquesta vibració es transmet als ossets de l’orella mitjana: martell, enclusa i estrep, situats a la caixa timpànica. Caixa, com la de ressonància dels instruments. I martell i enclusa, com els que van inspirar Pitàgores sobre la proporció numèrica en la música.

La trompa d’Eustaqui baixa cap al nas, però l’orella continua pel laberint. Hi passem de pressa, per no perdre’ns pels conductes semicirculars o el vestíbul, i arribem al cargol o còclea, que té la mateixa forma de tub cargolat que una trompa, l’instrument.

Dins la còclea, l’òrgan de Corti emet el senyal sonor fins al nervi coclear, i d’aquest va al cervell. És llavors quan, gràcies a aquesta miniorquestra que és l’òrgan de l’audició, el so, la música, definitivament es transforma en una emoció que va molt més enllà de l’anatomia.

Versió sonora

 

87 El calderó

Després de la pausa de l’estiu, tornem al “Parlant de música” encara amb la calor a sobre. És que n’hem passat molta, de calda, aquest any!

El substantiu calda té l’origen en l’adjectiu antic cald calda, que vol dir ‘calent’ i ve del llatí vulgar caldus.

D’aquí venen topònims com Caldes de Malavella, d’Estrach, de Boí o de Montbui, llocs on hi havia ‘aygua calda’, és a dir ‘aigua calenta’. També hi tenen relació els verbs escaldar, escalfar i escalivar.

De cald deriven calder, caldera i calderó, recipients que es posen al foc per escalfar el que hi ha dins. A més, un calder és un gorg de forma arrodonida on et pots banyar, no necessàriament amb aigua calenta. D’aquí venen noms de lloc com ara Monistrol de Calders.

Però centrem-nos en el calderó, una paraula en què conflueixen música i tipografia. El calderó és un signe musical que indica que una nota, o una pausa, s’allarga a voluntat. I també un signe tipogràfic que indica separació entre paràgrafs.

La paraula calderó té a veure amb caldera, això sembla clar, però, d’on ve aquesta relació? Pot tenir a veure amb la forma. El calderó musical és un cercle coronat per una semicircumferència. I una caldera amb la nansa rígida abaixada, vista des de dalt, seria això: cercle i semicircumferència. Però també pot tenir a veure amb la funció: el calderó musical manté enlaire un so. Igual com una caldera que penja d’uns clemàstecs manté enlaire, just a sobre del foc, el menjar que s’hi cou.  

Aquí ho deixem, suspès, i que es vagi coent!

 

Versió sonora
Signes de calderó musical i calderó tipogràfic, respectivament:

86 L’ukelele o ukulele

Ara que entrem a l’estiu i tothom pensa en vacances, parlarem d’un instrument que ens transporta a platges paradisíaques.

Anem cap a Hawaii, unes illes del Pacífic que ens fan venir al cap collarets de flors, camises llampants i danses com el hula. I si parem bé l’orella, també sentirem el so brillant de l’ukelele, una mena de guitarra menuda de quatre cordes.

El diccionari general no recull la paraula ukelele; l’instrument encara ens resulta exòtic. El Termcat opta per ukulele com a forma principal, amb ukelele com a sinònim. O sigui que ho podem dir de qualsevol de les dues maneres. I molts músics li escurcen el nom i l’anomenen uke.

Pel que fa a la pronúncia, la més habitual és ukelele [ukeléle], però, com que cada vegada és més conegut entre nosaltres, en català oriental en podríem acabar dient [ukəlélə].

En hawaià s’escriu i pronuncia ukulele  [ukuléle], i segons la llegenda ve de ‘uku i lele, ‘puça saltadora’, per la velocitat amb què es belluguen els dits dels intèrprets. Hi ha altres etimologies possibles, potser més rigoroses, però aquesta és la més difosa.

Està ben documentat que l’ukelele és fill del cavaquinho (o braguinha) i el rajão, instruments que els immigrants de Madeira van portar a Hawaii a finals del segle XIX. Tot i això, n’hi ha que diuen que a Hawaii ja tocaven l’ukelele des de molt abans.

O sigui que ja ho veieu, un instrument tan petit, bonic i simpàtic, i quants dubtes que genera: doble nom, múltiple pronúncia, etimologia poc clara i genealogia discutida! Però no hi fa res! A nosaltres ens agrada i per això acomiadarem la temporada en hawaià, dient-vos: A hui hou  i mahalo nui loa, ‘fins aviat!’ i ‘moltes gràcies’!

Versió sonora

85 Kumbaià

Ara fa cinquanta anys, el maig del 68, es va fer al Parc de la Ciutadella de Barcelona el Primer Festival de Folk. El Kumbayà* és una de les cançons que s’hi van cantar.

A la introducció d’aquest espiritual negre (al disc Festival Folk), Xesco Boix explicava que kumbaià* vol dir “Vine aquí”, i que ve d’una frase en anglès. “Come by here”, dit amb l’accent dels negres americans dels estats del sud, es converteix en kumbaià.

Arran de la cançó, la paraula kumbaià ha passat a formar part del lèxic comú. Està recollida al Gran Diccionari de la Llengua Catalana, que remarca que té un ús irònic. Dir d’algú que és “una mica kumbaià” és com dir que és “un idealista il·lús”…

Des del bàndol conservador, als Estats Units també s’ha qualificat de kumbayas* els progressistes. És una manera de tractar-los d’ingènuament optimistes, i per tant condemnats a estavellar-se contra la crua realitat.

No ho sé, això que diré ara potser és un senyal que he enganxat el virus del Maig del 68

Potser -només potser- si els realistes cínics no dediquessin tants esforços a desmuntar l’optimisme dels kumbaiàs, l’optimisme podria deixar de ser ingenu, i pessimisme no seria sinònim de realisme. I a més, la realitat seria menys crua.

 

Nota: En anglès ho escriuen kumbaya. Al disc Festival folk, Kumbayà. I el diccionari català recull la paraula amb la grafia kumbaià, que actualment en català és la més difosa.

Versió sonora

84 Música i lletres

Hem parlat més d’un dia de la relació entre la música i els números, però, en canvi, no hem parlat gaire de les lletres, i ja tocaria. Perquè en la música i en la llengua la part essencial és sonora, però totes dues troben en l’escriptura una eina important.

Anotar una melodia en una partitura o escriure unes paraules en un paper obre la porta a reproduir-les més endavant, les fa perdurables i permet que altres persones les llegeixin i les interpretin.

L’escriptura està feta de signes, que en la música són els de la notació musical, i en els textos escrits, bàsicament, les lletres de l’alfabet.

Però aquestes lletres també són presents en la notació musical. De les notes que solem anomenar la si do re mi fa sol, també se’n diu A B C D E F i G. Noms de lletres!

A més, instruments com el violí o el violoncel tenen unes obertures a la caixa que, per la forma, s’anomenen efes. Un altre nom de lletra!

I un altre punt de contacte entre el món de les lletres i el de la música: les partitures són plenes de notes. I molts llibres erudits també en tenen, de notes: les notes al peu!

Finalment, el punt essencial. Una cançó popular, una cantata o una òpera no són altra cosa que el resultat de conjuminar lletra i música. Si lletra i música no coincidissin, no hi hauria cançons! I què faríem, sense cançons?

Versió sonora