Aquesta setmana per antena…

Aquesta setmana, a l’antena de Catalunya Música, dins el programa despertador “Tots els matins del món”, “‘Anatomia’ de la figura musical”.

Aviat trobareu aquí el text corresponent a aquest espai i l’enllaç a l’arxiu d’àudio.

Anuncis

57 Gentilicis i danses

Un gentilici és la paraula que designa les persones d’un poble o un territori. Per exemple, de Catalunya, català; del Priorat, prioratí. Ve del llatí gens [géns], que vol dir ‘família’ i és l’origen de gent.

Entre el que comparteix la gent d’un mateix origen hi ha la música i les danses. Per això, quan un ball surt fora del lloc on ha sorgit, de vegades se l’anomena amb un gentilici.

Per exemple, sardana ve de la Cerdanya.

L’havanera ve de Cuba, concretament, de l’Havana.

De Màlaga, Granada i Sevilla sorgeixen la malaguenya, la granaïna i les sevillanes.

La polonesa és l’antecessora de la polca. I en txec polka [pólka] és el gentilici de les dones poloneses. Ara, tot i que aquesta dansa ve d’una paraula txeca, sembla que no prové de polka sinó de půlka, que vol dir ‘mig’, pels mitjos passos propis d’aquesta dansa.

Altres danses que venen de gentilicis. La masurca ve del polonès mazur, gentilici de Masòvia, un territori de Polònia. I xotis ve de l’alemany schottisch, que vol dir ‘escocès’.

Del nord d’Itàlia ve la bergamasca, que a part de ser una dansa és el gentilici femení de la ciutat de Bèrgam. I del sud, de Tàrent, ve la paraula tarantel·la.

Finalment, la pavana ve de l’italià padovana, gentilici de Pàdua. Nosaltres no us engeguem a cantar pavanes, és a dir, de mala manera. Al contrari: ens acomiadem ben gentilment. Fins aviat!

56 L’ànima dels instruments de corda  

Definir l’ànima és difícil. Mentre que tots sabem què és el cos, l’ànima (si és que existeix…) és incorpòria. L’ànima és la intel·ligència, és l’esperit, és la sensibilitat, és el principi vital de les persones…

I si l’ànima és tot això, és evident que ha de tenir alguna relació amb la música. Perquè en la música, els instruments i la tècnica es posen al servei de la sensibilitat.

Diu Lluís Claret que “El cello vol una unió entre l’esperit, el cos del qui toca i la música”. Sí: el violoncel no apareix pas per casualitat quan es parla de l’ànima. Diuen que és l’instrument que més s’assembla a la veu humana. També diuen que cal agafar-lo com si s’abracés una persona. De fet, té cos, és un instrument amb cintura, abraçable per les escotadures, i cada gest amb l’arquet és una carícia sonora. Un so que ens fa vibrar alguna cosa de dins… potser l’ànima.

Sent tan semblant a una persona, és normal que el violoncel tingui ànima… Dins els instruments de corda fregada hi ha una peça molt petita, invisible des de fora. Un cilindre de fusta que s’aguanta per la pressió entre les dues tapes, la tapa harmònica i el fons, i que transmet les vibracions.

Aquesta peça és l’ànima, un bastonet petit i fràgil, d’equilibri delicat. Si amb un cop a un violí li cau l’ànima, deixarà de sonar. Fins que un lutier expert l’hi torni a posar. I és que sense ànima, no hi ha música.

Versió sonora

 

55 Instruments escurçats: saxo, “cello” i clave  

Amb el truncament, escurcem paraules eliminant-ne una part. Així, un micròfon es converteix en un micro, o una bicicleta en una bici. Aquests escurçaments són més propis dels registres informals que dels formals, però de vegades les formes breus es normalitzen tant que acaben substituint les completes en qualsevol registre. Això ha passat, per exemple, amb moto o quilo, tan habituals o més que motocicleta i quilogram.

En el món de la música hi ha almenys tres instruments que se sol anomenar amb formes truncades: el cello, el saxo i el clave.

De l’italià violoncello ve la forma escurçada cello, que s’escampa a llengües com l’anglès, l’alemany, el txec, el turc, el castellà, el basc o el català, en general convivint amb la forma completa. En català, no trobem cello als diccionaris –només hi apareix violoncel –, però té un ús indubtable entre músics i en la llengua general.

La forma saxo tampoc apareix al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, però sí que la recull el Vocabulari de la música de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i té un ús generalitzat en català, al costat de saxofon i saxòfon.

L’última forma escurçada, clave, equival a clavecí o clavicèmbal. Tampoc no la trobareu al diccionari normatiu, però sí que està recollida al Vocabulari il·lustrat d’instruments musicals del Termcat.

Per tant, per tradició d’ús i sobretot en registres informals, serien admissibles les tres formes: cello, saxo i clave. Això sí, en el cas de cello, com que és un manlleu no adaptat, convé “marcar-lo” i escriure’l en cursiva o entre cometes, no sigui cas que algú ho llegeixi [séʎu].

Versió sonora

 

54 Els noms de la noia verda

Avui parlem de la criatura verda, mossa verda o noia verda. No, no és cap extraterrestre… És un instrument musical!

Un instrument format per un sac i tres tubs: el grall, el bordó i el bufador.

Parlem del sac de gemecs, cornamusa o xeremia, un instrument molt arrelat en la nostra música tradicional i que té molts noms.

Tot i que la forma gaita està molt estesa, en català és una denominació recent. D’entrada, la paraula designava només la gaita gallega, i més endavant, segurament coincidint amb l’arraconament del sac de gemecs a Catalunya, va passar a ser un genèric.

La denominació més antiga de l’instrument sembla que és cornamusa. Era el nom més habitual durant l’Edat Mitjana, i es documenta per tot el territori des del segle XIV.

El sac tradicional és un recipient de pell, un bot. Per això l’instrument rep noms com bot, botella o botet. I també sac de gemecs. Com que és fet de pell de cabra o d’ovella, també se’n diu borrega, cabreta, manxa borrega o cames d’ovella (això perquè els tubs que surten del bot poden semblar potes).

Al Principat, la forma més tradicional és sac de gemecs, i a les Illes Balears, xeremia o xeremies. A Mallorca, està tan associada a les festes populars que un dia de xeremies vol dir ‘un dia de festa grossa’.

Pel so, que es pot assemblar a un lament, rep el nom de sac de gemecs o bot dels gemecs, i també ploranera.

I ja arribem al final: com que el sac o bot sol anar cobert d’una funda, en alguns llocs també se’n diu coixinera o borrassa, que és el drap de collir les olives. I com que el drap de la funda solia ser verd, també ha rebut els noms de marieta verda, criatura verda, mossa verda o noia verda.

Versió sonora

53 Curiositats de la trompa marina

La trompa o trompeta marina és un instrument curiós per diversos motius i amb un nom desconcertant. Avui en parlem.

Per començar, la paraula trompa (o trompeta) ens porta a pensar en un instrument de vent, bufat amb la boca. Doncs resulta que és un instrument de corda, una de sola, i que es toca amb arquet. Fa prop de dos metres i té una caixa molt estreta, com una piràmide allargada.

D’altra banda, el nom trompa marina ens fa pensar en el mar. És cert que l’instrument sona una mica com una sirena de vaixell, però és probable que marina tingui relació amb mariana, és a dir, relativa a Maria, i no pas amb el mar. En alemany l’instrument s’anomena nonnengeige, que vol dir ‘violí de les monges’, i és que les monges (que prenien Maria com a model) tocaven la trompa marina.  

I com és que les monges tocaven aquesta trompa que no ho és ben bé?

Doncs ve del fet que durant molts segles no estava ben vist que les dones toquessin instruments. Només ho podien fer algunes dones de classe alta, entre elles les monges. A més, es considerava “impropi de senyores” tocar segons què. Per exemple, instruments bufats amb la boca com la trompeta, o alguns que es col·loquen entre les cames, com el violoncel.

En aquest context de restriccions, les monges alemanyes, molt aficionades a la música, no tenien permès tocar la trompeta. Precisament quan la música de trompeta era molt habitual a les esglésies. Per això les monges van substituir la trompeta de boca per la trompa marina, que sona una mica com una trompeta i, com que es toca dempeus, permet mantenir les cames juntes!

52 Expressions amb “cantar”

Diu la dita que Qui canta, els seus mals espanta, i és que no hi ha res com la música per esbandir penes i mals. Perquè Cantant, cantant, les penes se’n van. La música, que també inclou el ball: Per cantar i per ballar, hom no pot mal pensar. I si no mal pensem, més feliços serem.

Però ja se sap: els refranys ara diuen una cosa i ara en diuen una altra, perquè la saviesa popular és molt gran, però també molt variada.

N’hi ha de materialistes, que troben que Per qui té gana, val més un mal menjar que un bon cantar.

I d’altres troben que cantar està bé, però depèn de què cantis. Així, diuen que Cantant la veritat, es perd l’amistat. Ara, si passa això potser és que l’amistat no era tal, perquè la dita també diu: Canta-li a l’ase i et respondrà amb un pet.


En tot cas, com que L’aigua fa suar i el vi fa cantar, potser és millor no beure gaire i saber què es canta. Això sí, sempre n’hi haurà d’inconscients, perquè Qui canta a taula i xiula al llit, no té el seny complit. I d’altres que s’adaptaran a les circumstàncies: Segons canta el capellà, li respon l’escolà.


Tant és com siguem, que en un moment o altre, cantarem. Si hi tenim tirada, ho farem a qualsevol hora, perquè A casa del músic, qui no canta, taral·leja. I si no ens agrada gaire, amb un incentiu acabarem cedint, perquè Pagant, Sant Pere canta.
Vaja, que si no canteu mai mai, hauríeu de fer-ho encara que només sigui perquè no us mirin malament. Recordeu què diu la dita: No et fiïs d’home (o dona) que no canti.

Versió sonora

51 Un bravo per la música!

En un altre “Parlant de música” (“L’hora dels aplaudiments”) vam repassar diferents maneres de referir-se als aplaudiments al final d’un concert. Avui tocarem una matèria que hi té molt a veure: les exclamacions d’entusiasme.

Aplaudir al final d’un concert és mostra de bona educació, i sobretot d’agraïment per la feina dels músics. Ara, algunes vegades aplaudint no en tenim prou i hem de cridar per fer saber als artistes que ens han arribat al cor.

És llavors quan apareixen les interjeccions: els visques, els bravos i fins i tot els hurres.

La interjecció visca és una forma arcaica de visqui, el subjuntiu de viure, i en origen és una fórmula per desitjar llarga vida a algú. De la forma conjugada “Que visquin els músics!” s’arriba a “Visca els músics!”, invariable, en què visca serveix per expressar entusiasme.

Pel que fa a bravo, ve de l’italià. En aquesta llengua és un adjectiu que vol dir ‘bo, valent’, i concorda en gènere i nombre amb la persona a qui qualifica. Així, en italià bravo s’aplica a un home, brava a una dona; bravi a dos o més homes, i brave a dues o més dones.

Independentment del que faci l’italià, en català bravo, com visca, és invariable, i per tant no concorda amb el destinatari de l’exclamació. Així, tant diríem Bravo, Joan Pons! com Bravo, Elena Copons!

Això sí, si aplaudint la italiana Cecilia Bartoli ens ve de gust parlar-li en italià, podríem dir Brava, Cecilia!, però sapigueu que dit en català el més normal seria Bravo, Cecilia!

Versió sonora

50 L’os de la música

No tothom sent la música de la mateixa manera. N’hi ha que amb dues notes s’emocionen, i fins i tot ballen. En canvi, d’altres no segueixen mai el ritme; si canten, desafinen, i la música els recorda el soroll.

Malgrat això, ningú es pot sostreure del tot a aquesta força tan poderosa. I és que tothom: dones i homes, criatures i avis, té al cos l’os de la música, i segur que alguna vegada li ha sonat!

L’os de la música (també conegut com l’os de l’alegria) és molt  sensible als cops secs. Sabeu allò que et claves un cop al colze i tens una enrampada per tot el braç? Doncs és que has encertat de ple l’os de la música!

Cal dir que és un os una mica bromista… Primer, perquè no és un os! En realitat és un nervi. I segon, perquè si t’hi claves un cop, més que sentir música veus les estrelles!

Els catalans no som els únics que, malgrat tot, el trobem simpàtic. En alemany en diuen musikantenknochen, és a dir, ‘os músic’; en portuguès és l’osso engraçado i en anglès el funny bone, l’‘os divertit’.

Doncs resulta que en anglès el funny bone passa just pel costat del humerus, que és l’os que va del colze a l’espatlla. O sigui, el nostre húmer. I en anglès sona igual que humorous, un adjectiu que també vol dir ‘graciós’, ‘humorístic’.

O sigui que al colze dels britànics hi coincideixen el nervi més divertit i musical i l’os més simpàtic. S’ho deuen passar pipa, tots dos, quan agafen la tasseta de te!

Versió sonora

 

49 L’origen del faristol

 

El faristol és aquell objecte on els músics repengen les partitures. Com que forma un pla inclinat que es pot ajustar, permet llegir-les amb comoditat. Generalment es plega i té un peu ajustable.

No ho sembla, però aquest estri tan discret i pràctic té uns orígens força majestuosos. L’etimologia ens ho fa veure.

La paraula faristol està emparentada amb faldistori. Un faldistori és un seient que fan servir els bisbes per seure-hi o per repenjar-s’hi en les cerimònies solemnes.

Aquesta paraula, faldistori, ve del llatí, que l’agafa del fràncic. En la llengua dels antics francs, amb falden (que vol dir ‘plegar’) i stuol (‘cadiral’) es forma faldistôl, que vol dir ‘cadiral plegable’. D’aquí en català passa a fal·listol, que evoluciona fins a faristol.

I com es passa d’una cadira a un faristol? Doncs s’hi passa perquè els dos objectes s’assemblen. Per la forma, perquè tots dos solen estar formats per un peu i una base plegables i són fàcils de transportar. I també per les funcions: el faldistori serveix per repenjar-s’hi i al faristol s’hi repengen partitures.

Aquí us ho deixem! Pleguem el faristol… i pleguem!

Versió sonora