Aquesta setmana per antena: “Accidents musicals”

Aquesta setmana, a l’antena de Catalunya Música, dins l’espai “Parlant de música” del programa despertador “Tots els matins del món”, “Accidents musicals”.

Aviat trobareu en aquest blog el text corresponent a aquest espai i l’enllaç a l’arxiu d’àudio.

Anuncis

121 Viva Verdi (sigles i acrònims)

Avui parlem de sigles i acrònims, i això ens porta, curiosament, al nom d’un compositor: Verdi.

Per començar, què entenem per sigla i què entenem per acrònim?

Una sigla és la suma de les inicials de diferents paraules, que juntes formen una denominació equivalent, però més breu. Entre les sigles n’hi ha unes que no les llegim lletra per lletra sinó com una paraula normal; n’acostumem a dir acrònims.

Per exemple: la sigla OBC, en denominació completa Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, la llegim dient d’una en una les lletres que la formen: O, B, C. És una sigla, però no el que en general entenem per acrònim.

En canvi, en el cas de la Jove Orquestra Nacional de Catalunya solem reduir el nom a la forma JONC. En aquest cas diem que és un acrònim perquè es llegeix com una paraula normal, no pas lletra a lletra.

Tot i que actualment podem trobar un munt de denominacions escurçades com aquestes, el fenomen no és recent. Anem enrere en el temps, fins al 1842.

Giuseppe Verdi estrenava l’òpera Nabucco. Una obra d’un sentiment patriòtic que a Itàlia sintonitzava amb el moviment contrari a la dominació austríaca. Arran d’això, les parets del país es van omplir de pintades on hi deia “Viva Verdi”, o sigui, ‘Visca Verdi’. No era tan sols devoció pel compositor; és que Verdi en realitat volia dir Vittorio Emmanuele Re dItalia”; hi feia d’acrònim. En aquest cas, no per escurçar, sinó per esquivar la censura.

Ens podria semblar que això de les sigles és una moda recent, però ve com a mínim del temps dels romans. Fa més de dos mil anys la sigla SPQR (que vol dir Senatus PopulusQue Romanus, ‘El Senat i el poble romà’), ja apareixia a les monedes.

En el cas de Viva Verdi, l’acrònim va resultar premonitori. El Vittorio Emmanuele Re d’Italia que s’amagava darrere la sigla Verdi va ser coronat el 1861. Va acabar sent, efectivament, Víctor Manuel II, rei d’Itàlia.

Versió sonora

120 El “foyer” 

Un foyer és una sala que hi sol haver als teatres perquè el públic pugui estirar les cames o xerrar una mica abans, a la mitja part, o després d’una funció. És un espai de transició cap a la sala, una mena de vestíbul.

Hi ha foyer al Liceu, al Palau de la Música, al Lliure, a diferents auditoris del país i, per exemple, al teatre Cirvianum  de Torelló. Encara que la paraula no aparegui als diccionaris catalans, el foyer forma part de les instal·lacions dels nostres teatres.

Sovint aquests foyers deixen de ser zones de transició i es converteixen en espais independents, sales on es fan des d’exposicions, refrigeris o banquets fins a espectacles de petit format. Així, els teatres en treuen un rendiment econòmic més enllà del que reporten les funcions artístiques habituals.

La paraula foyer l’agafem del francès; de fet, la diem en francès. Prové del llatí focārium , que ve de fŏcus, ‘fogar, llar de foc’. De fŏcus ve la paraula foc i també els focus que il·luminen l’escenari dels teatres. Foyer en francès, com en llatí focārium, està relacionat amb l’escalfor del foc.

Aplegar-nos al foyer d’un gran teatre després d’una òpera ens pot semblar molt sofisticat, però fixeu-vos com ens fa de semblants als humans primitius que s’aplegaven a l’entorn d’una foguera. Animals gregaris com som, ara com en temps remots, al foyer hi busquem el caliu del foc i, sobretot, el caliu del grup.

Versió sonora

119 El bemoll

El bemoll és un signe amb forma de lletra b que, en una partitura, indica que la nota afectada és un semitò més baixa que en l’estat natural. Tret que tingui un becaire al davant, que anul·la l’alteració.

Sabeu d’on venen les paraules bemoll i becaire?

En la notació medieval el si natural s’indicava amb una lletra b de formes anguloses, dures: en deien be quadratum (o be durum). D’aquí ve el becaire, que és una be de caires tallants.

En canvi, el si una mica més greu s’indicava amb una b de formes arrodonides: en deien be rotundum (o be molle). D’aquí ve la paraula bemoll, de be molle, que en llatí vol dir ‘be tova, molla’. De fet, la paraula moll ara l’associem sobretot a ‘mullat’, però en català moll també vol dir ‘tou’, igual que el molle llatí.

Al segle XV ja trobem documents catalans amb la paraula: de vegades escrita bemol i de vegades bemoll. El Diccionari català-valencià-balear també recull les dues formes, i potser per això algunes persones encara dubten.

En tot cas, fa molts i molts anys que l’única forma normativa és bemoll. Penseu que ja el 1898, fa més de 120 anys!, Pompeu Fabra, a la Contribució a la gramàtica de la llengua catalana, ja hi recollia bemoll com a única opció, i també apareix així a les seves fitxes manuscrites.

Trobar-se gaires bemolls en una partitura la fa més difícil de llegir, i d’aquí ve l’expressió la cosa té bemolls, que vol dir que presenta moltes dificultats. Però, en l’aspecte lingüístic, no podem dir pas que la paraula bemoll tingui gaires complicacions. És ben fàcil: bemoll. En realitat, la cosa no té bemolls.

Versió sonora

118 La mandolina

La mandolina és un instrument de quatre cordes dobles. Està afinada com un violí i les posicions dels dits són les mateixes, però la mandolina trastos i no es toca amb arquet sinó amb pua.

L’instrument és habitual en estils com el country, el bluegrass o la música celta, però no apareix gaire en l’anomenada música clàssica.

Etimològicament, la mandolina forma part de l’extens grup d’instruments que provenen de la paraula grega πανδοῦρα, relacionada amb la deessa Pandora. La pandura era un instrument dels grecs antics i està en l’origen de diversos llaüts.

Per exemple, l’instrument nacional d’Ucraïna és la bandura. Bandúrria té el mateix origen, però passant pel llatí pandurium i segurament també pel castellà. A Turquia tenen el tanbur; a Grècia, el ταμπουράς  i als Balcans, la família dels tamburica.

La mandolina, com tots aquests instruments, també ve del grec πανδοῦρα, però a través de la mandòla italiana. En italià, una mandòla petita és un mandolino; en català, una mandolina.

La paraula mandolina, com la pandura antiga, designa instruments força variats. Des de la clàssica mandolina italiana de cul bombat fins a les americanes, més planes de caixa. A part, hi ha la mandola, més grossa; el mandocello, que seria el violoncel de les mandolines; l’enorme mandobaix; el banjolin (o la banjolina), que té coses del banjo, i moltes mandolines més!

Encara que la deessa grega estigui en l’origen de tots aquests instruments, no hem volgut destapar la capsa de Pandora, perquè en sortirien tots els mals. En canvi, potser sí que hem destapat la bota de Sant Ferriol, perquè n’anem traient mandolines diferents i no s’acaben mai!

Versió sonora

117 Les caramelles

Les caramelles són una festa tradicional de Pasqua, en què les colles de caramellaires van per les cases i canten (i de vegades, ballen) cançons, que poden ser satíriques, de festeig, religioses… o de celebració de la primavera.

Aquestes cançons, com les colles que les canten i la festa en si, s’anomenen caramelles. I també són caramelles el menjar o els diners que els donen els veïns per fer un tec al final. A part d’això, la nit de Nadal a Eivissa també es canten caramelles, en aquest cas de tipus religiós.

La paraula té diversos significats i formes. Segons el lloc, se’n diu camarelles, camilleres, camigeres, camalleres o camarleres. Però la forma més general és caramelles. A la Catalunya Nord parlen dels goigs dels ous o de les botifarres, i a Mallorca i Menorca, de la capta de la panada. És que cantar ens agermana, però un bon tiberi, encara més!

A part d’això, una caramella, en singular, és un instrument rústic de vent, fet de canya o de fusta i amb embocadura de flabiol o de llengüeta. Singular o plural, la paraula està relacionada amb la música.

Tenim, doncs, una paraula amb diversitat de nombre, de formes i de significats. Però no hi ha diversitat d’hipòtesis sobre l’origen. En aquest cas, l’etimologia és força clara. En llatí calămus vol dir ‘canya’. D’aquí ve el diminutiu calamĕllus, que seria una ‘canya petita’, d’on prové calamĕlla. D’aquí ve l’instrument caramella i després les caramelles.

El llatí calămus també és al darrere de xeremia i xirimita, que designen instruments. També en prové caramell, que és un penjoll de glaç, una estalactita o un regalim de cera. I caramel, que passa pel portuguès caramelo. Si heu fet mai sucre cremat, sabeu que quan arriba al punt de caramel i es deixa refredar, el regalim s’assembla a un caramell de gel. D’aquí ve la relació.

I amb aquest final tan dolç que vincula les caramelles i el sucre, ens acomiadem per avui!

Versió sonora

116 El txistu

Al “Parlant de música” encara no havíem parlat del basc, èuscar o eusquera, una llengua que no pertany al grup de les romàniques que té al voltant, ni tampoc a cap altre grup. Es considera una llengua aïllada, l’única preindoeuropea que sobreviu a Europa.

L’aïllament fa que el basc sigui força diferent d’altres llengües, però, precisament en el cas del txistu, la més coneguda de les flautes basques, trobem unes quantes coincidències, musicals i lingüístiques, amb l’entorn català.

En eusquera, la paraula txistu té a veure amb ‘xiular’; en origen, un txistu és un ‘xiulet’, tant l’‘estri que serveix per xiular com el ‘so que es fa quan es xiula’.

El txistu es toca amb una sola mà, l’esquerra, com el nostre flabiol. Amb la dreta, el txistulari pica l’equivalent d’un tamborí. Com a la nostra cobla, en què el flabiol i el tamborí els toca la mateixa persona. A més, un dels noms que reben en basc tant aquest timbal com la persona que el toca és danbolin, paraula amb el mateix origen que tamborí.

D’altra banda, en eusquera txistu té un origen paral·lel al del verb català xisclar, que ve de fistulare. En llatí, fistŭla vol dir ‘flauta’, però també ‘conducte estret’, que és el que són tant una flauta com un txistu, i estrenye’s és el que fa la gola quan xisclem. Fistŭla, xiscle i txistu són totes tres paraules d’origen expressiu, que volen reproduir el so de l’aire quan passa per un conducte estret.

Quan respirem, l’aire entra i surt del cos sense esforç, tret que algú intenti escanyar-nos. I si una cosa tenen un comú la cultura catalana i la basca és haver sobreviscut a repetits intents d’escanyament. Potser per això en tots dos casos tant la música com la llengua són l’expressió d’un xiscle, d’un crit potent, i compartir experiències ens és tan necessari com respirar.

Versió sonora

Nota:  ens comenta per Twitter que la mateixa paraula xirula (la forma més arcaica del txistu, d’ús ampli a Iparralde), prové del gascó xiular, igual que en català. [La propia palabra xirula (la forma más arcaica del txistu, de uso amplio en Iparralde) proviene del gascón xiular, igual que en catalán.]

 

115 El bordó i els borinots

Bordó és una paraula amb moltes accepcions. És un bastó de pelegrí i un vers medieval, un error tipogràfic i una motllura en un moble.

Però avui ens interessa un altre tipus de bordó. En música, bordó té uns quants significats, tots relacionats amb la gravetat. No pas la força de la gravetat de Newton, sinó gravetat entesa com a ‘qualitat de greu’.

Greu és el so de la corda més gruixuda d’instruments com el violí o la guitarra, de les cordes més llargues del piano i el clavecí, i dels tubs més llargs del sac de gemecs. Tot això són bordons. En el carilló i l’orgue s’anomenen bordons la campana i el registre més greus. I en alguns tambors, unes cordes tibades a la membrana de sota que fan que redoblin amb més estridència. Finalment, el so greu, un baix continu amb què molts d’aquests instruments acompanyen la melodia, també porta el nom de bordó.

La paraula ve del francès o l’occità bourdon, a partir del llatí *bŭrdōne, que vol dir borinot. L’origen és onomatopeic, imita el brunzit d’un borinot quan belluga les ales a gran velocitat.

Per cert que els borinots són insectes del gènere bombus. I aquesta paraula, com bombo o bombiró (nom valencià del borinot) també és onomatopeica. I és que tant bombos com borinots fan un so greu d’acompanyament, que és el mateix que fan els bordons.

Ja ho veieu, sempre ens passa igual. Volem parlar de música i llengua, i acabem parlant d’animals!

Versió sonora

114 El caixet  

Sello-Lacre-Balance

El caixet és la cotització d’un artista. S’escriu com caixa, amb i i x, i del caixet que tingui l’artista en depèn la caixa que faci. És a dir, els ingressos que obtingui.

Amb això podria semblar que l’origen de caixet té a veure amb caixa, però no és així. La paraula ve de cachet, que en francès és un segell: dels que imprimeixen una marca en relleu sobre lacre, o dels que, sucats amb tinta, permeten estampar un text o una imatge sobre un paper.

En anglès i en italià, que també agafen la paraula del francès, cachet té relació amb prestigi, amb elegància i distinció. De fet, en francès també té aquest significat d’originalitat i distinció.

El caixet que cobra un artista ve d’aquesta distinció, que té un preu, i també del fet que quan se li encarrega una actuació queda segellat un contracte amb les condicions econòmiques.

Grans cantants d’òpera com Cecilia Bartoli o Jonas Kaufmann tenen un caixet que arriba als 50.000 € per actuació.

La majoria dels músics s’han de conformar amb quantitats molt més petites. Si és el vostre cas i teniu un caixet que no arriba a aquests nivells, no penseu que la diferència de mèrits sigui abismal. L’explicació pot ser que, en aquest món de mones, són sobretot les atzaroses lleis del mercat les que decideixen el caixet de cadascú.

Versió sonora

113 “La cançó del tururut” i el cuplet

Imatge de @tanaka_tatsuya
Un cuplet és una cançó lleugera amb textos picants i de vegades satírics. El gènere va ser molt popular a Catalunya, sobretot a començament del segle XX, i la paraula prové del francès couplet, que, com cobla en català, vol dir ‘conjunt de versos’. En el cas de la cobla sardanista, ‘conjunt de músics’. Tot plegat ve del llatí cōpŭla, que vol dir ‘unió’.
Segur que més d’un cop heu sentit cantar cuplets. Per exemple, a la Núria Feliu amb “La marieta de l’ull viu” o a la Guillermina Motta amb “La cançó del tururut”.
I què és el tururut, d’on ve la paraula? Tururut és una onomatopeia que imita el so de la trompeta, i també expressa que una cosa se n’ha anat en orris. “Tururut!”, diem quan alguna cosa acaba malament. I per referir-nos a qui en paga les conseqüències, “Tururut, tururut, qui gemega ja ha rebut!”.
Aquesta frase apareix a diferents cançons. A la d’“El senyor Ramon”, que cantava, per exemple, La Trinca, o al cuplet de “La cançó del tururut”. A més, als espectacles de putxinel·lis, almenys fa uns anys, les obres solien acabar amb el ball del Tururut, en què els diferents personatges es clavaven cops de bastó a tort i a dret.
Com que som gent civilitzada, no acabarem a bastonades, però sí amb frases fetes amb tururut. Tenim tururut sant Pere, tururut dotze hores, tururut pa amb oli… hi ha molts finals possibles amb tururut. Fins i tot n’hi ha de musicals, com ara tururut violes.  Que en aquestes violes no hi veieu instruments sinó flors? Doncs tururut flabiol, que aquí ho deixem!

Versió sonora

Nota: El grup Roba Estesa actualitza i capgira el tururut: “Les criades” (2016) passen a empaitar el senyor Ramon.