Aquesta setmana per antena: “Compassos i marxes”

Aquesta setmana, a l’antena de Catalunya Música, dins el programa despertador “Tots els matins del món”, “Compassos i marxes”.

Aviat trobareu aquí el text corresponent a aquest espai i l’enllaç a l’arxiu d’àudio.

Anuncis

67 Arpa, arpegi i harpia

L’arpa és un instrument musical de corda pinçada, amb les cordes disposades dins d’un marc triangular en què un dels costats és la caixa harmònica.
Però una arpa també és una altra cosa: una mà o un peu d’animal amb urpes, o sigui, ungles punxegudes i encorbades. Aquestes arpes amb urpes tenen relació etimològica amb les harpies (aquestes, escrites amb h!), uns éssers mitològics amb cara de dona, cos d’ocell i precisament unes arpes amb les quals s’enduien les ànimes dels morts.
D’aquestes arpes ve el verb arpar, que vol dir ‘agafar amb les arpes’, ‘robar’, i també ‘esgarrapar’.
També hi ha expressions com ara caure a les arpes del llop, posar l’arpa al damunt (d’algú) o treure (una cosa) de les arpes d’algú. I també fer córrer l’arpa, que vol dir ‘robar’.
Podem veure, doncs, que arpa es relaciona amb arpegi per dues bandes. Per una banda, perquè l’arpa, l’instrument, és a l’arrel de la paraula italiana arpeggio. D’aquí prové arpegi, un acord en què els sons no són simultanis, sinó successius.
I per una altra banda, la mà amb urpes anomenada arpa podria anar molt bé per tocar arpegis en instruments de corda pinçada com ara l’arpa. Si el músic tingués arpes en comptes de mans, no li farien falta pues per tocar arpegis, perquè amb unes ungles així de fortes les cordes sonarien d’allò més bé!

Versió sonora

66 La batuta

Una batuta és la vareta que els directors d’orquestra porten a la mà durant els concerts. Com que allarga l’efecte visual del braç, ajuda a transmetre les indicacions als músics.

La paraula ve de l’italià battuta, participi del verb battere, és a dir, ‘batre’, ‘picar’. Té relació amb la idea de ‘picar per marcar el ritme’.

En català tenim l’expressió d’origen musical portar la batuta, que vol dir ‘manar’ o ‘dirigir’. En versió hípica, seria portar les regnes; en versió patriòtica, portar la bandera; en versió nàutica, portar el timó, i en versió gastronòmica, tallar el bacallà, remenar les cireres o tenir la paella pel mànec.

Però no ens allunyem de la batuta! Com l’anomenen, altres llengües? Doncs és curiós, perquè moltes van a buscar una paraula d’una altra llengua!

En castellà, en basc i en portuguès, com en català, parlen de batuta. Un manlleu de l’italià.

En canvi, en italià no en diuen battuta, sinó bacchetta, que vindria a ser un ‘bastonet’.

En anglès, agafen una paraula del francès baton, és a dir, ‘bastó’, i ho pronuncien [bátən].

En canvi, en francès de la batuta en diuen baguette! I no és que a França dirigeixin les orquestres amb una barra de pa! És que baguette, com bacchetta o baton, vol dir ‘bastó’ o ‘vareta’, que és el que és una batuta!

Versió sonora

 

65 Expressions amb “piano”

Entre els instruments musicals, un dels més coneguts és el piano. És de corda percudida: quan es toca una tecla, un martellet pica una corda, que vibra.

Sembla senzill, però funciona amb un mecanisme de palanques molt complex. 88 tecles, cada una amb la corda i el martellet corresponents, i moltes peces més. I amb una caixa de ressonància de bona mida. En el cas del piano de cua, el moble pot fer més de dos metres i mig de llarg.

Precisament per la grandària, el piano apareix com a terme de comparació en diferents expressions. Per exemple, diem que una cosa és gran com un piano igual com diríem que és gran com una casa de pagès. (En la mateixa línia, però més malsonants, tenim fotre’s una hòstia com un piano i portar una merda com un piano.)

Igualment, per la complexitat del mecanisme, per referir-nos a un afer complicat diem que té més tecles que un piano, o que té moltes tecles. I si algú s’encarrega de moltes coses diferents, que toca moltes tecles.

També tenim l’exclamació de sorpresa la mare del Tano!, que es pot allargar fins a convertir-se en la mare del Tano quan era gitano i tocava el piano!

Tocar-li el piano a algú, sobretot a una criatura, era el mateix que pegar-li. Confiem que tant l’expressió com l’acció hagin passat de moda, i que també estigui superada aquella frase que deia En la casa en que hay piano, no se habla valenciano.

Per sort, la nostra llengua, com qualsevol altra llengua normal, la parlem persones de tota condició, amb piano a casa o sense!

Versió sonora

64 Oïda o orella?

Tots tenim dues orelles a banda i banda del cap, com dues nanses. Si les tenim molt grosses i esbatanades, podem dir que tenim orelles de pàmpol, o un bon parell de pàmpols.

Les orelles són una part del cos, i cada una està formada per l’orella externa, la mitjana i la interna. Són òrgans anatòmics amb una funció específica: la de permetre que hi sentim. Les orelles són els òrgans de l’audició.

L’oïda, en canvi, no és cap òrgan del cos, sinó un sentit, el que ens permet percebre els sons. Podem tenir molt bona oïda –sentir-hi molt bé–, tocar d’oïda –per intuïció–, o ens pot fallar l’oïda. Però no podem fer servir la paraula oïda per referir-nos a la part del cos, a les orelles. Ens pot fer mal l’orella o podem tenir les orelles petites, però, atenció, no ens pot *fer mal l’oïda ni podem *tenir les oïdes petites!

Fixeu-vos que l’oïda és com la vista o el tacte: un sentit, un de sol. No va mai en plural.

En canvi, la paraula orella tant designa l’òrgan, és a dir, l’orella física,  com el sentit, l’audició: s’hi barregen l’òrgan i la funció.

Si parem orella, obrim l’orella o drecem les orelles, vol dir que escoltem amb interès. Si donem orella a una cosa, que l’escoltem. Si tenim orella musical, que tenim bona intuïció en matèria de música. Si som durs d’orella o tenim les orelles a cal ferrer, que no sentim bé el que ens diuen.

Dreceu l’orella, que resumim! Les orelles són els òrgans de l’audició, i en singular, l’orella, també el sentit. En canvi, l’oïda és el sentit, però mai mai mai l’òrgan!

Versió sonora

63 Afinar o desafinar, aquesta és la qüestió!  

Per algú que es dediqui a la música, afinar és bàsic. Posem que toqui el violí. Doncs abans de res ha d’afinar l’instrument, perquè cada corda tingui el punt de tensió exacte i soni com ha de sonar. Un cop fet això, per afinar les notes també haurà d’estar al cas de posar els dits exactament en la posició on han d’anar.

Ja es veu que en música és crucial afinar. La paraula té l’origen en el llatí finis, que vol dir ‘fi’. Fi en el sentit de ’elaborat amb cura’, com a cristalleria fina. Fi com a ‘subtil i perceptiu’, com quan parlem de tenir l’orella fina. O com quan diem que algú treballa fi, que no està fi o que no va fi. I és que per afinar cal cura i precisió. Si no encertem la nota precisa, sortim de to, desafinem.

També té l’origen en finis la paraula fi en un altre sentit, el de ‘moment en què una cosa s’acaba’. Fixem-nos que en aquest cas la paraula fi és femenina ―la fi― i es pot substituir per el final. Tant podem dir que “un concert arriba a la fi” com que “arriba al final”. Una altra cosa és el fi en masculí, que té relació amb ‘finalitat, objectiu’. Per exemple, “el fi justifica els mitjans”, una frase que s’atribueix a Maquiavel.

Sense ser maquiavèl·lics (és a dir, ambiciosos sense escrúpols), si volem ser “gent fina”, en el sentit de mostrar una educació exquisida i parlar amb precisió, hem d’afinar bé i no confondre el fi amb la fi. Recordeu-ho: el fi és l’objectiu i la fi és el final. Just on arribem ara: a la fi!

Versió sonora

62 La corxera   

Una corxera és una figura musical que equival a la meitat d’una negra, (o a la vuitena part d’una rodona.)

La paraula ve del francès crochée, que vol dir ‘amb forma de ganxo’. De fet, en francès la corxera s’anomena croche, que ve de croc, ‘ganxo’. I en francès un crochet és precisament el ganxo característic de les corxeres, el llacet que surt de l’extrem de la plica.

Si us agraden les manualitats, últimament s’ha posat de moda el terme anglès crochet, que no és altra cosa que el ganxet de sempre. Si ens volem fer uns mitjons, fem-los de ganxet a casa. Fent-los “homemade” i amb “crochet” no seran pas més moderns!

Però tornem a la música. En francès parlen de croches, en castellà de corcheas, en portuguès de colcheias, i en català en diem corxeres. En canvi, en anglès britànic crotchet designa una negra (en americà, quarter note). Totes aquestes formes tenen l’origen en la paraula ‘ganxo’ en francès. Precisament, el ganxo que surt de la plica en francès s’anomena crochet i en castellà corchete. En català, *corxet no es considera admissible; la forma normativa és ganxo.

En anglès americà, de la corxera en diuen eighth note, pel fet de ser la vuitena part de la rodona. Altres llengües també opten per un nom a partir del número vuit. En canvi, en anglès britànic en diuen quaver, que vol dir ‘tremolor’, per la vibració que acompanya les notes més ràpides.

Tremolosa o no, la corxera, formada per tres elements característics: cap, plica i ganxo, constitueix la imatge típica d’una nota. Per tant, és relativament menuda, sí, però gens menyspreable!

Versió sonora

61 Concerts de Cap d’Any  

Un dels concerts més assenyalats de l’any musical, per tradició i per difusió internacional, és el Concert de Cap d’Any de la Filharmònica de Viena. I ja fa anys que va reapareixent el dubte: com n’hem de dir, Concert de Cap d’Any o Concert d’Any Nou?

En català tenim l’expressió Cap d’Any, molt viva, que designa el primer dia de l’any. A més, Cap d’Any designa també la vigília, el 31 de desembre, quan amb les dotze campanades celebrem el canvi d’any. D’aquest moment i dels primers dies de l’any nou també en diem entrada d’any.

A part d’això, podem referir-nos al conjunt de l’any que comença com l’any nou.

Així, amb Cap d’Any designem sobretot el primer dia de l’any (o la vigília), i amb any nou, el conjunt de l’any en què entrem. Diem: “Què feu per Cap d’Any?” parlant del sopar del 31 de desembre o el dinar de l’1 de gener, però “Bona entrada d’any!”, “Bon any! o “Feliç any nou! per transmetre bons desitjos durant tot l’any.

Així doncs, el Concert de Cap d’Any, què? Doncs molt millor que ho diguem així, perquè es fa pels volts de Cap d’Any, i no pas durant tot l’any!

Ara,  som una llengua petita i, com que les que tenim més a prop fan servir majoritàriament expressions en la línia de “any nou”, el manteniment de Cap d’Any se’ns complica. En alemany, diuen Neujahrskonzert; en castellà, Concierto de Año Nuevo; en anglès, New Year’s Concert, i en francès, Concert du nouvel an. Si aquí, a Catalunya, qui organitza un concert l’anomena oficialment i en català “Concert d’Any Nou”, poca cosa hi podem fer!

Malgrat tot, benvinguts al 2018, un any que us desitgem fantàstic!

NOTA: No estem sols al món, en això del Cap d’Any… En italià és Concerto di CAPODANNO!

Versió sonora

60 Instruments de Nadal: la pandereta

Sí, ja hi tornem a ser: “ara ve Nadal i matarem el gall”! Però no n’hi ha prou amb l’escudella i la carn d’olla! També hem de tenir nadales i això vol dir panderetes!

La pandereta és un instrument fet amb una membrana de pell d’animal, ben tibant sobre un cèrcol de fusta. Vaja, això era abans, que ara sovint tot és de plàstic: cèrcol i membrana!

Puntualitzem: un cèrcol de fusta amb una membrana, i sovint amb sonalls, seria un pandero. Perquè es converteixi en pandereta ha de ser una mica més petit i per força ha de tenir sonalls, campanetes o cascavells, que li proporcionen el so típic de platerets metàl·lics.

La mateixa paraula ja ens diu que una pandereta és un pandero petit. Però d’on ve pandero? Ho vam tocar de passada l’altre dia, però ho recordarem: pandero és una paraula documentada en català ja al segle XV. L’origen llunyà el té en el grec πανδοῦρα (pandoũra), un llaüt de tres cordes, probablement relacionat amb l’àrab طنبور (ṭanbūr, que vol dir ‘tambor’), que ens va arribar a través del llatí pandorius. Amb aquest mateix origen etimològic tenim instruments de corda com la bandúrria, la mandola i la mandolina.

Però és Nadal, deixem-nos d’etimologies i belluguem-nos! Agafem panderetes, simbombes, guitarres, maraques, qualsevol cosa que faci soroll, i a cantar nadales! I sobretot, aixequem un altre tipus de pandero, el que tenim just a sobre la cadira, que si no arribarem a Cap d’Any amb uns quants quilos sobrers!

Bones festes a tothom!

Versió sonora

59 Instruments de Nadal: la simbomba

Ja sabeu que “ara ve Nadal i matarem el gall”. Ja podeu treure del calaix panderetes i simbombes, i afinar la veu, que és l’hora de les nadales!

Avui parlem d’un instrument que només sona per Nadal, i encara! La simbomba: un recipient de terrissa amb una pell tibant on hi ha fixada una canya. Fregant-la amb la mà humida, aquesta canya fa vibrar la pell i produeix un soroll greu i ronc.

El diccionari normatiu només recull simbomba, començada amb essa. Però parlant també se’n diu ximbomba.

Al País Valencià també en diuen pandorga, una forma que no és al diccionari normatiu. Ve del castellà i està relacionada amb la paraula llatina pandorium, que vol dir ‘bandúrria’ i està en l’origen de pandero.

Cal dir que la humil simbomba ve de la paraula llatina symphonia, tan important en música, que vol dir “concert, acompanyament musical”, i que passant per l’àrab es converteix en simbònia. Després, simbònia, combinada amb bombo, passa a ser simbomba. De fet, si en traguéssim la canya, una simbomba s’assemblaria força a un bombo

Acabem amb un detall gastronòmic, ara que ve època de tiberis. Sabeu que tant simfonia com simbomba estan relacionades etimològicament amb un plat molt nostre? La samfaina! Tot són acompanyaments: la symphonia, musical, i la samfaina, gastronòmic.

Bones festes i bon profit!