108 El verb “tocar”

Tocar és un verb onomatopeic i polisèmic, d’ús molt habitual i que ha generat un munt d’expressions. Un dia en portarem unes quantes que tenen relació amb la música.

Dèiem que tocar és onomatopeic; ja en llatí vulgar volia reproduir el soroll que es fa quan es dona un cop a un objecte. Per exemple, si piquem a una porta, quin soroll fa? Toc-toc! Doncs tocar ve d’aquesta onomatopeia, que és comuna a totes les llengües romàniques!

Pel que fa a això de ser un verb polisèmic, que podria semblar una cosa complicada, només vol dir que té diferents significats; en aquest cas, sobretot n’hi ha dos que ens interessen. El de ‘exercir el sentit del tacte’ i el de ‘fer sonar’, bàsic quan parlem de música.

Segons Joan Coromines, inicialment el verb tocar reproduïa el so d’un cop, concretament el de les campanes. D’aquí es devia passar a tocar a la porta, i d’aquí a ‘pegar’, i finalment s’arriba al significat més corrent del verb ara mateix, ‘exercir el sentit del tacte’.

El cas és que des del primer moment, per l’origen onomatopeic, el verb tocar està associat al so. Però, a més, hi ha l’accepció musical de tocar, la de ‘fer sonar un instrument’. Quan toquem un instrument, ho fem precisament ‘exercint el sentit del tacte’, en general posant-hi en contacte les mans.

En la interpretació de la majoria dels instruments hi estan implicats tot el cos i també la ment, però les mans en són les grans protagonistes. Pocs instruments trobarem en què no calgui fer servir les mans!

Hi ha un cas molt especial d’un instrument que es toca sense ser tocat: el theremin. Malgrat que no hi ha contacte físic entre el thereminista i l’instrument, és curiós de veure com l’intèrpret fa que soni: és com si amb una mà toqués un violí mentre amb l’altra amanseix una fera.

O sigui que ja ho veieu: fins i tot en instruments que es toquen sense ser tocats, les mans protagonitzen gairebé sempre l’acció de tocar.

Versió sonora

Anuncis

107 El charango

El charango és un instrument de corda típic dels països andins. De mida és petit, si fa no fa com un tiple menorquí o un ukelele. Però si l’ukelele té quatre cordes i el tiple quatre o cinc, el charango en sol tenir cinc parells, o sigui deu. Per això té el mànec i el claviller força grossos, comparats amb la caixa.

L’instrument (igual que el timple canari) té la caixa de ressonància bombada com l’esquena d’un animal. De fet, es construïa amb la closca d’un quirquincho, un tipus d’armadillo. Ara se sol fer buidant una peça de fusta, o bé amb fusta laminada, de manera que sembli una closca.

Molts estudiosos han investigat d’on ve la paraula, però no han arribat a cap conclusió definitiva.

Uns diuen que charango ve del quítxua chajhucu, que vol dir ‘xerraire’, combinat amb el castellà charanga, que a Amèrica és una ‘orquestra popular descompassada’. Altres veuen en charán l’onomatopeia d’un instrument de corda rascat i al darrere el sufix despectiu -ango. N’hi ha que defensen que el nom ve de les charangas dels colonitzadors espanyols d’Amèrica, que incloïen timples, instrument que alguns consideren l’origen del charango.

Abans del charango ja hi havia el charrango, un instrument primitiu rascat que fa força soroll. Potser per això, o potser pel menyspreu dels colonitzadors per la música indígena, charranguear i charanguear és ‘tocar malament’, o ‘tocar un instrument desafinat’.

El cas és que l’etimologia de charango continua sent un misteri per resoldre. I no passa res… Sentim com sona, deixem que la música ens porti imatges de còndors, llames i muntanyes verdes o nevades, i deixem-nos estar d’etimologies!

Versió sonora

106 L’orquestra del teatre  

Quan sentim la paraula orquestra, segurament el primer que ens ve al cap és el conjunt d’intèrprets que toquen en un concert. L’orquestra pot estar formada per un centenar de músics si és una simfònica, o per bastants menys si és una orquestra de cambra.

La paraula orquestra ve del llatí, que l’agafa del grec antic ὀρχήστρα, derivada del verb ὀρχεῑσθαι, que vol dir ‘ballar’.

Als teatres grecs el públic s’asseia en una graderia amb forma de ventall obert. A la part baixa d’aquesta graderia, abans de l’escenari, hi havia un espai circular o semicircular, anomenat precisament orquestra. Aquesta és la primera accepció de la paraula orquestra al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, que afegeix que es tracta d’un “espai destinat a les danses del cor. Originalment, doncs, una orquestra era un espai on es ballava, i això lliga amb el significat d’ὀρχεῑσθαι, ‘ballar’.

Als teatres actuals encara que no hi hagi músics igualment hi sol haver una orquestra. Això és perquè la “part del davant de tot de la platea, situada sota l’escena”, també s’anomena orquestra.

O sigui que la paraula orquestra designa tant els músics que toquen en un teatre com l’espai enfonsat on se solen situar, per exemple en una òpera. El fet que la mateixa paraula designi tant el grup de músics com l’espai on toquen podria crear confusió. Per això en alguns casos per parlar d’aquest espai pot ser més clar, i per tant més adequat, dir-ne fossa de l’orquestra o fossat.

A part d’aquesta possible ambigüitat de la paraula orquestra, hi ha un motiu diguem-ne “de fons” per anomenar fossa o fossat aquest espai: es tracta d’un espai enfonsat. En el cas del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, el fossat de l’orquestra sol estar dos metres per sota de l’escenari, però és mòbil, si convé pot pujar. En realitat forma part d’un fossat enorme, de cent metres de fondària i amb la increïble xifra d’onze plantes mòbils. Això sí que és un fossat fondo!

fossatliceu

Versió sonora

105 Bombardes, bombardins i bombardons

La paraula bombarda ja apareix en català a la Crònica de Pere el Cerimoniós, al segle XIV, amb el significat d’‘artefacte explosiu’. Una bombarda era una arma de foc semblant a un canó. Segons Joan Coromines, com que venia d’Itàlia primer es va anomenar lombarda, per la Llombardia, i després, pel soroll que feia, es va convertir en bombarda.

Hi ha un instrument de vent de fusta avantpassat de l’oboè que també es diu bombarda. Potser perquè de forma s’assembla una mica a un canó, però sobretot per la potència sonora. És de llengüeta doble (com la gralla o la tenora) i encara es fa servir en la música tradicional bretona.

Amb la mateixa arrel que bombarda i un sufix diminutiu, tenim el bombardí, en aquest cas un instrument de vent de metall. També se’n diu tuba tenor o eufoni, paraula que prové del grec εὔφωνος (euphōnos) i vol dir ‘que té bon so’.

A l’altre extrem, més gros i greu que la bombarda, i també de vent de fusta, hi ha el bombardó o contrabaix de bombarda. Però un bombardó sol ser més aviat un bombardí gros, l’instrument de vent de metall anomenat tuba (o tuba baixa).

Tots aquests instruments, siguin de fusta o de metall, bombardes, bombardins o bombardons, el que tenen en comú és que peten fort. No és estrany si mirem d’on venen. Ja en grec βόμβος (bómbos) i en llatí bombus volien dir ‘soroll’. Fixeu-vos que rebombori, bombo i esbombar tenen la mateixa arrel onomatopeica, explosiva.

El que és curiós és que el bombardí, que té aquesta arrel tan -diguem-ne- ‘sorollosa’, tingui com a sinònim una paraula tan ‘delicada’ com és eufoni. Curiós, però no estrany: es pot tocar fort i alhora molt bé. Mèrit doble!

Versió sonora

104 El violí i el “fiddle”

El Barcelona Fiddle Congress és una trobada a l’entorn dels instruments de corda fregada de la tradició musical no clàssica, i ja va per la tercera edició. Com n’hauríem de dir, en català? Barcelona i Congress no tenen problema de traducció, però, i fiddle?

En anglès la paraula fiddle  -com en alemany fiedel– ve del llatí vĭtŭla, que vol dir ‘vedell’. Potser perquè dels budells d’aquest animal se’n feien cordes, de vĭtŭla venen noms d’instruments com la fídula medieval, el violí, la viola i el violoncel.

Tant en anglès com en alemany, fiddle és sinònim de violí, però associat a la informalitat.

En anglès hi ha una broma entre músics que diu: Quina diferència hi ha entre un violí i un fiddle?, pregunta un. I un altre contesta: Que a un violí no hi va a parar cervesa!

No és que els intèrprets de fiddle remullin l’instrument; és que el fiddle s’associa a la música popular, de vegades de taverna. Un fiddle és un violí que toca folk, country… música considerada no clàssica.

En el cas del congrés de Barcelona, la paraula fiddle no designa l’instrument en si, sinó més aviat una manera no clàssica de tocar els instruments de corda fregada.

I és que un violí i un fiddle són la mateixa cosa, encara que alguns accessoris poden variar una mica. Canvia sobretot el tipus de música i la manera de tocar-la. En anglès, el fiddle tira cap al folk; el violin, cap a la clàssica.

La necessitem, en català, la paraula fiddle?

Doncs pel que fa a aquest àmbit de la interpretació no clàssica amb instruments d’arc, caldrà veure què hi diuen els músics, si ara o en el futur els resulta imprescindible una paraula que ho anomeni.

En tot cas, per designar l’instrument de moment sembla que no fa gaire falta: podem continuar tocant el violí tranquil·lament, i per ara no cal que toquem el fiddle!

Versió sonora

103 Expressions amb “ballar”

Ballar està molt relacionat amb la música, entre altres coses perquè tant ballar com escoltar música fan augmentar el nivell d’endorfines, unes hormones naturals que ens generen benestar.

En canvi, en moltes frases fetes ballar té connotacions negatives.

Si ballem de capoll o de corcoll, o estem atrafegats o les coses no ens van bé. Si ballem els goigs de sant Prim, passem gana. Si la ballem magra, la ballem prima, la ballem negra, o simplement la ballem, passem privacions o se’ns ha complicat la vida.

Si ens fan ballar com un putxinel·li o com una baldufa, ens manipulen. Si algú ens fa ballar el cap o el paraigua, ens atabala. Si en un llibre les lletres ballen, ens costarà de llegir, i si en un negoci ens ballen els números, no rutlla del tot. Si algú ens fa ballar els ulls verds és que ens dona molts disgustos. Quan les coses es compliquen, hi balla el diable.

Si algú balla segons el so o balla al so que toquen, s’adapta a les circumstàncies, però potser és fals o massa submís. I si s’entén i balla sol, vol dir que va a la seva.

Sembla tot dolent, però ballar té moltes coses bones!

La balleu grassa? Vol dir que teniu calés! Li balleu en l’ull a algú? Us estima molt! Us ballen l’aigua als ulls? Us han seduït! Balleu amb un peu, d’un peu o per un peu? Això és que esteu molt contents!

Pot ser que balleu més que el gegant de la ciutat, que sigueu molt balladors. O bé que quan diuen que algú fa ballar un mort, el “mort” sigueu vosaltres perquè no en sabeu gens, de ballar. El cas és que si som al ball, hem de ballar, és el que toca!

I no oblideu que ballar genera endorfines. Per tant, balleu, balleu, que el món s’acaba!

Versió sonora

102 Frère Jacques i la litotomia

Gairebé tothom coneix el Frère Jacques o Germà Jaume, un monjo que ha passat a la posteritat pel fet de ser un pèl mandrós. A la cançó infantil que protagonitza, les estrofes es repeteixen en forma de cànon, de manera que les campanes que criden a l’oració van sonant, i al final, quan la cançó s’acaba, ens quedem sense saber si el monjo s’ha llevat o no s’ha llevat. Probablement, no.
La cançó, originalment en francès, es pot dir que és universal. Té versions en moltes llengües, i més d’una versió en català, i hi ha diferents teories sobre què vol dir. Alguns defensen que critica la vida que feien els frares dominics. D’altres opinen que originalment es burlava dels jueus, o dels protestants. I altres estudiosos han investigat si aquest famós Frère Jacques podria ser un cirurgià litotomista del segle XVII.

Litotomia ve del grec λῐθος lithos, que vol dir ‘pedra’, i τέμνω temno, que vol dir ‘tallar’. Frère Jacques Beaulieu es dedicava a això, a tallar per treure pedres de la bufeta, era un litotomista. En aquella època els cirurgians no tenien ni el prestigi ni els mitjans tècnics que tenen ara i Frère Jacques oferia els seus serveis de manera ambulant. Tot i uns coneixements d’anatomia limitats, va inventar un mètode d’operació que va fer avançar la cirurgia. Es diu que en dinou anys d’exercici va operar uns 4.500 malalts de pedra i uns 2.000 d’hèrnia.
La relació entre els dos Frère Jacques, el de la cançó i el que treia pedres de la bufeta, no s’ha pogut confirmar. Tampoc sabem si el compositor Marin Marais va ser intervingut pel Frère Jacques cirurgià, però al compositor li van treure una pedra i té una obra titulada justament “Quadre de l’operació per treure un càlcul”, que narra, com si fos una auca cantada, ni més ni menys que una operació per extreure càlculs renals! No em direu que no és un tema ben curiós!

Versió sonora

101 Pompeu Fabra i Pau Casals (Nadal del 48 a Prada)

Les vides de Pompeu Fabra i Pau Casals, un gramàtic i un músic, s’encreuen a Prada, al Conflent, on tots dos van a parar seguint el camí de l’exili al final de la Guerra Civil espanyola.

El 26 de gener del 1939 les tropes franquistes entren a Barcelona i Casals s’exilia. Fabra travessa la frontera el 31 de gener.

Malgrat l’exili, cap dels dos s’allunya mai gaire de Catalunya. Físicament, poc, i emocionalment, gens. Pompeu Fabra no va gaire més enllà de París. Li ofereixen bitllets per anar a Amèrica, però s’estima més quedar-se a Prada. Tot i les privacions econòmiques, s’hi sent “a casa”. Al Conflent s’hi parla català, hi ha altres refugiats i, com rememorava la seva filla Carola: “Ens ho passàvem molt bé. No menjàvem, però rèiem”.

El franquisme confisca els béns a Pau Casals, però ell continua fent concerts per Europa i Amèrica. Malgrat els viatges, resideix a Prada en diferents èpoques: primer en un hotel, més endavant a Vil·la Colette, i després en una torreta anomenada El cant dels ocells. Casals fa concerts a benefici dels refugiats, participa en campanyes per recaptar menjar, roba i medicaments, escriu cartes a personalitats, i dona diners a altres exiliats.

Fabra és un dels receptors de la seva ajuda. A l’exili, Fabra hi passa estretors, tot i que no para de treballar. Entre altres coses, elabora la gramàtica publicada pòstumament el 1956.

Pompeu Fabra va morir ara fa 70 anys, el dia de Nadal de 1948, a Prada. Als seus funerals, Pau Casals va interpretar un motet de Bach, i també “El cant dels ocells”.

Aquests dos mestres, de la llengua i de la música, van saber practicar tot l’any la generositat pròpia d’aquests dies. Una manera d’homenatjar-los podria ser mirar d’aplicar cada dia, cada un de nosaltres, la coneguda frase de Pompeu Fabra: “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”.

Versió sonora

100 Homòfons

Arribem al “Parlant de música” número 100, i per “celebrar-ho”, entre cometes, parlarem d’homòfons. Per què justament avui? Doncs perquè el número cent té un parell d’homòfons: sent gerundi del verb ser,  i sent de sentir.

Ens agraden les coincidències de llengua i música, i en la paraula homòfon coincideixen totes dues coses. Homòfon és un compost de tipus culte, d’origen grec, format amb el lexema homo- (ὁμός), que vol dir “el mateix, igual’, i -fon (φωνή), que vol dir ‘veu, so’. És homòfon allò que sona igual (que una altra cosa).

En el terreny musical, és homòfon el cant o la música en què les diverses veus no són independents, sinó que avancen compactes com una unitat.

En l’àmbit lingüístic, són homòfones les paraules que es pronuncien igual, que tenen el mateix so, però diferent significat i grafia. Per exemple, el número cent i la tercera persona del singular del verb sentir: sent.

Els homòfons són parcialment homònims. Són homònimes les paraules que, com els homòfons, es pronuncien igual, però a més també s’escriuen igual. Per exemple, sent de sentir i sent del verb ser. O el número deu, i deu com a naixement d’aigua origen d’una font.

Però avui al “Parlant de música” no arribem al número deu sinó al cent. Un cent numeral, homòfon de sent de sentir, com a la frase: “L’audiència d’aquesta emissora sempre sent molt bona música”.

Versió sonora

 

99 Els lutiers

Lutier és la persona que fabrica o repara instruments musicals de corda, com ara violins, violes, violoncels o contrabaixos. Per extensió, també s’aplica als que construeixen altres instruments, però llavors potser és millor parlar de fabricants o constructors de l’instrument corresponent, o bé acompanyar la paraula lutier del tipus d’instruments que fabrica. Així podríem arribar a parlar, per exemple, d’un lutier de vent o un lutier d’oboès. Si diem lutier tot sol, sense concretar més, pensem bàsicament en instruments de corda.

De fet, podria ser que la paraula tingués l’origen llunyà en el persa رود‎ (rud), que vol dir ‘corda’ i també designa un tipus de llaüt. D’aquí passaria a l’àrab العود  (al ūd), que vol dir ‘fusta’ i també és el nom d’un llaüt. A través de l’antic provençal laüt arriba al francès, que en diu luth  i d’aquí deriva luthier, que passa al català i a moltes altres llengües. En francès amb una hac entre la t i la i; en català, sense hac, convertit en lutier.

Amb el mateix significat de lutier tenim violer i violera, derivat de viola. Però ara mateix la paraula lutier ha pres molt de terreny a violer. I també a guitarrer i guitarrera, que és qui fabrica guitarres, guitarrons i instruments semblants.

La paraula lutier està tan arrelada entre nosaltres que fins i tot té un derivat: lutieria (no pas *luteria!), que tant es pot referir a l’ofici com a l’obrador o la botiga del lutier.

Per acabar, tot i que l’ofici de lutier és ben seriós, si voleu riure una mica escolteu el grup argentí Les Luthiers, que fa més de cinquanta anys que fan humor i música, sovint, com bons lutiers, amb instruments construïts per ells mateixos!

Versió sonora