135 L’aixeta de la trompeta 

Parlant sobre “Música i mobiliari” vam relacionar la música amb l’ofici de fuster. Com que la música està tan arrelada en les societats humanes, la construcció d’instruments sol estar vinculada a oficis tradicionals.

Si per fer un instrument de corda calen coneixements d’ebenisteria, per fer-ne un de vent de metall fa falta un artesà del ferro …o més aviat del llautó, que no pesa tant i és més mal·leable.

Els instruments de metall solen consistir en una embocadura, per on es bufa, i després ve un tub, generalment cargolat, per on l’aire passa amb força pressió. El tub comença sent estret i es va eixamplant fins a obrir-se al màxim al pavelló.

Pel fet de tenir un tub com a element principal, un instrument de metall es podria comparar amb una instal·lació d’aigua o de gas: un mecanisme de canonades amb soldadures, juntes, maneguets, colzes i vàlvules. Fins i tot, per la ductilitat dels materials amb què es fan aquests instruments, per fabricar-los o reparar-los podria ser més adequat un lampista (o llauner) que no pas un ferrer.

A part d’això, pels tubs dels instruments de vent de metall no tan sols hi passa aire. Quan l’intèrpret bufa, deixa anar aire calent i molt humit, que es condensa, s’acumula dins l’instrument, i arriba un punt que s’ha d’expulsar. És llavors quan actua la peça que rebla el vincle de la trompeta amb el gremi de la lampisteria: l’aixeta. També se’n diu clau d’aigua, desaigüe i vàlvula d’evacuació, i no és res més que això: una aixeta per on surt el líquid resultant de la condensació!

A algunes persones no els agrada beure aigua de l’aixeta, la que ens arriba a casa a través de la xarxa pública. Ara, segur que no n’hi ha cap ni una que es begui de gust l’”aigua” de l’aixeta… de la trompeta!

Versió sonora

126 La gralla

gralla amb parts

Si hi ha un so característic de la festa al carrer, sigui cercavila, gegants, trabucaires o castells, és el de la gralla. Les gralles són la banda sonora de la festa: anuncien que comença, que arriba al moment culminant o que s’acaba; acompanyen cada activitat i contribueixen a augmentar-ne l’emoció. El toc de castells, per exemple, marca els temps de la construcció, indica als que formen part de la pinya o el tronc, o al públic, si es puja, es fa l’aleta, es descarrega o s’acaba.

La gralla és un instrument de vent de fusta, de canya doble, parent de la dolçaina, la tarota, el tible o la tenora. Arreu del món hi ha instruments semblants a la gralla (per exemple, la bombarda bretona) i és força antiga. A Catalunya pren força a partir del segle XVIII, decau a començament del XX i al segle XXI viu una nova esplendor.

Hi ha diferents tipus de gralles: gralla seca, gralla dolça o de claus, gralla baixa… i d’altres.

No és estrany que la gralla triomfi al carrer, ni tampoc que es digui com es diu. Sabeu d’on ve la paraula?

Gralla ve de grācŭlus, que en llatí (com en català gralla) és el nom d’un ocell negre, com un corb però molt més petit. Curiosament, les dues gralles, l’instrument i l’animal, tenen si fa no fa la mateixa mida: 35 centímetres.

La paraula llatina grācŭlus té l’origen en la forma protoindoeuropea *greh₂-k- més un sufix diminutiu. D’aquesta forma ve, en anglès, el verb onomatopeic croak, que és el que fan els gripaus quan rauquen. Vaja, que ve d’un soroll fet amb la gargamella i que se sent des de lluny. El crit aspre i potent que fan els còrvids és ben bé això, i aquests ocells quan criden, grallen.

Del crit de l’ocell ve el nom de l’instrument, la gralla, que fa un so molt més agradable i melodiós que els corbs, però no es pot negar que té un punt estrident. I això va molt bé per tocar al carrer, perquè tothom ho senti.

Per cert, i ja acabem: si els còrvids grallen, quan la tenora o la gralla fan els sons més aguts, es diu que espinguen. Si sentiu l’espinguet de les gralles, vol dir que la festa està en marxa!

Versió sonora

117 Les caramelles

Les caramelles són una festa tradicional de Pasqua, en què les colles de caramellaires van per les cases i canten (i de vegades, ballen) cançons, que poden ser satíriques, de festeig, religioses… o de celebració de la primavera.

Aquestes cançons, com les colles que les canten i la festa en si, s’anomenen caramelles. I també són caramelles el menjar o els diners que els donen els veïns per fer un tec al final. A part d’això, la nit de Nadal a Eivissa també es canten caramelles, en aquest cas de tipus religiós.

La paraula té diversos significats i formes. Segons el lloc, se’n diu camarelles, camilleres, camigeres, camalleres o camarleres. Però la forma més general és caramelles. A la Catalunya Nord parlen dels goigs dels ous o de les botifarres, i a Mallorca i Menorca, de la capta de la panada. És que cantar ens agermana, però un bon tiberi, encara més!

A part d’això, una caramella, en singular, és un instrument rústic de vent, fet de canya o de fusta i amb embocadura de flabiol o de llengüeta. Singular o plural, la paraula està relacionada amb la música.

Tenim, doncs, una paraula amb diversitat de nombre, de formes i de significats. Però no hi ha diversitat d’hipòtesis sobre l’origen. En aquest cas, l’etimologia és força clara. En llatí calămus vol dir ‘canya’. D’aquí ve el diminutiu calamĕllus, que seria una ‘canya petita’, d’on prové calamĕlla. D’aquí ve l’instrument caramella i després les caramelles.

El llatí calămus també és al darrere de xeremia i xirimita, que designen instruments. També en prové caramell, que és un penjoll de glaç, una estalactita o un regalim de cera. I caramel, que passa pel portuguès caramelo. Si heu fet mai sucre cremat, sabeu que quan arriba al punt de caramel i es deixa refredar, el regalim s’assembla a un caramell de gel. D’aquí ve la relació.

I amb aquest final tan dolç que vincula les caramelles i el sucre, ens acomiadem per avui!

Versió sonora

111 Música i mobiliari

La paraula mobiliari ve del llatí mōbĭlis, que vol dir ‘mòbil’, és a dir, ‘que es pot moure’. De fet, canviar els mobles de lloc és la típica cosa que fem quan volem un canvi a casa amb la mínima despesa.

Mobiliari, fusta i música són matèries molt vinculades. De fer mobles, se n’encarreguen els fusters, o més concretament els ebenistes, que treballen amb fustes fines com l’eben, del qual ve el nom de l’ofici. I una de les especialitzacions de l’ebenisteria és la lutieria, la fabricació d’instruments musicals.

La paraula lutier, com llaüt, té a veure amb la fusta des de la mateixa arrel ûd, que en àrab vol dir això: ‘fusta’. Instruments com l’oboè o la flauta dolça generalment estan fets de fusta. Pertanyen al grup dels anomenats de vent de fusta, que curiosament n’inclou alguns de fets de metall. El saxofon, per exemple, és considerat de fusta, i és pel tipus d’embocadura.

Encara ara, quan gairebé tot es fa de plàstic, la major part dels instruments de corda, sigui fregada, percudida o pinçada, es continuen fent de fusta. Igual que molts instruments de percussió.

En instruments grossos com el piano o l’orgue, de l’estructura se’n diu moble. I també és un moble, en general de fusta, el tamboret o banc on s’asseu qui els toca.

La fusta transmet calidesa i humanitat. Venen de la fusta l’escalfor de la llar de foc i els mobles de casa. Ser de bona fusta és tenir una constitució sana, i de fusta es fan tant bressols com taüts. 

Si teniu fusta de músics o de lutiers, seguiu aquesta predisposició. Així podreu regalar a la humanitat calidesa i emoció, la barreja de natura i cultura que ens aporta la música, sovint per mitjà de la fusta.

Versió sonora

Nota: Una altra paraula en què coincideixen música i mobiliari és musiquer, un moblet per guardar-hi els papers de música.

105 Bombardes, bombardins i bombardons

La paraula bombarda ja apareix en català a la Crònica de Pere el Cerimoniós, al segle XIV, amb el significat d’‘artefacte explosiu’. Una bombarda era una arma de foc semblant a un canó. Segons Joan Coromines, com que venia d’Itàlia primer es va anomenar lombarda, per la Llombardia, i després, pel soroll que feia, es va convertir en bombarda.

Hi ha un instrument de vent de fusta avantpassat de l’oboè que també es diu bombarda. Potser perquè de forma s’assembla una mica a un canó, però sobretot per la potència sonora. És de llengüeta doble (com la gralla o la tenora) i encara es fa servir en la música tradicional bretona.

Amb la mateixa arrel que bombarda i un sufix diminutiu, tenim el bombardí, en aquest cas un instrument de vent de metall. També se’n diu tuba tenor o eufoni, paraula que prové del grec εὔφωνος (euphōnos) i vol dir ‘que té bon so’.

A l’altre extrem, més gros i greu que la bombarda, i també de vent de fusta, hi ha el bombardó o contrabaix de bombarda. Però un bombardó sol ser més aviat un bombardí gros, l’instrument de vent de metall anomenat tuba (o tuba baixa).

Tots aquests instruments, siguin de fusta o de metall, bombardes, bombardins o bombardons, el que tenen en comú és que peten fort. No és estrany si mirem d’on venen. Ja en grec βόμβος (bómbos) i en llatí bombus volien dir ‘soroll’. Fixeu-vos que rebombori, bombo i esbombar tenen la mateixa arrel onomatopeica, explosiva.

El que és curiós és que el bombardí, que té aquesta arrel tan -diguem-ne- ‘sorollosa’, tingui com a sinònim una paraula tan ‘delicada’ com és eufoni. Curiós, però no estrany: es pot tocar fort i alhora molt bé. Mèrit doble!

Versió sonora