78 La roseta

Amb el bon temps, tot són flors i violes. Per Sant Jordi el país s’omple de roses i poc després arriba la festa de la Mare de Déu de Montserrat, la Rosa d’Abril.

Rosa, que l’amor s’hi posa”, diu la dita, i és que la relació entre el color rosa, la flor i l’amor ve de molt lluny. Afrodita portava una corona de flors, i a El naixement de Venus de Botticelli es pot veure la deessa de l’amor sobre una petxina i sota una pluja de roses.

Rosa en català ve de la mateixa paraula en llatí, que al seu torn ve del grec ρόδον, també referit a la flor i vinculat al significat de ‘fragància, olor’.

En l’àmbit musical no sé si hi ha roses, però sí que hi ha la roseta, que és el forat rodó que hi ha a la tapa harmònica d’alguns instruments de corda pinçada. En la guitarra, aquest forat sol ser buit, amb una sanefa de marqueteria al voltant, i més aviat se l’anomena boca.

Les rosetes més típiques són aquelles que tenen un enreixat a l’interior de l’obertura. Per exemple les dels  llaüts, la guitarra barroca i el clavicèmbal. De vegades en un sol instrument hi ha dues o tres rosetes, que a dins poden tenir una mena de calat de fusta molt treballat, o bé múltiples capes de pergamí tallat.

Aquestes rosetes, que es diuen així perquè per la forma poden imitar una rosa i els seus pètals, ens recorden unes altres roses semblants però molt més grosses: les rosasses o rosetons de les catedrals. Aquests finestrals vidrats són espectaculars, però les rosetes dels instruments de corda, tot i ser molt més petites, tenen un mèrit incalculable!

Versió sonora

Anuncis

75 La música dels arbres

Segons l’autor de “La vida secreta dels arbres”, l’alemany Peter Wohlleben, els arbres es comuniquen per mitjà de les olors, dels colors i d’impulsos elèctrics. Però també perceben i emeten sons. Es comuniquen.

Wohlleben explica que, quan germinen, els cereals fan un sorollet, una crepitació de les arrels de 20 Hz. I que quan senten aquesta freqüència, altres brots de cereal s’orienten cap a la banda d’on ve el so. Reaccionen al que senten.

Potser us pregunteu: “I això què hi té a veure, amb la llengua i la música?” Doncs és que la llengua és comunicació i la música és so. I viceversa. I, com dèiem, les plantes es comuniquen, suposadament, amb el so. Però, a més, de les plantes ve la fusta, que és un material bàsic en la fabricació d’instruments: els de vent-fusta (com el clarinet o la flauta) però també el xilòfon, el piano, la viola, el llaüt

Parlant del llaüt… Sabeu d’on ve, la paraula? Doncs ve de l’àrab. Hi ha un instrument típic de l’Orient Mitjà que es diu ud. Precisament, un “avantpassat” del llaüt. I què vol dir en àrab la paraula ûd? Doncs ni més ni menys que ‘fusta’! Afegint-hi l’article al-, ûd passa a ser al-‘ûd, i d’aquí surt primer laüt i després llaüt.

Tot està relacionat i trobem música fins i tot en els arbres! Si voleu comprovar si les plantes parlen, canten o es comuniquen, feu l’experiment d’escoltar el creixement dels cereals. Penseu que s’ha de tenir l’orella molt fina per detectar un so de 20 Hz, però no deixeu de provar-ho: poseu a germinar un cereal i pareu l’orella. És difícil, però segurament, amb molta paciència, no és impossible!

Versió sonora