52 Expressions amb “cantar”

Diu la dita que Qui canta, els seus mals espanta, i és que no hi ha res com la música per esbandir penes i mals. Perquè Cantant, cantant, les penes se’n van. La música, que també inclou el ball: Per cantar i per ballar, hom no pot mal pensar. I si no mal pensem, més feliços serem.

Però ja se sap: els refranys ara diuen una cosa i ara en diuen una altra, perquè la saviesa popular és molt gran, però també molt variada.

N’hi ha de materialistes, que troben que Per qui té gana, val més un mal menjar que un bon cantar.

I d’altres troben que cantar està bé, però depèn de què cantis. Així, diuen que Cantant la veritat, es perd l’amistat. Ara, si passa això potser és que l’amistat no era tal, perquè la dita també diu: Canta-li a l’ase i et respondrà amb un pet.


En tot cas, com que L’aigua fa suar i el vi fa cantar, potser és millor no beure gaire i saber què es canta. Això sí, sempre n’hi haurà d’inconscients, perquè Qui canta a taula i xiula al llit, no té el seny complit. I d’altres que s’adaptaran a les circumstàncies: Segons canta el capellà, li respon l’escolà.


Tant és com siguem, que en un moment o altre, cantarem. Si hi tenim tirada, ho farem a qualsevol hora, perquè A casa del músic, qui no canta, taral·leja. I si no ens agrada gaire, amb un incentiu acabarem cedint, perquè Pagant, Sant Pere canta.
Vaja, que si no canteu mai mai, hauríeu de fer-ho encara que només sigui perquè no us mirin malament. Recordeu què diu la dita: No et fiïs d’home (o dona) que no canti.

Versió sonora

Anuncis

13 “Tan ric tan ric, fa músic”

Avui parlem de refranys i músics. Curiosament, el refranyer insisteix a relacionar la professió de músic amb els diners. Veurem com.

Unes quantes dites defensen que sense diners no es toca. “Pocs diners, poca música”, “Pocs diners, poc sermó i poca música” i “Si la butxaca no sona, els músics no poden tocar”.

Així devien reclamar els músics d’abans quan els deien que “Músic pagat mai no fa bon so”, per recordar-los que no cobrarien fins després de tocar.

I potser un cop acabat el ball, qui havia de pagar feia el desentès i els deia: “Música que no he d’escoltar, que la pagui un altre”.

Els músics no devien saber mai si cobrarien o no… A Ges ja els advertien: “La vila de Ges, està envoltada de pinyoners, i la gent no poden llogar músics perquè no tenen diners”. Si hi anaven a tocar, no podien dir que no estaven avisats!

També els podia passar com als músics de Toses, que segons la dita “tocaven de franc i feien el gasto”. Almenys, si no cobraven en efectiu, els devien donar menjar i beure.

Ja veiem per on anava la cosa, oi? Segurament “Passar més fam que un músic” i “Sastres, músics i sabaters, moltes postures i pocs diners” són el millor reflex de la realitat dels músics d’abans.

Vaja, que “Tan ric tan ric, fa músic” deu ser un joc de paraules onomatopeic i poca cosa més!

Versió sonora