80 Són bones persones, els músics?

Avui plantegem una pregunta de resposta òbvia. Això és Catalunya Música, o sigui que… qui gosaria criticar-hi els músics? Seria com escopir al cel! Aquí, tots som una mica músics, i també bones persones!

Ja vam veure fa temps que la saviesa popular relaciona la música amb els diners… o més aviat amb els pocs diners. Avui volem saber què diuen els refranys sobre els músics: són bones persones?

Escolà, músic o barber, home de bé no pot ser. Caram! Amb una sola frase es condemna músics, escolans i barbers! No anem bé…

Una altra: Ni barber mut, ni músic amb cervell pur. Però què els passa, amb els barbers? I amb els músics!

Remenem una mica més entre els refranys, que la saviesa popular per força ha de dir alguna cosa bona sobre els músics…!

Per fi: On hi ha música, mala cosa no hi pot haver i On hi ha música, no hi pot haver dolenteria. Això sí que són frases assenyades! I una altra: La música amanseix les feres. Si això és bo, els que fan música també han de ser bons.

A més, De músic, boig i poeta, tots en tenim una miqueta. Ja ho dèiem al començament: aquí, tots som una mica músics, i també bones persones!

Versió sonora

Anuncis

70 Expressions amb “campana”

Si la importància d’un element en una cultura es pot mesurar per la quantitat de frases fetes i refranys que genera, podem concloure sense cap mena de dubte que les campanes han tingut un pes important en la nostra història.

Quan no hi havia rellotges de polsera ni mòbils, les campanes ens deien quina hora era i ens cridaven a entrar o sortir de casa. Per això una vella amb una dent que fa córrer tota la gent no és altra cosa que una campana.

Tots duem una campana dalt del cap, és a dir, encara que no vulguem, demostrem com som. Les persones de prestigi són campana grossa, i les malparlades, campana badadacampana esquerdada.

Si som puntuals, fem les coses a toc de campana. Si ens agrada cridar l’atenció, les fem a so de campanes i, si podem, donem la campanada. Si no hi sentim, som més sords que una campana. Si ens saltem una classe, fem campana.

Per més seny que tinguem, sempre hi haurà algun moment que toquem campanes. Vaja, que no toquem ni quarts ni hores

El cert és que en general tots plegats no coneixem més campanes que les de la mateixa parròquia, perquè vivim més intensament el que tenim a prop que allò que ens queda lluny.

Però no generalitzem, que tots ens assemblem, però també som variats i amb matisos. Ja ho diu la dita: cada campana fa el seu so.

Versió sonora

52 Expressions amb “cantar”

Diu la dita que Qui canta, els seus mals espanta, i és que no hi ha res com la música per esbandir penes i mals. Perquè Cantant, cantant, les penes se’n van. La música, que també inclou el ball: Per cantar i per ballar, hom no pot mal pensar. I si no mal pensem, més feliços serem.

Però ja se sap: els refranys ara diuen una cosa i ara en diuen una altra, perquè la saviesa popular és molt gran, però també molt variada.

N’hi ha de materialistes, que troben que Per qui té gana, val més un mal menjar que un bon cantar.

I d’altres troben que cantar està bé, però depèn de què cantis. Així, diuen que Cantant la veritat, es perd l’amistat. Ara, si passa això potser és que l’amistat no era tal, perquè la dita també diu: Canta-li a l’ase i et respondrà amb un pet.


En tot cas, com que L’aigua fa suar i el vi fa cantar, potser és millor no beure gaire i saber què es canta. Això sí, sempre n’hi haurà d’inconscients, perquè Qui canta a taula i xiula al llit, no té el seny complit. I d’altres que s’adaptaran a les circumstàncies: Segons canta el capellà, li respon l’escolà.


Tant és com siguem, que en un moment o altre, cantarem. Si hi tenim tirada, ho farem a qualsevol hora, perquè A casa del músic, qui no canta, taral·leja. I si no ens agrada gaire, amb un incentiu acabarem cedint, perquè Pagant, Sant Pere canta.
Vaja, que si no canteu mai mai, hauríeu de fer-ho encara que només sigui perquè no us mirin malament. Recordeu què diu la dita: No et fiïs d’home (o dona) que no canti.

Versió sonora

13 “Tan ric tan ric, fa músic”

Avui parlem de refranys i músics. Curiosament, el refranyer insisteix a relacionar la professió de músic amb els diners. Veurem com.

Unes quantes dites defensen que sense diners no es toca. “Pocs diners, poca música”, “Pocs diners, poc sermó i poca música” i “Si la butxaca no sona, els músics no poden tocar”.

Així devien reclamar els músics d’abans quan els deien que “Músic pagat mai no fa bon so”, per recordar-los que no cobrarien fins després de tocar.

I potser un cop acabat el ball, qui havia de pagar feia el desentès i els deia: “Música que no he d’escoltar, que la pagui un altre”.

Els músics no devien saber mai si cobrarien o no… A Ges ja els advertien: “La vila de Ges, està envoltada de pinyoners, i la gent no poden llogar músics perquè no tenen diners”. Si hi anaven a tocar, no podien dir que no estaven avisats!

També els podia passar com als músics de Toses, que segons la dita “tocaven de franc i feien el gasto”. Almenys, si no cobraven en efectiu, els devien donar menjar i beure.

Ja veiem per on anava la cosa, oi? Segurament “Passar més fam que un músic” i “Sastres, músics i sabaters, moltes postures i pocs diners” són el millor reflex de la realitat dels músics d’abans.

Vaja, que “Tan ric tan ric, fa músic” deu ser un joc de paraules onomatopeic i poca cosa més!

Versió sonora