56 L’ànima dels instruments de corda

Definir l’ànima és difícil. Mentre que tots sabem què és el cos, l’ànima (si és que existeix…) és incorpòria. L’ànima és la intel·ligència, és l’esperit, és la sensibilitat, és el principi vital de les persones…

I si l’ànima és tot això, és evident que ha de tenir alguna relació amb la música. Perquè en la música, els instruments i la tècnica es posen al servei de la sensibilitat.

Diu Lluís Claret que “El cello vol una unió entre l’esperit, el cos del qui toca i la música”. Sí: el violoncel no apareix pas per casualitat quan es parla de l’ànima. Diuen que és l’instrument que més s’assembla a la veu humana. També diuen que cal agafar-lo com si s’abracés una persona. De fet, té cos, és un instrument amb cintura, abraçable per les escotadures, i cada gest amb l’arquet és una carícia sonora. Un so que ens fa vibrar alguna cosa de dins… potser l’ànima.

Sent tan semblant a una persona, és normal que el violoncel tingui ànima… Dins els instruments de corda fregada hi ha una peça molt petita, invisible des de fora. Un cilindre de fusta que s’aguanta per la pressió entre les dues tapes, la tapa harmònica i el fons, i que transmet les vibracions.

Aquesta peça és l’ànima, un bastonet petit i fràgil, d’equilibri delicat. Si amb un cop a un violí li cau l’ànima, deixarà de sonar. Fins que un lutier expert l’hi torni a posar. I és que sense ànima, no hi ha música.

Versió sonora

 

55 Instruments escurçats: saxo, “cello” i clave

Amb el truncament, escurcem paraules eliminant-ne una part. Així, un micròfon es converteix en un micro, o una bicicleta en una bici. Aquests escurçaments són més propis dels registres informals que dels formals, però de vegades les formes breus es normalitzen tant que acaben substituint les completes en qualsevol registre. Això ha passat, per exemple, amb moto o quilo, tan habituals o més que motocicleta i quilogram.

En el món de la música hi ha almenys tres instruments que se sol anomenar amb formes truncades: el cello, el saxo i el clave.

De l’italià violoncello ve la forma escurçada cello, que s’escampa a llengües com l’anglès, l’alemany, el txec, el turc, el castellà, el basc o el català, en general convivint amb la forma completa. En català, no trobem cello als diccionaris –només hi apareix violoncel –, però té un ús indubtable entre músics i en la llengua general.

La forma saxo tampoc apareix al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, però sí que la recull el Vocabulari de la música de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i té un ús generalitzat en català, al costat de saxofon i saxòfon.

L’última forma escurçada, clave, equival a clavecí o clavicèmbal. Tampoc no la trobareu al diccionari normatiu, però sí que està recollida al Vocabulari il·lustrat d’instruments musicals del Termcat.

Per tant, per tradició d’ús i sobretot en registres informals, serien admissibles les tres formes: cello, saxo i clave. Això sí, en el cas de cello, com que és un manlleu no adaptat, convé “marcar-lo” i escriure’l en cursiva o entre cometes, no sigui cas que algú ho llegeixi [séʎu].

Versió sonora

 

53 Curiositats de la trompa marina

La trompa o trompeta marina és un instrument curiós per diversos motius i amb un nom desconcertant. Avui en parlem.

Per començar, la paraula trompa (o trompeta) ens porta a pensar en un instrument de vent, bufat amb la boca. Doncs resulta que és un instrument de corda, una de sola, i que es toca amb arquet. Fa prop de dos metres i té una caixa molt estreta, com una piràmide allargada.

D’altra banda, el nom trompa marina ens fa pensar en el mar. És cert que l’instrument sona una mica com una sirena de vaixell, però és probable que marina tingui relació amb mariana, és a dir, relativa a Maria, i no pas amb el mar. En alemany l’instrument s’anomena nonnengeige, que vol dir ‘violí de les monges’, i és que les monges (que prenien Maria, la Mare de Déu, com a model) tocaven la trompa marina.  

I com és que les monges tocaven aquesta trompa que no ho és ben bé?

Doncs ve del fet que durant molts segles no estava ben vist que les dones toquessin instruments. Només ho podien fer algunes dones de classe alta, entre elles les monges. A més, es considerava “impropi de senyores” tocar segons què. Per exemple, instruments bufats amb la boca com la trompeta, o alguns que es col·loquen entre les cames, com el violoncel.

En aquest context de restriccions, les monges alemanyes, molt aficionades a la música, no tenien permès tocar la trompeta. Precisament quan la música de trompeta era molt habitual a les esglésies. Per això les monges van substituir la trompeta de boca per la trompa marina, que sona una mica com una trompeta i, com que es toca dempeus, permet mantenir les cames juntes!

Versió sonora