118 La mandolina

La mandolina és un instrument de quatre cordes dobles. Està afinada com un violí i les posicions dels dits són les mateixes, però la mandolina trastos i no es toca amb arquet sinó amb pua.

L’instrument és habitual en estils com el country, el bluegrass o la música celta, però no apareix gaire en l’anomenada música clàssica.

Etimològicament, la mandolina forma part de l’extens grup d’instruments que provenen de la paraula grega πανδοῦρα, relacionada amb la deessa Pandora. La pandura era un instrument dels grecs antics i està en l’origen de diversos llaüts.

Per exemple, l’instrument nacional d’Ucraïna és la bandura. Bandúrria té el mateix origen, però passant pel llatí pandurium i segurament també pel castellà. A Turquia tenen el tanbur; a Grècia, el ταμπουράς  i als Balcans, la família dels tamburica.

La mandolina, com tots aquests instruments, també ve del grec πανδοῦρα, però a través de la mandòla italiana. En italià, una mandòla petita és un mandolino; en català, una mandolina.

La paraula mandolina, com la pandura antiga, designa instruments força variats. Des de la clàssica mandolina italiana de cul bombat fins a les americanes, més planes de caixa. A part, hi ha la mandola, més grossa; el mandocello, que seria el violoncel de les mandolines; l’enorme mandobaix; el banjolin (o la banjolina), que té coses del banjo, i moltes mandolines més!

Encara que la deessa grega estigui en l’origen de tots aquests instruments, no hem volgut destapar la capsa de Pandora, perquè en sortirien tots els mals. En canvi, potser sí que hem destapat la bota de Sant Ferriol, perquè n’anem traient mandolines diferents i no s’acaben mai!

Versió sonora

117 Les caramelles

Les caramelles són una festa tradicional de Pasqua, en què les colles de caramellaires van per les cases i canten (i de vegades, ballen) cançons, que poden ser satíriques, de festeig, religioses… o de celebració de la primavera.

Aquestes cançons, com les colles que les canten i la festa en si, s’anomenen caramelles. I també són caramelles el menjar o els diners que els donen els veïns per fer un tec al final. A part d’això, la nit de Nadal a Eivissa també es canten caramelles, en aquest cas de tipus religiós.

La paraula té diversos significats i formes. Segons el lloc, se’n diu camarelles, camilleres, camigeres, camalleres o camarleres. Però la forma més general és caramelles. A la Catalunya Nord parlen dels goigs dels ous o de les botifarres, i a Mallorca i Menorca, de la capta de la panada. És que cantar ens agermana, però un bon tiberi, encara més!

A part d’això, una caramella, en singular, és un instrument rústic de vent, fet de canya o de fusta i amb embocadura de flabiol o de llengüeta. Singular o plural, la paraula està relacionada amb la música.

Tenim, doncs, una paraula amb diversitat de nombre, de formes i de significats. Però no hi ha diversitat d’hipòtesis sobre l’origen. En aquest cas, l’etimologia és força clara. En llatí calămus vol dir ‘canya’. D’aquí ve el diminutiu calamĕllus, que seria una ‘canya petita’, d’on prové calamĕlla. D’aquí ve l’instrument caramella i després les caramelles.

El llatí calămus també és al darrere de xeremia i xirimita, que designen instruments. També en prové caramell, que és un penjoll de glaç, una estalactita o un regalim de cera. I caramel, que passa pel portuguès caramelo. Si heu fet mai sucre cremat, sabeu que quan arriba al punt de caramel i es deixa refredar, el regalim s’assembla a un caramell de gel. D’aquí ve la relació.

I amb aquest final tan dolç que vincula les caramelles i el sucre, ens acomiadem per avui!

Versió sonora

116 El txistu

Al “Parlant de música” encara no havíem parlat del basc, èuscar o eusquera, una llengua que no pertany al grup de les romàniques que té al voltant, ni tampoc a cap altre grup. Es considera una llengua aïllada, l’única preindoeuropea que sobreviu a Europa.

L’aïllament fa que el basc sigui força diferent d’altres llengües, però, precisament en el cas del txistu, la més coneguda de les flautes basques, trobem unes quantes coincidències, musicals i lingüístiques, amb l’entorn català.

En eusquera, la paraula txistu té a veure amb ‘xiular’; en origen, un txistu és un ‘xiulet’, tant l’‘estri que serveix per xiular com el ‘so que es fa quan es xiula’.

El txistu es toca amb una sola mà, l’esquerra, com el nostre flabiol. Amb la dreta, el txistulari pica l’equivalent d’un tamborí. Com a la nostra cobla, en què el flabiol i el tamborí els toca la mateixa persona. A més, un dels noms que reben en basc tant aquest timbal com la persona que el toca és danbolin, paraula amb el mateix origen que tamborí.

D’altra banda, en eusquera txistu té un origen paral·lel al del verb català xisclar, que ve de fistulare. En llatí, fistŭla vol dir ‘flauta’, però també ‘conducte estret’, que és el que són tant una flauta com un txistu, i estrenye’s és el que fa la gola quan xisclem. Fistŭla, xiscle i txistu són totes tres paraules d’origen expressiu, que volen reproduir el so de l’aire quan passa per un conducte estret.

Quan respirem, l’aire entra i surt del cos sense esforç, tret que algú intenti escanyar-nos. I si una cosa tenen un comú la cultura catalana i la basca és haver sobreviscut a repetits intents d’escanyament. Potser per això en tots dos casos tant la música com la llengua són l’expressió d’un xiscle, d’un crit potent, i compartir experiències ens és tan necessari com respirar.

Versió sonora

Nota:  ens comenta per Twitter que la mateixa paraula xirula (la forma més arcaica del txistu, d’ús ampli a Iparralde), prové del gascó xiular, igual que en català. [La propia palabra xirula (la forma más arcaica del txistu, de uso amplio en Iparralde) proviene del gascón xiular, igual que en catalán.]

 

115 El bordó i els borinots

Bordó és una paraula amb moltes accepcions. És un bastó de pelegrí i un vers medieval, un error tipogràfic i una motllura en un moble.

Però avui ens interessa un altre tipus de bordó. En música, bordó té uns quants significats, tots relacionats amb la gravetat. No pas la força de la gravetat de Newton, sinó gravetat entesa com a ‘qualitat de greu’.

Greu és el so de la corda més gruixuda d’instruments com el violí o la guitarra, de les cordes més llargues del piano i el clavecí, i dels tubs més llargs del sac de gemecs. Tot això són bordons. En el carilló i l’orgue s’anomenen bordons la campana i el registre més greus. I en alguns tambors, unes cordes tibades a la membrana de sota que fan que redoblin amb més estridència. Finalment, el so greu, un baix continu amb què molts d’aquests instruments acompanyen la melodia, també porta el nom de bordó.

La paraula ve del francès o l’occità bourdon, a partir del llatí *bŭrdōne, que vol dir borinot. L’origen és onomatopeic, imita el brunzit d’un borinot quan belluga les ales a gran velocitat.

Per cert que els borinots són insectes del gènere bombus. I aquesta paraula, com bombo o bombiró (nom valencià del borinot) també és onomatopeica. I és que tant bombos com borinots fan un so greu d’acompanyament, que és el mateix que fan els bordons.

Ja ho veieu, sempre ens passa igual. Volem parlar de música i llengua, i acabem parlant d’animals!

Versió sonora