56 L’ànima dels instruments de corda  

Definir l’ànima és difícil. Mentre que tots sabem què és el cos, l’ànima (si és que existeix…) és incorpòria. L’ànima és la intel·ligència, és l’esperit, és la sensibilitat, és el principi vital de les persones…

I si l’ànima és tot això, és evident que ha de tenir alguna relació amb la música. Perquè en la música, els instruments i la tècnica es posen al servei de la sensibilitat.

Diu Lluís Claret que “El cello vol una unió entre l’esperit, el cos del qui toca i la música”. Sí: el violoncel no apareix pas per casualitat quan es parla de l’ànima. Diuen que és l’instrument que més s’assembla a la veu humana. També diuen que cal agafar-lo com si s’abracés una persona. De fet, té cos, és un instrument amb cintura, abraçable per les escotadures, i cada gest amb l’arquet és una carícia sonora. Un so que ens fa vibrar alguna cosa de dins… potser l’ànima.

Sent tan semblant a una persona, és normal que el violoncel tingui ànima… Dins els instruments de corda fregada hi ha una peça molt petita, invisible des de fora. Un cilindre de fusta que s’aguanta per la pressió entre les dues tapes, la tapa harmònica i el fons, i que transmet les vibracions.

Aquesta peça és l’ànima, un bastonet petit i fràgil, d’equilibri delicat. Si amb un cop a un violí li cau l’ànima, deixarà de sonar. Fins que un lutier expert l’hi torni a posar. I és que sense ànima, no hi ha música.

Versió sonora

 

Anuncis

19 Les parts del violí

violi

Avui farem un recorregut pel violí i els noms de les peces que el formen, des de la voluta fins al botó.

El violí té dues grans parts: el mànec i la caixa harmònica.

El mànec (no pas *màstil!) comença amb la voluta, l’ornament que hi ha al capdamunt, i després ve el claviller, amb les quatre clavilles que aguanten les cordes. Pel darrere, el mànec acaba amb un sortint. És el taló. Al davant, la celleta manté separades les cordes, i després ve el batedor o diapasó, que és on la mà esquerra pitja les cordes per fer les notes.

Allà on s’acaba el mànec comença la caixa harmònica o de ressonància, que amplifica les vibracions de les cordes. La formen la tapa harmònica (o anterior) i la tapa posterior (o fons). Les parets laterals són els riscles, i el voraviu, el filet. Les entrades on la caixa s’estreny per les dues bandes són les escotadures.

De cordes, n’hi ha quatre. La primera, la més prima, es diu justament prima. I la quarta, la més gruixuda, és el bordó.

Per fer que la vibració de les cordes es transmeti a la tapa harmònica, hi ha el pont o pontet. A partir del pont les cordes baixen cap al cordal, on hi pot haver afinadors. El cordal se subjecta a la caixa per mitjà del lligam, que s’enganxa al botó.

A més, el violí sol portar una peça protectora per repenjar-hi la barbeta: és la barbada. I per repenjar-lo a l’espatlla hi ha la costella o espatllera.

Acabem amb un accessori molt agraït pels veïns: la sordina! Amb tota la simpatia pels violinistes, què diu el refrany? No hi ha més mal veí que un aprenent de violí.

Versió sonora