78 La roseta

Amb el bon temps, tot són flors i violes. Per Sant Jordi el país s’omple de roses i poc després arriba la festa de la Mare de Déu de Montserrat, la Rosa d’Abril.

Rosa, que l’amor s’hi posa”, diu la dita, i és que la relació entre el color rosa, la flor i l’amor ve de molt lluny. Afrodita portava una corona de flors, i a El naixement de Venus de Botticelli es pot veure la deessa de l’amor sobre una petxina i sota una pluja de roses.

Rosa en català ve de la mateixa paraula en llatí, que al seu torn ve del grec ρόδον, també referit a la flor i vinculat al significat de ‘fragància, olor’.

En l’àmbit musical no sé si hi ha roses, però sí que hi ha la roseta, que és el forat rodó que hi ha a la tapa harmònica d’alguns instruments de corda pinçada. En la guitarra, aquest forat sol ser buit, amb una sanefa de marqueteria al voltant, i més aviat se l’anomena boca.

Les rosetes més típiques són aquelles que tenen un enreixat a l’interior de l’obertura. Per exemple les dels  llaüts, la guitarra barroca i el clavicèmbal. De vegades en un sol instrument hi ha dues o tres rosetes, que a dins poden tenir una mena de calat de fusta molt treballat, o bé múltiples capes de pergamí tallat.

Aquestes rosetes, que es diuen així perquè per la forma poden imitar una rosa i els seus pètals, ens recorden unes altres roses semblants però molt més grosses: les rosasses o rosetons de les catedrals. Aquests finestrals vidrats són espectaculars, però les rosetes dels instruments de corda, tot i ser molt més petites, tenen un mèrit incalculable!

Versió sonora

Anuncis

56 L’ànima dels instruments de corda  

Definir l’ànima és difícil. Mentre que tots sabem què és el cos, l’ànima (si és que existeix…) és incorpòria. L’ànima és la intel·ligència, és l’esperit, és la sensibilitat, és el principi vital de les persones…

I si l’ànima és tot això, és evident que ha de tenir alguna relació amb la música. Perquè en la música, els instruments i la tècnica es posen al servei de la sensibilitat.

Diu Lluís Claret que “El cello vol una unió entre l’esperit, el cos del qui toca i la música”. Sí: el violoncel no apareix pas per casualitat quan es parla de l’ànima. Diuen que és l’instrument que més s’assembla a la veu humana. També diuen que cal agafar-lo com si s’abracés una persona. De fet, té cos, és un instrument amb cintura, abraçable per les escotadures, i cada gest amb l’arquet és una carícia sonora. Un so que ens fa vibrar alguna cosa de dins… potser l’ànima.

Sent tan semblant a una persona, és normal que el violoncel tingui ànima… Dins els instruments de corda fregada hi ha una peça molt petita, invisible des de fora. Un cilindre de fusta que s’aguanta per la pressió entre les dues tapes, la tapa harmònica i el fons, i que transmet les vibracions.

Aquesta peça és l’ànima, un bastonet petit i fràgil, d’equilibri delicat. Si amb un cop a un violí li cau l’ànima, deixarà de sonar. Fins que un lutier expert l’hi torni a posar. I és que sense ànima, no hi ha música.

Versió sonora

 

19 Les parts del violí

violi

Avui farem un recorregut pel violí i els noms de les peces que el formen, des de la voluta fins al botó.

El violí té dues grans parts: el mànec i la caixa harmònica.

El mànec (no pas *màstil!) comença amb la voluta, l’ornament que hi ha al capdamunt, i després ve el claviller, amb les quatre clavilles que aguanten les cordes. Pel darrere, el mànec acaba amb un sortint. És el taló. Al davant, la celleta manté separades les cordes, i després ve el batedor o diapasó, que és on la mà esquerra pitja les cordes per fer les notes.

Allà on s’acaba el mànec comença la caixa harmònica o de ressonància, que amplifica les vibracions de les cordes. La formen la tapa harmònica (o anterior) i la tapa posterior (o fons). Les parets laterals són els riscles, i el voraviu, el filet. Les entrades on la caixa s’estreny per les dues bandes són les escotadures.

De cordes, n’hi ha quatre. La primera, la més prima, es diu justament prima. I la quarta, la més gruixuda, és el bordó.

Per fer que la vibració de les cordes es transmeti a la tapa harmònica, hi ha el pont o pontet. A partir del pont les cordes baixen cap al cordal, on hi pot haver afinadors. El cordal se subjecta a la caixa per mitjà del lligam, que s’enganxa al botó.

A més, el violí sol portar una peça protectora per repenjar-hi la barbeta: és la barbada. I per repenjar-lo a l’espatlla hi ha la costella o espatllera.

Acabem amb un accessori molt agraït pels veïns: la sordina! Amb tota la simpatia pels violinistes, què diu el refrany? No hi ha més mal veí que un aprenent de violí.

Versió sonora

Font principal: “El violí i l’arquet”, de Conrad Cardús i Rosell. 1990