134 El cant del cigne 

El cant del cigne és una locució que es refereix a l’última manifestació d’una activitat, especialment, a la darrera gran obra d’un artista.

L’expressió ve del fet que, segons alguns clàssics de l’Antiguitat, el cigne és capaç de predir la seva pròpia mort, i quan li arriba el moment emet un cant bellíssim, la seva última gran obra.  

Si ens fixem en el ballet La mort del cigne, l’animal quan mor no tan sols canta bé, sinó que balla meravellosament. I el mateix podríem dir basant-nos en El llac dels cignes.

La música clàssica recull, doncs, aquest mite de la bellesa del cant del cigne que la majoria de les llengües adopten com a expressió. El mateix Leonardo da Vinci va deixar escrit que el cigne cantava una cançó dolça quan moria.

En canvi, Plini el Vell, ja abans de Crist, deia que el cant del cigne és només un mite, una llegenda bonica però falsa. I força estudiosos posteriors han opinat el mateix. 

Per saber a qui hem de creure, sentim un grupet dels anomenats cignes cantaireshttps://www.youtube.com/watch?v=97FgCYSmMz4

Què us sembla, com canten?  Cal tenir en compte que, segons el mite, el cant harmoniós els cignes el fan quan agonitzen, i aquests són ben vius… 

Tot plegat us fa dubtar? Doncs sapigueu que Daniel Elliot, que va ser president de l’Associació Nord-americana d’Ornitòlegs, avala el mite. El 1898, després de ferir mortalment d’un tret un cigne que volava, va observar que l’animal, mentre anava caient, entonava una sèrie de “notes musicals planyívoles”, que “de vegades sonaven com la suau successió de les notes d’una octava”.

Dit això, depèn de vosaltres si creieu o no en el mite del cant del cigne. Ara, jo, personalment, desconfiaria d’un ornitòleg que dispara contra els ocells…

Versió sonora

132 Expressions musicals amb animals  

En un conte dels germans Grimm, un ase, un gos, un gat i un gall s’enfronten a uns lladres. Fan tant de soroll entre tots quatre que els lladres fugen de casa espantats, i els animals s’hi queden a viure. 

El conte es diu “Els músics de Bremen” perquè els quatre animals pensaven anar a Bremen a guanyar-se la vida fent de músics, però ni arriben a la ciutat ni fan de músics. O sigui que ni “músics”, ni “de Bremen”… 

Vaja, que el títol no quadra amb la història, però la tria dels animals sí que quadra amb la tradició. Les bèsties domèstiques apareixen en rondalles i cançons populars. La vinculació que tenen amb les persones també fa que protagonitzin moltes expressions, i en català en tenim unes quantes en què es relaciona animals i música.

Així, d’una situació d’enrenou i confusió, diem que és un orgue de gats. Si som molt matiners, ens llevem al gall cantant o al cant del gall. En canvi, si anem tard, ens llevem quan canta el porc. Si no ha quedat ni rastre d’una cosa, diem que no se’n canta ni gall ni gallina

Si cantem bé i amb una línia melòdica ornamentada, refilem com els ocells. Si desafinem, fem galls. I d’una activitat tan humana com és ‘parlar’, en diem piular, com els pollets. Precisament de la idea de piular ve el nom de la xarxa social més garladora: Twitter, i tant podem dir que fem un tuit com que piulem

Això sí, com més piulem, més possibilitats tenim de deixar anar bestieses o animalades i que no ens facin cas. Ja ho diu la nostra última dita animal: brams d’ase no pugen al cel!

Versió sonora

115 El bordó i els borinots

Bordó és una paraula amb moltes accepcions. És un bastó de pelegrí i un vers medieval, un error tipogràfic i una motllura en un moble.

Però avui ens interessa un altre tipus de bordó. En música, bordó té uns quants significats, tots relacionats amb la gravetat. No pas la força de la gravetat de Newton, sinó gravetat entesa com a ‘qualitat de greu’.

Greu és el so de la corda més gruixuda d’instruments com el violí o la guitarra, de les cordes més llargues del piano i el clavecí, i dels tubs més llargs del sac de gemecs. Tot això són bordons. En el carilló i l’orgue s’anomenen bordons la campana i el registre més greus. I en alguns tambors, unes cordes tibades a la membrana de sota que fan que redoblin amb més estridència. Finalment, el so greu, un baix continu amb què molts d’aquests instruments acompanyen la melodia, també porta el nom de bordó.

La paraula ve del francès o l’occità bourdon, a partir del llatí *bŭrdōne, que vol dir borinot. L’origen és onomatopeic, imita el brunzit d’un borinot quan belluga les ales a gran velocitat.

Per cert que els borinots són insectes del gènere bombus. I aquesta paraula, com bombo o bombiró (nom valencià del borinot) també és onomatopeica. I és que tant bombos com borinots fan un so greu d’acompanyament, que és el mateix que fan els bordons.

Ja ho veieu, sempre ens passa igual. Volem parlar de música i llengua, i acabem parlant d’animals!

Versió sonora

112 La verra

Al “Parlant de música” busquem sempre els lligams entre música i llengua, però així que podem parlem d’animals. Ja hem relacionat el gregorià amb les foques, la tarantel·la amb les aranyes i la trompeta amb els elefants. Avui, la cobla i el bestiar porcí.

La truja és la femella del porc. Diuen que es tracta de l’animal domèstic més intel·ligent: més que gossos, gats o ximpanzés. Asseguren que truges i porcs són sensibles i espavilats, i que tenen bona memòria.

Una verra és el mateix que una truja. Però verra també és una manera col·loquial d’anomenar el contrabaix de la cobla.

Dels animals domèstics, la verra és un dels grossos, i fa un ronc molt greu. El gruny de la verra té una paraula específica: gardeny. Els porcs ronquen, rondinen, grunyen i esgüellen. I les verres, a més a més, gardenyen.

Com a denominació del contrabaix, segur que verra té a veure amb el fet que l’instrument és molt gros (com una truja) i que té un so tan greu com un gardeny.

Mentre que una truja i una verra en principi són idèntiques, sembla que entre un contrabaix actual i una verra hi ha almenys dues diferències: que el contrabaix quatre cordes i la verra, tres. I que les cordes del contrabaix solen ser de metall i materials sintètics, mentre que les de la verra són, o solien ser, de tripa.

Es veu que ara algunes composicions de cobla no es poden tocar amb la verra perquè hi fan falta quatre cordes. Això deixa la verra en desavantatge respecte al contrabaix. A més, les cordes de tripa costen més de trobar que les d’altres materials. I a sobre, sembla que la denominació popular verra ha anat caient en desús perquè n’hi ha que la consideren vulgar i fins i tot despectiva.

Què us sembla, reivindiquem la verra? Jo trobo que s’ho mereix!

Versió sonora