43 Germanismes musicals 1 (fiscorn, xotis, iòdel) 

La cultura alemanya ha estat bressol de grans músics. Bach, Beethoven, Mozart, Schubert … No acabaríem mai la llista!

En canvi, si parlem de l’aportació de la llengua alemanya al lèxic musical, la llista no és gaire llarga. 

Prové de l’alemany el nom d’un instrument de la nostra cobla, el fiscorn. Ve de flügelhorn, que vol dir ‘corn d’ales’. Es diu així perquè donava l’ordre d’atac als flancs, és a dir, les ales, de l’exèrcit o d’una partida de caça. Barrejat amb la paraula italiana fischietto, que vol dir ‘xiulet’, en italià es va convertir en fliscorno, després va passar a fiscorno i, finalment, en català fiscorn.

Una altre germanisme és xotis. Encara que designi el ball típic madrileny, ve de schottisch, que en alemany vol dir ‘escocès’, i es balla en diferents països. Per exemple, en uns quants llocs d’Amèrica, on van portar la dansa els emigrants alemanys i polonesos.

L’últim germanisme d’avui és iòdel, el típic cant tirolès en què la veu diguem-ne “normal” passa de cop al falset, de manera que els aguts ressonen per valls i cims. La paraula ve d’un verb alemany onomatopeic derivat del crit “iò”. El iòdel servia perquè els pastors cridessin el bestiar, i també per comunicar els pobles.

Un altre dia potser parlarem de lied i leitmotiv, també aportacions de l’alemany al lèxic musical, però avui ho deixem aquí, amb el iòdel.

Versió sonora

Uns quants exemples més de compositors de cultura alemanya: Tellemann, Händel, Gluck, Haydn, Mendelssohn, Schumann, els Strauss, Brahms, Wagner, Bruckner, Mahler, Paul Hindemith, Carl Orff, Schönberg, Alban Berg, Stockhaussen…

 

Anuncis

42 Petites formacions musicals (més números)

En música no tot són orquestres simfòniques i filharmòniques i grans cors professionals. Les agrupacions més petites, professionals o amateurs, també poden sonar molt bé. Avui en parlem!

En música instrumental o vocal, la unitat mínima és l’intèrpret individual, el solista. Quan, dins un grup, un sol músic interpreta un fragment sense acompanyament, diem que fa un solo.

Si diem que actua sol o tot sol, és que toca sense cap més músic. I si no té companyia de cap mena, ni tan sols de públic, diem que toca a soles.

En grups de dos i de tres músics, parlem de duo i de trio, o bé de duet i tercet. Aquests termes designen l’agrupació de dos (o tres) músics, i també les composicions pensades per a aquestes formacions.

En conjunts més grans només hi ha una paraula per xifra. Entre els quatre i els nou integrants tenim el quartet, el quintet, el sextet, el septet, l’octet i el nonet.

Hem vist que, relacionat amb dos, tenim duo i duet, procedents de l’italià. Però a part d’això hi ha el doset, un derivat de dos també relacionat amb la música. Un doset és un grup de dues notes iguals que es toquen en el temps que correspondria a tres notes de la mateixa figura. Com el doset, hi ha el treset (interpretat en el temps de dues o quatre notes), el cinquet (en el temps de quatre), el siset (també en el temps de quatre) i el setet (en el temps de vuit).

Ja ho veieu: els números i la música es relacionen per totes bandes!

Versió sonora

41 De la “tornada” al “ritornello”

Moltes cançons tenen tornada. Són aquells versos que apareixen amb regularitat entre les altres estrofes, una part que es va repetint, sempre amb la mateixa lletra i la mateixa tonada. Per això, perquè van tornant, s’anomenen tornada.

Normalment, la tornada és el fragment més fàcil de recordar d’una cançó, el que taral·legem quan volem que algú la identifiqui.

Si hi ha unes parts de solista i unes altres que es canten col·lectivament, la tornada la sol cantar el grup. Segurament per això en anglès s’anomena chorus, que vol dir ‘cor’.

En castellà en diuen estribillo. Per què? Doncs perquè és com un petit estrep que serveix per repenjar-s’hi. És una base, un punt de suport en la progressió de la cançó.

En francès i alemany la tornada és el refrain , que en anglès es pronuncia [rifréjn]. Altres llengües, com el rus o el neerlandès, també fan servir paraules semblants a refrany. I en català tant refrany com recoble són sinònims de tornada.

En italià, en diuen ritornello, que vindria a ser una ‘tornada petita’.

En català i altres llengües ritornello és un terme musical, però té un significat una mica diferent del de tornada. El ritornello, com la tornada, és un fragment que es va repetint al llarg d’una obra. La diferència és que la tornada és invariable i cantada, mentre que el ritornello sol ser instrumental i pot tenir petites variacions.

Recordeu-ho: en català no necessitem dir estribillo. La paraula tornada designa el mateix concepte i és ben viva i comprensible!

Versió sonora

 

25 Diesi i anacrusi

En català tenim unes quantes paraules, com hipòtesi, metamorfosi o parèntesi, que en singular acaben en -si. Tenen l’origen en el grec, d’on passen al llatí, i del llatí al català.

Els cultismes o mots savis ―com ho són aquests― solen variar poc d’una llengua a una altra. Però hi ha petits canvis, perquè cada llengua els adapta al seu sistema.

Un exemple. La paraula grega análysis en català és femenina i ha perdut la essa final: una anàlisi. Igualment, en alemany i en francès no té essa final, i fan analyse. En canvi, en castellà i en anglès la paraula sí que manté aquesta essa.

En tots aquests casos, pronunciem sonora la s: dosi, crisi, paràlisi. I després de la i, en singular no hi va cap s, però en plural, sí.

En l’àmbit musical, dins aquest grup de paraules tenim la diesi, o sostingut, i l’anacrusi, les notes febles situades just abans del primer temps fort. Anacrusi ve del grec anákrousis  i ara com ara els diccionaris no recullen la forma *anacrusa, per més que estigui molt estesa!

En català, totes aquestes paraules acaben amb essa només en plural. Així, si obrim un parèntesi, ho diem sense essa final. En canvi, si diem que posem una cosa entre parèntesis, sí que hi ha d’anar la essa final, perquè per força n’hi ha d’haver dos, de parèntesis: un que obri i un que tanqui.

Per tant, i ja acabem: una diesi, però dues diesis. Una anacrusi, però dues anacrusis.

Versió sonora

23 Concert d’onomatopeies

concert onomatopeies

Avui us portem unes quantes onomatopeies que reprodueixen el so d’instruments. Una onomatopeia, que ve del grec ónoma ‘nom’ i poiéō ‘fer’, és una ‘paraula formada a imitació d’un so natural’.

Les onomatopeies se solen improvisar, però amb les que estan recollides als diccionaris gairebé podríem formar una orquestra. Provem-ho?

Endavant, passeu, que comença el concert!

Sentiu un nyigo-nyigo? Són els violins i altres instruments d’arc.

Una guitarra rascada: rang-catarrang, i una que punteja, clang. El contrabaix marca el ritme: dum-dum, bling-blong. Un pianista pica les tecles, clinc, clonc.

Es desperta la percussió, amb els tambors:  tam-tam, tampatantam. I ara els platerets: txam, tatxam, tatxim

Tararà, tururut, tararí, taratí? Això són trompetes o altres instruments de vent! El concert ha arribat al punt culminant.

Afluixem una mica perquè se senti el tiroliro del flabiol, i el tirurit, titutí de la flauta.

Tanquen aquesta “simfonia” les campanetes, ning-ning, i els cascavells, dring-dring, ning-ning.

Aplaudim, que el concert s’acaba! Clap clap clap!

I finalment, silenci: xst, xss, xxt, sss, sst.

Versió sonora

22 “Sentir” i “sentir-hi” no és ben bé el mateix

Fa uns dies parlàvem de sentir i escoltar. Dèiem que escoltar requereix intencionalitat: que qui sent el que sona hi pari atenció. En canvi, sentir no en requereix: és percebre un so amb l’orella i prou.

Avui parlem de sentir i sentir-hi.

Sentir és percebre per mitjà dels sentits. Sentim la música amb l’orella, o oïda. Sentim una olor amb l’olfacte. Sentim els gustos amb el sentit del gust. I amb la pell, les sensacions relacionades amb el tacte.

Però entre tots els sentits n’hi ha un que no s’expressa amb sentir sinó amb veure. La vista.

El cas és que quan ens referim a la capacitat relacionada amb els sentits de la vista i de l’oïda, aquests verbs van acompanyats del pronom hi. Posseir el sentit de la vista és veure-hi. I el de l’oïda, sentir-hi.

Si no hi veus, vol dir que et falla la vista. Quan és fosc, no t’hi veus. I si ets a l’òpera i la persona de davant teu és més alta i t’ho tapa tot, tampoc no hi veus. (Quina ràbia!)

Parlant de música, diem que hi sentim molt bé si tenim l’orella molt fina. O que no hi sentim gaire, no hi sentim gens o no hi sentim, si som sords. I també podem dir que no hi sentim quan el soroll no ens deixa sentir el que ens diuen.

Per tant, és una mena de progressió. Si les orelles ens rutllen prou o si el soroll no ens ho impedeix, hi sentim. Si hi sentim, podem sentir la música que sona. I si ens agrada i ens interessa, també podrem escoltar-la amb atenció, per delectar-nos en tots els seus matisos!

Versió sonora

20 El joc de tocar

jocdetocar

Cada llengua s’organitza a la seva manera, i per mitjà del llenguatge analitzem i estructurem la realitat que ens envolta. Per això les paraules no tenen equivalències exactes en les diferents llengües.

Per exemple, en català tocar té molts significats, però, parlant de música, tocar només és “fer sonar un instrument” o “interpretar una peça musical”. Diem que toquem el piano i també que toquem una sonata.

En castellà i en portuguès també diuen tocar [tokár] en aquests casos, i a més en portuguès quan posen un disc a l’equip de música també diuen que el tocan.

En italià, suonare serveix per tocar instruments i peces, i quan els italians posen un disc també el fan suonare.

En francès, de fer sonar un disc en diuen passer, però tocar un instrument és jouer, i també jouen les obres de teatre. A més, en esports i jocs, diuen jouer allà on nosaltres diem jugar.

En anglès i en alemany tenen un verb que agafa tots aquests significats. El play anglès i l’alemany spielen tant serveixen per tocar una peça o un instrument com per fer sonar un disc. A més, en teatre o cinema, play i spielen volen dir ‘interpretar’, i en esports o activitats lúdiques, ‘jugar’.

Per tant, en francès, jouer. En anglès, play. En alemany, spielen. En algunes llengües, tocar, fer música, jugar…  tot és una mateixa activitat engrescadora. Que els músics continuïn jugant!

Versió sonora

19 Les parts del violí

violi

Avui farem un recorregut pel violí i els noms de les peces que el formen, des de la voluta fins al botó.

El violí té dues grans parts: el mànec i la caixa harmònica.

El mànec (no pas *màstil!) comença amb la voluta, l’ornament que hi ha al capdamunt, i després ve el claviller, amb les quatre clavilles que aguanten les cordes. Pel darrere, el mànec acaba amb un sortint. És el taló. Al davant, la celleta manté separades les cordes, i després ve el batedor o diapasó, que és on la mà esquerra pitja les cordes per fer les notes.

Allà on s’acaba el mànec comença la caixa harmònica o de ressonància, que amplifica les vibracions de les cordes. La formen la tapa harmònica (o anterior) i la tapa posterior (o fons). Les parets laterals són els riscles, i el voraviu, el filet. Les entrades on la caixa s’estreny per les dues bandes són les escotadures.

De cordes, n’hi ha quatre. La primera, la més prima, es diu justament prima. I la quarta, la més gruixuda, és el bordó.

Per fer que la vibració de les cordes es transmeti a la tapa harmònica, hi ha el pont o pontet. A partir del pont les cordes baixen cap al cordal, on hi pot haver afinadors. El cordal se subjecta a la caixa per mitjà del lligam, que s’enganxa al botó.

A més, el violí sol portar una peça protectora per repenjar-hi la barbeta: és la barbada. I per repenjar-lo a l’espatlla hi ha la costella o espatllera.

Acabem amb un accessori molt agraït pels veïns: la sordina! Amb tota la simpatia pels violinistes, què diu el refrany? No hi ha més mal veí que un aprenent de violí.

Versió sonora

18 El nom de les notes musicals

nomnotes

Tots sabem el nom de les notes: do, re, mi, fa, sol, la i si… però, d’on vénen aquests noms? Parlem-ne!

Al segle XI, el monjo benedictí Guido d’Arezzo va idear el solfeig i el tetragrama, i també va sistematitzar la notació musical actual, en què cada nom de nota és una síl·laba: do re mi fa sol la si.

La paraula solfeig (com la forma popular solfa), ve d’ajuntar les notes sol i fa. I el tetragrama (de tetra- i -grama, ‘de quatre línies’) ha acabat sent l’actual pentagrama, de cinc línies.

Però tornem a les notes. Abans del sistema sil·làbic, les notes prenien el nom de les primeres lletres de l’alfabet: A, B, C, D, E, F, G…, i a molts països encara les anomenen així. La A correspon al la, la B al si, i així successivament…

I d’on surt això del do-re-mi-fa-sol? Doncs d’un himne a Sant Joan Baptista titulat “Ut queant laxis”, en què la síl·laba inicial de cada frase dóna nom a una nota de l’escala.

I direu… però si “Ut queant laxis” comença amb ut i no amb do! És que ut, acabat en consonant, costava més de pronunciar; per això es va transformar en do. I d’on ve el nom do? Doncs no és clar del tot: pot venir de Dominus, ‘Senyor’ en llatí, o del cognom de Giovanni Battista Doni, que és qui va proposar fer el canvi d’ut a do.

Versió sonora

17 Interferències en la pronúncia de noms propis

interferencies

Font imatge: Llibre d’estil de la CCMA

En un dels primers “Parlant de música”, sobre Wagner, apuntàvem algunes característiques de la pronúncia de noms estrangers en un context català. Avui explicarem una mica més quins criteris apliquem.

El criteri general és pronunciar els noms estrangers respectant al màxim la fonètica original, però sense que sembli que canviem de llengua només per pronunciar el nom en qüestió. Ens acostem a la pronúncia original partint dels fonemes catalans.

Per això, per no perdre la naturalitat, de vegades simplifiquem una mica la pronúncia original.

Això sí: vigilem que no hi interfereixin terceres llengües! Evitem l’error de pronunciar a la castellana els noms portuguesos, o a l’anglesa els noms francesos i alemanys!

Hi ha noms que s’escriuen igual en diferents llengües, però pronunciats canvien força.

Per exemple, el que en anglès es llegeix Michael [májkəl], en alemany és [míχael], en danès [mikɛ́l] i en francès [mikaɛ́l]. Ara, en francès és més habitual el nom Michel [miʃɛ́l], escrit sense a davant la e.

El que en castellà llegeixen [χosé], en portuguès és [ʒuzɛ́].

El que en català llegim Joan [ʒuán] , en neerlandès és [jón o ʤón] i en basc, [jóan] o [ʤóan]. I en anglès, és nom de dona i es pronuncia [ʤówn].

Resumint: que un nom s’escrigui igual no vol dir que es pronunciï igual. Mirem de pronunciar cada nom tal com el diu la persona que el porta, simplificant una mica si cal, però sense barrejar-hi terceres llengües!

Versió sonora