81 A cappella

Martí de Tours, un bisbe del segle IV  després de Crist, va ser un sant molt venerat a l’edat mitjana. Nascut al que ara és Hongria, va servir l’exèrcit romà fins que es va convertir al cristianisme i es va dedicar a evangelitzar la Gàl·lia.

Una de les llegendes sobre Martí de Tours diu que un vespre d’hivern va donar la meitat de la capa a un pobre que tenia molt de fred. En aquell mateix moment el cel es va obrir, el sol va fondre la neu i es va formar un gran arc iris. Que per això s’anomena arc de Sant Martí. També per això, si pels volts de Sant Martí (l’11 de novembre), quan ja ha entrat el fred, fa uns dies de calor, diem que és l’estiuet de Sant Martí.

Però tornem a la capa del sant. La paraula cappella, origen de la nostra capella i de capellà, en llatí medieval és un diminutiu de cappa. El nom ve del lloc on es guardava com una relíquia la capa de Martí. Una capa petita, una cappella, perquè només se’n va quedar la meitat.

I també de cappella, en italià ve a cappella, que és cantar sense acompanyament instrumental, cosa molt pròpia de la música sacra que sonava en esglésies i capelles. Però el cant a capella arriba també a la música pop, rap o hip-hop, per exemple amb el beatboxing o percussió bucal.

Pel que fa a la grafia, en català agafem l’expressió tal com és en italià, a cappella, escrit amb dues pes i dues eles. Si ho escrivíssim amb una sola pe, en llatí i en italià no vindria de cappa sinó de caper, ‘cabra’, i voldria dir ‘cabreta’! Per tant, el cant a cappella, sense acompanyament, l’hem d’escriure de totes totes amb dues pes i dues eles!

Versió sonora

Anuncis

80 Són bones persones, els músics?

Avui plantegem una pregunta de resposta òbvia. Això és Catalunya Música, o sigui que… qui gosaria criticar-hi els músics? Seria com escopir al cel! Aquí, tots som una mica músics, i també bones persones!

Ja vam veure fa temps que la saviesa popular relaciona la música amb els diners… o més aviat amb els pocs diners. Avui volem saber què diuen els refranys sobre els músics: són bones persones?

Escolà, músic o barber, home de bé no pot ser. Caram! Amb una sola frase es condemna músics, escolans i barbers! No anem bé…

Una altra: Ni barber mut, ni músic amb cervell pur. Però què els passa, amb els barbers? I amb els músics!

Remenem una mica més entre els refranys, que la saviesa popular per força ha de dir alguna cosa bona sobre els músics…!

Per fi: On hi ha música, mala cosa no hi pot haver i On hi ha música, no hi pot haver dolenteria. Això sí que són frases assenyades! I una altra: La música amanseix les feres. Si això és bo, els que fan música també han de ser bons.

A més, De músic, boig i poeta, tots en tenim una miqueta. Ja ho dèiem al començament: aquí, tots som una mica músics, i també bones persones!

Versió sonora

79 Te amb txa-txa-txa

El txa-txa-txa és un ball nascut a Cuba que combina dos passos lents i tres de ràpids: “un, dos, un-dos-tres”. O el que és el mateix: “un, dos, txa-txa-txa”.

El nom txa-txa-txa ve d’aquests tres passos. També podria tenir relació amb unes maraques anomenades txatxàs, però és poc probable.

El que potser no s’ha plantejat mai ningú és que el txa-txa-txa pugui estar relacionat amb el te! Sí: en portuguès del te se’n diu cha, i per tant tres tasses de te seguides farien un cha-cha-cha.

Moltíssimes llengües del món, no tan sols el portuguès, anomenen el te [ʧá] o [ʧáj]. I la resta de llengües, [tɛ́]. Amb molt poques variants.

Limitant-nos a Europa, als països de més a prop d’Àsia tot són variants de [ʧáj]: des del nord de Rússia fins a Grècia i Turquia, passant pels Balcans. Se’n diu [ʧáj] allà on el te va arribar per terra, seguint la Ruta de la Seda, des de la Xina.

En canvi, a l’oest d’Europa hi predominen variants de [tɛ́] te, perquè hi portaven l’herba els holandesos, per mar des del sud-est de la Xina.

Als llocs d’Europa, Àsia o Àfrica on aquesta infusió va arribar seguint la Ruta de la Seda, se’n diu txa perquè en xinès mandarí la paraula te es pronuncia [ʧá]. En canvi, als llocs on el te va arribar per mar des del sud-est de la Xina, se’n sol dir així, [tɛ́], perquè en xinès min, el que es parla a la costa sud-est, es pronuncia [tɛ́] te.

Portugal és l’únic país de l’oest d’Europa on en diuen cha [ʃá]. Això és perquè el te no hi va arribar a través dels holandesos, sinó que els mateixos portuguesos el portaven des de Macau (on en diuen [ʧá]).

En fi, tot això són curiositats lingüístiques. En realitat, la hipòtesi que el txa-txa-txa cubà pugui venir de cha (o te), és fàcil de desmentir: ja se sap que a Cuba són més de cafè que no pas de te!

Versió sonora

78 La roseta

Amb el bon temps, tot són flors i violes. Per Sant Jordi el país s’omple de roses i poc després arriba la festa de la Mare de Déu de Montserrat, la Rosa d’Abril.

Rosa, que l’amor s’hi posa”, diu la dita, i és que la relació entre el color rosa, la flor i l’amor ve de molt lluny. Afrodita portava una corona de flors, i a El naixement de Venus de Botticelli es pot veure la deessa de l’amor sobre una petxina i sota una pluja de roses.

Rosa en català ve de la mateixa paraula en llatí, que al seu torn ve del grec ρόδον, també referit a la flor i vinculat al significat de ‘fragància, olor’.

En l’àmbit musical no sé si hi ha roses, però sí que hi ha la roseta, que és el forat rodó que hi ha a la tapa harmònica d’alguns instruments de corda pinçada. En la guitarra, aquest forat sol ser buit, amb una sanefa de marqueteria al voltant, i més aviat se l’anomena boca.

Les rosetes més típiques són aquelles que tenen un enreixat a l’interior de l’obertura. Per exemple les dels  llaüts, la guitarra barroca i el clavicèmbal. De vegades en un sol instrument hi ha dues o tres rosetes, que a dins poden tenir una mena de calat de fusta molt treballat, o bé múltiples capes de pergamí tallat.

Aquestes rosetes, que es diuen així perquè per la forma poden imitar una rosa i els seus pètals, ens recorden unes altres roses semblants però molt més grosses: les rosasses o rosetons de les catedrals. Aquests finestrals vidrats són espectaculars, però les rosetes dels instruments de corda, tot i ser molt més petites, tenen un mèrit incalculable!

Versió sonora