97 El busuqui i els sistemes d’escriptura

Cada llengua és un sistema organitzat d’expressió, amb regles pròpies. I aquesta expressió, que primordialment és oral, parlada, de vegades queda fixada gràcies a l’escriptura.

Els sistemes d’escriptura de les llengües del món són molt variats. El català és alfabètic, amb lletres que representen vocals i consonants. En hebreu només escriuen les consonants. El sistema japonès es basa en les síl·labes. En xinès, s’expressen conceptes amb ideogrames.

Limitant-nos als sistemes alfabètics, i només als que tenim més a prop, a part de l’alfabet llatí -el nostre-, potser els més coneguts són el ciríl·lic -que és el del rus- i l’alfabet grec.

Del grec, de la llengua grega, ve la paraula busuqui (μπουζούκι), que designa un instrument de la família dels llaüts típic de Grècia. Té la caixa de ressonància bombada com una panxa grossa, un mànec força llarg, i pot ser tricord o tetracord, és a dir, de tres o quatre cordes. I doncs… com hem d’escriure en català aquesta paraula d’origen grec?

Establir una regla per passar paraules d’una llengua a una altra (amb una forma estandarditzada) no és senzill quan provenen d’un alfabet diferent -com és el cas de busuqui! L’Institut d’Estudis Catalans té propostes sobre transcripció del rus, l’hebreu i l’àrab. En canvi, no hi ha norma oficial sobre el grec modern, i per això als textos en català hi trobem les paraules gregues escrites seguint criteris diferents.

En el cas de busuqui: de vegades ho trobem escrit amb u i de vegades amb o, u; amb essa o amb zeta; amb q, u o amb k… Sapigueu, però, que en aquesta paraula concreta el Termcat ja ha proposat una grafia, que vol reproduir la pronúncia original del grec amb les regles d’escriptura del català. Per tant, probablement el diccionari normatiu acabarà recollint busuqui escrit b, u, s, u, q, u, i, amb essa i q.

Versió sonora

Anuncis

Aquesta setmana per antena: “El busuqui i els sistemes d’escriptura”

Aquesta setmana, a l’antena de Catalunya Música, dins el programa despertador “Tots els matins del món”, “El busuqui i els sistemes d’escriptura“.

Aviat trobareu aquí el text corresponent a aquest espai i l’enllaç a l’arxiu d’àudio.

96 El sacabutx

Avui parlem d’un instrument de música antiga antecessor del trombó de vares: el sacabutx. Tots dos s’assemblen força, però el sacabutx és una mica més petit.

El lexicògraf espanyol Sebastián de Covarrubias deia que, com que l’instrument s’estira i s’arronsa, quan va cap endavant sembla que “tregui el pap enfora”, és a dir, que “saque el buche”. D’aquí, segons ell, vindria sacabuche. Però en general es considera que la paraula ve del francès. De sacquer (‘estirar’) i bouter (‘empènyer’) en surt sacqueboute, que és d’on provindrien sackbut en anglès, sacabuche en castellà i sacabutx en català.

En qualsevol cas, sacabutx té a veure amb ‘estirar’ i ‘empènyer’, perquè és com una trompeta que, en comptes de fer les notes pitjant pistons, es toca modificant la llargada de les vares. Estirant i empenyent, fent-les lliscar, les vares s’escurcen o s’allarguen.

El sacabutx pertany a la família dels instruments de colissa. De fet, el seu descendent, el trombó de vares, també s’anomena trombó de colissa. I què és una colissa? Doncs el mateix que una vara de trombó. La paraula ve del francès coulisse, que és un mecanisme en què un element llisca per una guia. Com la vara del sacabutx, o com el teló o les cortines d’un teatre quan, com ara, s’acaba la sessió.

Versió sonora

95 El sirtaki i els xenismes

Avui parlem d’una dansa popular que representa arreu del món la cultura de Grècia i que s’ha convertit en una de les atraccions turístiques del país.

Molts coneixem el sirtaki de la pel·lícula Zorba el grec, on el vitalista Zorba aconsegueix que Basil, un anglès més aviat seriós, acabi ballant amb ell en una platja.

El que no sap tothom és que el sirtaki no és una dansa tradicional grega, sinó que es va crear expressament per a aquesta pel·lícula (de l’any 1964). Per això té grans adeptes, però també detractors ferotges que consideren que suplanta les autèntiques danses tradicionals gregues.

El sirtaki parteix de balls com el khasàpiko (χασάπικο) i el pidikhtós (πηδηχτός). Sol començar amb moviments lents que de mica en mica es van accelerant, i es balla en línia o en un cercle obert.

La paraula sirtaki ve, lògicament, del grec. L’element principal és sirtós (συρτός), que és un grup de danses folklòriques gregues. Sirtós vol dir ‘lent, arrossegat’, i el sufix -aki és diminutiu. Sirtaki, doncs, es podria traduir per “arrossegadet”. Però no es tradueix. Sirtaki és un xenisme, una paraula estrangera que designa una realitat d’una altra cultura no existent en la pròpia, i que manllevem directament sense traduir-la.

La paraula xenisme ve de xénos (ξένος), que en grec vol dir ‘estranger’. Avui, com que parlem de Grècia, hem dit uns quants xenismes que també són hel·lenismes, tots relacionats amb la dansa. Repassem-los per acabar: sirtaki, khasàpiko, pidikhtós i sirtós. (Potser un altre dia parlarem del busuqui, un altre xenisme d’origen grec.)

Versió sonora

94 L’acordió  

L’acordió és un instrument portàtil que “omple” qualsevol escenari, sigui d’interior o a l’aire lliure. Ell tot sol fa melodia i acompanyament i, tant si és cromàtic com si és diatònic, se’l sent de força lluny.

L’acordió té com a element central la manxa, que agafa i deixa anar l’aire. Quan l’aire passa per les llengüetes, o inxes, les fa vibrar i l’acordió sona. A banda i banda de la manxa hi ha les caixes de ressonància. A l’esquerra té la botonera dels baixos i els acords d’acompanyament. I a la dreta, el teclat o els botons per fer la melodia.

L’instrument el va patentar Cyrill Demian a Viena a començament del segle XIX, amb el nom d’akkordeon. I d’aquí, de l’alemany, ve la paraula acordió.

Des d’Àustria, l’instrument i la paraula travessen França i arriben a Catalunya. A gran part d’Europa se l’anomena amb paraules semblants a acordió, des de Rússia (аккордеон) fins a Portugal (acordeão). El nom té a veure amb el fet que permet tocar amb acords. És a dir, amb “conjunts de diferents sons simultanis que es regeixen per les regles de l’harmonia i l’acústica”.

Precisament aquesta harmonia fa que en unes quantes llengües, sobretot de la meitat est d’Europa, l’acordió sigui anomenat harmonika, amb petites variants. Per evitar confusions, de l’instrument que nosaltres coneixem com a harmònica en aquestes llengües en solen dir ‘harmònica de boca’.

Però tornem a l’acordió, perquè aquí tot l’any tenim trobades d’acordionistes! La degana i més coneguda, la d’Arsèguel, a l’Alt Urgell, però n’hi ha unes quantes més. Sempre sonen acordions al carrer; només cal que sortim a buscar-los!

Versió sonora

 

93 Rèquiem

Aquesta setmana, el dia 1 de novembre, és Tots Sants, i el dia 2, la Diada dels Difunts, dates en què recordem els parents i amics morts.

Som a la tardor, el dia ja fa temps que s’escurça i la foscor guanya terreny. Encara falta per arribar a Nadal amb el seu “pas de pardal”. És temps de malenconia, d’introspecció, i també de rèquiems, composicions a partir del text de la missa de difunts.

La paraula rèquiem és un llatinisme ja adaptat, que escrivim i pronunciem en català. L’escrivim amb accent greu sobre la primera e. Si no fos per això, la paraula catalana seria idèntica a la llatina de la qual prové, requiem [rékwiem]. Fixem-nos que la pronúncia llatina és diferent de la catalana. En català oriental, [rɛ́kiəm]; en occidental, [rɛ́kiem]. En llatí, [rékwiem].

La paraula rèquiem ve d’un text en llatí que diu “Dona’ls, Senyor, l’etern descans. I és que en llatí requiem vol dir ‘descans’. I la R de  l’acrònim llatí RIP, que trobem en làpides i esqueles, ve de requiescat, ‘descansi’. RIP vol dir ‘descansi en pau’.

Així doncs, i ja acabem, tant si voleu homenatjar els que han trobat el descans etern de la mort, com si voleu percebre la breu intensitat de la vida per mitjà de la música, aquests dies us recomanem que deixeu sonar un rèquiem.

Versió sonora