105 Bombardes, bombardins i bombardons

La paraula bombarda ja apareix en català a la Crònica de Pere el Cerimoniós, al segle XIV, amb el significat d’‘artefacte explosiu’. Una bombarda era una arma de foc semblant a un canó. Segons Joan Coromines, com que venia d’Itàlia primer es va anomenar lombarda, per la Llombardia, i després, pel soroll que feia, es va convertir en bombarda.

Hi ha un instrument de vent de fusta avantpassat de l’oboè que també es diu bombarda. Potser perquè de forma s’assembla una mica a un canó, però sobretot per la potència sonora. És de llengüeta doble (com la gralla o la tenora) i encara es fa servir en la música tradicional bretona.

Amb la mateixa arrel que bombarda i un sufix diminutiu, tenim el bombardí, en aquest cas un instrument de vent de metall. També se’n diu tuba tenor o eufoni, paraula que prové del grec εὔφωνος (euphōnos) i vol dir ‘que té bon so’.

A l’altre extrem, més gros i greu que la bombarda, i també de vent de fusta, hi ha el bombardó o contrabaix de bombarda. Però un bombardó sol ser més aviat un bombardí gros, l’instrument de vent de metall anomenat tuba (o tuba baixa).

Tots aquests instruments, siguin de fusta o de metall, bombardes, bombardins o bombardons, el que tenen en comú és que peten fort. No és estrany si mirem d’on venen. Ja en grec βόμβος (bómbos) i en llatí bombus volien dir ‘soroll’. Fixeu-vos que rebombori, bombo i esbombar tenen la mateixa arrel onomatopeica, explosiva.

El que és curiós és que el bombardí, que té aquesta arrel tan -diguem-ne- ‘sorollosa’, tingui com a sinònim una paraula tan ‘delicada’ com és eufoni. Curiós, però no estrany: es pot tocar fort i alhora molt bé. Mèrit doble!

Versió sonora

Anuncis

104 El violí i el “fiddle”

El Barcelona Fiddle Congress és una trobada a l’entorn dels instruments de corda fregada de la tradició musical no clàssica, i ja va per la tercera edició. Com n’hauríem de dir, en català? Barcelona i Congress no tenen problema de traducció, però, i fiddle?

En anglès la paraula fiddle  -com en alemany fiedel– ve del llatí vĭtŭla, que vol dir ‘vedell’. Potser perquè dels budells d’aquest animal se’n feien cordes, de vĭtŭla venen noms d’instruments com la fídula medieval, el violí, la viola i el violoncel.

Tant en anglès com en alemany, fiddle és sinònim de violí, però associat a la informalitat.

En anglès hi ha una broma entre músics que diu: Quina diferència hi ha entre un violí i un fiddle?, pregunta un. I un altre contesta: Que a un violí no hi va a parar cervesa!

No és que els intèrprets de fiddle remullin l’instrument; és que el fiddle s’associa a la música popular, de vegades de taverna. Un fiddle és un violí que toca folk, country… música considerada no clàssica.

En el cas del congrés de Barcelona, la paraula fiddle no designa l’instrument en si, sinó més aviat una manera no clàssica de tocar els instruments de corda fregada.

I és que un violí i un fiddle són la mateixa cosa, encara que alguns accessoris poden variar una mica. Canvia sobretot el tipus de música i la manera de tocar-la. En anglès, el fiddle tira cap al folk; el violin, cap a la clàssica.

La necessitem, en català, la paraula fiddle?

Doncs pel que fa a aquest àmbit de la interpretació no clàssica amb instruments d’arc, caldrà veure què hi diuen els músics, si ara o en el futur els resulta imprescindible una paraula que ho anomeni.

En tot cas, per designar l’instrument de moment sembla que no fa gaire falta: podem continuar tocant el violí tranquil·lament, i per ara no cal que toquem el fiddle!

Versió sonora

103 Expressions amb “ballar”

Ballar està molt relacionat amb la música, entre altres coses perquè tant ballar com escoltar música fan augmentar el nivell d’endorfines, unes hormones naturals que ens generen benestar.

En canvi, en moltes frases fetes ballar té connotacions negatives.

Si ballem de capoll o de corcoll, o estem atrafegats o les coses no ens van bé. Si ballem els goigs de sant Prim, passem gana. Si la ballem magra, la ballem prima, la ballem negra, o simplement la ballem, passem privacions o se’ns ha complicat la vida.

Si ens fan ballar com un putxinel·li o com una baldufa, ens manipulen. Si algú ens fa ballar el cap o el paraigua, ens atabala. Si en un llibre les lletres ballen, ens costarà de llegir, i si en un negoci ens ballen els números, no rutlla del tot. Si algú ens fa ballar els ulls verds és que ens dona molts disgustos. Quan les coses es compliquen, hi balla el diable.

Si algú balla segons el so o balla al so que toquen, s’adapta a les circumstàncies, però potser és fals o massa submís. I si s’entén i balla sol, vol dir que va a la seva.

Sembla tot dolent, però ballar té moltes coses bones!

La balleu grassa? Vol dir que teniu calés! Li balleu en l’ull a algú? Us estima molt! Us ballen l’aigua als ulls? Us han seduït! Balleu amb un peu, d’un peu o per un peu? Això és que esteu molt contents!

Pot ser que balleu més que el gegant de la ciutat, que sigueu molt balladors. O bé que quan diuen que algú fa ballar un mort, el “mort” sigueu vosaltres perquè no en sabeu gens, de ballar. El cas és que si som al ball, hem de ballar, és el que toca!

I no oblideu que ballar genera endorfines. Per tant, balleu, balleu, que el món s’acaba!

Versió sonora

102 Frère Jacques i la litotomia

Gairebé tothom coneix el Frère Jacques o Germà Jaume, un monjo que ha passat a la posteritat pel fet de ser un pèl mandrós. A la cançó infantil que protagonitza, les estrofes es repeteixen en forma de cànon, de manera que les campanes que criden a l’oració van sonant, i al final, quan la cançó s’acaba, ens quedem sense saber si el monjo s’ha llevat o no s’ha llevat. Probablement, no.

La cançó, originalment en francès, es pot dir que és universal. Té versions en moltes llengües, i més d’una versió en català, i hi ha diferents teories sobre què vol dir. Alguns defensen que critica la vida que feien els frares dominics. D’altres opinen que originalment es burlava dels jueus, o dels protestants. I altres estudiosos han investigat si aquest famós Frère Jacques podria ser un cirurgià litotomista del segle XVII.

Litotomia ve del grec λῐθος lithos, que vol dir ‘pedra’, i τέμνω temno, que vol dir ‘tallar’. Frère Jacques Beaulieu es dedicava a això, a tallar per treure pedres de la bufeta, era un litotomista. En aquella època els cirurgians no tenien ni el prestigi ni els mitjans tècnics que tenen ara i Frère Jacques oferia els seus serveis de manera ambulant. Tot i uns coneixements d’anatomia limitats, va inventar un mètode d’operació que va fer avançar la cirurgia. Es diu que en dinou anys d’exercici va operar uns 4.500 malalts de pedra i uns 2.000 d’hèrnia.

La relació entre els dos Frère Jacques, el de la cançó i el que treia pedres de la bufeta, no s’ha pogut confirmar. Tampoc sabem si el compositor Marin Marais va ser intervingut pel Frère Jacques cirurgià, però al compositor li van treure una pedra i té una obra titulada justament “Quadre de l’operació per treure un càlcul”, que narra, com si fos una auca cantada, ni més ni menys que una operació per extreure càlculs renals! No em direu que no és un tema ben curiós!

Versió sonora