131 El gamelan

Hi ha clubs que es consideren més que un club i instruments que són més que un instrument. Avui parlem d’un conjunt de diferents instruments que es conceben com una unitat, com un sol instrument: el gamelan.

Sol estar format per metal·lòfons de làmines, tambors, platerets, campanes, gongs… sobretot percussió melòdica. Però també hi pot haver flautes, veu i una mena de violí, el rebab. El conjunt de tot això és un gamelan, i també s’anomena orquestra javanesa.

El gamelan és autòcton d’Indonèsia i, mirat etimològicament, s’entén que hi hagi tanta percussió. La paraula té l’origen en el verb javanès gamel, que vol dir ‘picar’, i gamel també és el nom del ‘martellet amb què es fa sonar l’instrument’.

El cas és que, a més de ser un instrument que en conté molts, el gamelan també és una icona d’una cultura i d’una manera de fer. A Indonèsia, la música gamelan acompanya els esdeveniments importants de la comunitat, siguin naixements, casaments o cremacions. Forma part essencial dels rituals d’una societat en què la col·lectivitat està per sobre de l’individu. Així, la música gamelan acompanya les activitats del conjunt de la comunitat i uneix els músics que hi intervenen, que actuen en comunió.

Resumint: el gamelan és molt més que un instrument; és una manera de fer pinya, a l’estil oriental.

Versió sonora

130 Gigues i gigues 

Avui comencem amb noves tecnologies: parlem d’una paraula vinculada a la telefonia mòbil i internet. Es tracta de giga, és a dir, gigabyte, una unitat d’emmagatzematge utilitzada en telecomunicacions.

En aquest cas, giga ve de γίγας, que en grec vol dir ‘gegant’, i quan actua com a forma prefixada el que fa és multiplicar pel factor 10 elevat a nou la unitat que té al darrere. Un gigabyte, doncs, són 1 000 000 000 bytes.

En canvi, una giga, en femení, és tota una altra cosa, o més aviat dues, totes dues vinculades a la música, i no tan recents com els gigabytes.

Per una banda, una giga és un instrument musical antic, de corda fregada i amb forma de pera. Probablement, la paraula té el mateix origen que el nom alemany del violí, geige.

D’aquí ve també l’altra giga vinculada a la música. En aquest cas, una dansa popular força animada que ens arriba a través del francès gigue després de passar per l’anglès jig (o jigg), i que encara ara és una dansa popular a Irlanda i Escòcia. A part d’això, en el Barroc la giga forma part de les suites, i n’han compost, entre d’altres, Bach o Händel.

Tant si sou de gigues masculins com de gigues femenines, mireu d’aprofitar el millor de cada cosa. Si teniu gigabytes disponibles, els podeu fer servir per escoltar per internet gigues barroques, o per mirar vídeos de gent que balla gigues

Però hi ha opcions encara més interessants. Per exemple, abstenir-se d’internet durant uns minuts, hores o dies, i dedicar aquest temps a anar a concerts o a ballar danses antigues. O, fins i tot, a aprendre a construir una giga, l’instrument, amb les vostres pròpies mans! No us agradaria?

Versió sonora

118 La mandolina

La mandolina és un instrument de quatre cordes dobles. Està afinada com un violí i les posicions dels dits són les mateixes, però la mandolina trastos i no es toca amb arquet sinó amb pua.

L’instrument és habitual en estils com el country, el bluegrass o la música celta, però no apareix gaire en l’anomenada música clàssica.

Etimològicament, la mandolina forma part de l’extens grup d’instruments que provenen de la paraula grega πανδοῦρα, relacionada amb la deessa Pandora. La pandura era un instrument dels grecs antics i està en l’origen de diversos llaüts.

Per exemple, l’instrument nacional d’Ucraïna és la bandura. Bandúrria té el mateix origen, però passant pel llatí pandurium i segurament també pel castellà. A Turquia tenen el tanbur; a Grècia, el ταμπουράς  i als Balcans, la família dels tamburica.

La mandolina, com tots aquests instruments, també ve del grec πανδοῦρα, però a través de la mandola italiana. En italià, una mandola petita és un mandolino; en català, una mandolina.

La paraula mandolina, com la pandura antiga, designa instruments força variats. Des de la clàssica mandolina italiana de cul bombat fins a les americanes, més planes de caixa. A part, hi ha la mandola, més grossa; el mandocello, que seria el violoncel de les mandolines; l’enorme mandobaix; el banjolin (o la banjolina), que té coses del banjo, i moltes mandolines més!

Encara que la deessa grega estigui en l’origen de tots aquests instruments, no hem volgut destapar la capsa de Pandora, perquè en sortirien tots els mals. En canvi, potser sí que hem destapat la bota de Sant Ferriol, perquè n’anem traient mandolines diferents i no s’acaben mai!

Versió sonora

115 El bordó i els borinots

Bordó és una paraula amb moltes accepcions. És un bastó de pelegrí i un vers medieval, un error tipogràfic i una motllura en un moble.

Però avui ens interessa un altre tipus de bordó. En música, bordó té uns quants significats, tots relacionats amb la gravetat. No pas la força de la gravetat de Newton, sinó gravetat entesa com a ‘qualitat de greu’.

Greu és el so de la corda més gruixuda d’instruments com el violí o la guitarra, de les cordes més llargues del piano i el clavecí, i dels tubs més llargs del sac de gemecs. Tot això són bordons. En el carilló i l’orgue s’anomenen bordons la campana i el registre més greus. I en alguns tambors, unes cordes tibades a la membrana de sota que fan que redoblin amb més estridència. Finalment, el so greu, un baix continu amb què molts d’aquests instruments acompanyen la melodia, també porta el nom de bordó.

La paraula ve del francès o l’occità bourdon, a partir del llatí *bŭrdōne, que vol dir borinot. L’origen és onomatopeic, imita el brunzit d’un borinot quan belluga les ales a gran velocitat.

Per cert que els borinots són insectes del gènere bombus. I aquesta paraula, com bombo o bombiró (nom valencià del borinot) també és onomatopeica. I és que tant bombos com borinots fan un so greu d’acompanyament, que és el mateix que fan els bordons.

Ja ho veieu, sempre ens passa igual. Volem parlar de música i llengua, i acabem parlant d’animals!

Versió sonora

104 El violí i el “fiddle”

El Barcelona Fiddle Congress és una trobada a l’entorn dels instruments de corda fregada de la tradició musical no clàssica, i ja va per la tercera edició. Com n’hauríem de dir, en català? Barcelona i Congress no tenen problema de traducció, però, i fiddle?

En anglès la paraula fiddle  -com en alemany fiedel– ve del llatí uĭtŭla, que vol dir ‘vedell’. Potser perquè dels budells d’aquest animal se’n feien cordes, de uĭtŭla venen noms d’instruments com la fídula medieval, el violí, la viola i el violoncel.

Tant en anglès com en alemany, fiddle és sinònim de violí, però associat a la informalitat.

En anglès hi ha una broma entre músics que diu: Quina diferència hi ha entre un violí i un fiddle?, pregunta un. I un altre contesta: Que a un violí no hi va a parar cervesa!

No és que els intèrprets de fiddle remullin l’instrument; és que el fiddle s’associa a la música popular, de vegades de taverna. Un fiddle és un violí que toca folk, country… música considerada no clàssica.

En el cas del congrés de Barcelona, la paraula fiddle no designa l’instrument en si, sinó més aviat una manera no clàssica de tocar els instruments de corda fregada.

I és que un violí i un fiddle són la mateixa cosa, encara que alguns accessoris poden variar una mica. Canvia sobretot el tipus de música i la manera de tocar-la. En anglès, el fiddle tira cap al folk; el violin, cap a la clàssica.

La necessitem, en català, la paraula fiddle?

Doncs pel que fa a aquest àmbit de la interpretació no clàssica amb instruments d’arc, caldrà veure què hi diuen els músics, si ara o en el futur els resulta imprescindible una paraula que ho anomeni.

En tot cas, per designar l’instrument de moment sembla que no fa gaire falta: podem continuar tocant el violí tranquil·lament, i per ara no cal que toquem el fiddle!

Versió sonora

56 L’ànima dels instruments de corda  

Definir l’ànima és difícil. Mentre que tots sabem què és el cos, l’ànima (si és que existeix…) és incorpòria. L’ànima és la intel·ligència, és l’esperit, és la sensibilitat, és el principi vital de les persones…

I si l’ànima és tot això, és evident que ha de tenir alguna relació amb la música. Perquè en la música, els instruments i la tècnica es posen al servei de la sensibilitat.

Diu Lluís Claret que “El cello vol una unió entre l’esperit, el cos del qui toca i la música”. Sí: el violoncel no apareix pas per casualitat quan es parla de l’ànima. Diuen que és l’instrument que més s’assembla a la veu humana. També diuen que cal agafar-lo com si s’abracés una persona. De fet, té cos, és un instrument amb cintura, abraçable per les escotadures, i cada gest amb l’arquet és una carícia sonora. Un so que ens fa vibrar alguna cosa de dins… potser l’ànima.

Sent tan semblant a una persona, és normal que el violoncel tingui ànima… Dins els instruments de corda fregada hi ha una peça molt petita, invisible des de fora. Un cilindre de fusta que s’aguanta per la pressió entre les dues tapes, la tapa harmònica i el fons, i que transmet les vibracions.

Aquesta peça és l’ànima, un bastonet petit i fràgil, d’equilibri delicat. Si amb un cop a un violí li cau l’ànima, deixarà de sonar. Fins que un lutier expert l’hi torni a posar. I és que sense ànima, no hi ha música.

Versió sonora

 

19 Les parts del violí

violi

Avui farem un recorregut pel violí i els noms de les peces que el formen, des de la voluta fins al botó.

El violí té dues grans parts: el mànec i la caixa harmònica.

El mànec (no pas *màstil!) comença amb la voluta, l’ornament que hi ha al capdamunt, i després ve el claviller, amb les quatre clavilles que aguanten les cordes. Pel darrere, el mànec acaba amb un sortint. És el taló. Al davant, la celleta manté separades les cordes, i després ve el batedor o diapasó, que és on la mà esquerra pitja les cordes per fer les notes.

Allà on s’acaba el mànec comença la caixa harmònica o de ressonància, que amplifica les vibracions de les cordes. La formen la tapa harmònica (o anterior) i la tapa posterior (o fons). Les parets laterals són els riscles, i el voraviu, el filet. Les entrades on la caixa s’estreny per les dues bandes són les escotadures.

De cordes, n’hi ha quatre. La primera, la més prima, es diu justament prima. I la quarta, la més gruixuda, és el bordó.

Per fer que la vibració de les cordes es transmeti a la tapa harmònica, hi ha el pont o pontet. A partir del pont les cordes baixen cap al cordal, on hi pot haver afinadors. El cordal se subjecta a la caixa per mitjà del lligam, que s’enganxa al botó.

A més, el violí sol portar una peça protectora per repenjar-hi la barbeta: és la barbada. I per repenjar-lo a l’espatlla hi ha la costella o espatllera.

Acabem amb un accessori molt agraït pels veïns: la sordina! Amb tota la simpatia pels violinistes, què diu el refrany? No hi ha més mal veí que un aprenent de violí.

Versió sonora

Font principal: “El violí i l’arquet”, de Conrad Cardús i Rosell. 1990