44 El francès i el ballet

Així com la llengua de l’òpera és l’italià, el ballet és inseparable del francès.  

(El rei de França Lluís XIV, que era molt aficionat al ball, va fundar l’Acadèmia Reial de Dansa al segle XVII. Arran d’això, el francès es proclama la llengua del ballet.)

La direcció, els moviments, els desplaçaments, els salts… cada cosa té un nom… en francès! Així, encara que parlem en català, diem en avant (que vol dir ‘endavant’), en arrière (‘cap enrere’), en face (‘de cara’) o croisé  (‘creuat’).

També hi ha endehors  i endedans (‘enfora’ i ‘endins’).

I un munt de participis, com ara allongé (‘estirat’), effacé  (‘amagat’), coupé  (‘tallat’), o chainés (‘encadenats’).

A més, hi ha el battement (de ‘batre’), que pot ser fondu (‘fos’),  frappé (‘picat’), glissé (‘lliscat’),  jeté (‘llançat’), tendu (‘estès’), o d’altres tipus.

També hi ha expressions, com ara cou-de-pied  (‘coll del peu’), entrechat quatre  (‘entrecreuat’, més el número 4) o rond de jambe en l’air (‘cercle amb la cama enlaire’).

Entremig de tantes paraules franceses, sí que es diuen en català les posicions dels peus, de la primera a la sexta. I les dels braços: preparació, primera, segona, tercera, quarta, quarta creuada i cinquena. Entre les catalanes primera i segona, però, es cola la francesa demi-seconde, o demí. I també s’acostumen a dir en català canvi, contratemps o mitja punta.

En francès, ballet [bəʎɛ́t] és ballet [balé], que prové de l’italià balletto [ballɛ́tto], diminutiu de ballo [bállo] , ‘ball’. Ballet vol dir, doncs, “ball petit”.

Ho deixem aquí i sortim de puntetes de l’escenari…

Versió sonora

Anuncis

20 El joc de tocar

jocdetocar

Cada llengua s’organitza a la seva manera, i per mitjà del llenguatge analitzem i estructurem la realitat que ens envolta. Per això les paraules no tenen equivalències exactes en les diferents llengües.

Per exemple, en català tocar té molts significats, però, parlant de música, tocar només és “fer sonar un instrument” o “interpretar una peça musical”. Diem que toquem el piano i també que toquem una sonata.

En castellà i en portuguès també diuen tocar [tokár] en aquests casos, i a més en portuguès quan posen un disc a l’equip de música també diuen que el tocan.

En italià, suonare serveix per tocar instruments i peces, i quan els italians posen un disc també el fan suonare.

En francès, de fer sonar un disc en diuen passer, però tocar un instrument és jouer, i també jouen les obres de teatre. A més, en esports i jocs, diuen jouer allà on nosaltres diem jugar.

En anglès i en alemany tenen un verb que agafa tots aquests significats. El play anglès i l’alemany spielen tant serveixen per tocar una peça o un instrument com per fer sonar un disc. A més, en teatre o cinema, play i spielen volen dir ‘interpretar’, i en esports o activitats lúdiques, ‘jugar’.

Per tant, en francès, jouer. En anglès, play. En alemany, spielen. En algunes llengües, tocar, fer música, jugar…  tot és una mateixa activitat engrescadora. Que els músics continuïn jugant!

Versió sonora

17 Interferències en la pronúncia de noms propis

interferencies

Font imatge: Llibre d’estil de la CCMA

En un dels primers “Parlant de música”, sobre Wagner, apuntàvem algunes característiques de la pronúncia de noms estrangers en un context català. Avui explicarem una mica més quins criteris apliquem.

El criteri general és pronunciar els noms estrangers respectant al màxim la fonètica original, però sense que sembli que canviem de llengua només per pronunciar el nom en qüestió. Ens acostem a la pronúncia original partint dels fonemes catalans.

Per això, per no perdre la naturalitat, de vegades simplifiquem una mica la pronúncia original.

Això sí: vigilem que no hi interfereixin terceres llengües! Evitem l’error de pronunciar a la castellana els noms portuguesos, o a l’anglesa els noms francesos i alemanys!

Hi ha noms que s’escriuen igual en diferents llengües, però pronunciats canvien força.

Per exemple, el que en anglès es llegeix Michael [májkəl], en alemany és [míχael], en danès [mikɛ́l] i en francès [mikaɛ́l]. Ara, en francès és més habitual el nom Michel [miʃɛ́l], escrit sense a davant la e.

El que en castellà llegeixen [χosé], en portuguès és [ʒuzɛ́].

El que en català llegim Joan [ʒuán] , en neerlandès és [jón o ʤón] i en basc, [jóan] o [ʤóan]. I en anglès, és nom de dona i es pronuncia [ʤówn].

Resumint: que un nom s’escrigui igual no vol dir que es pronunciï igual. Mirem de pronunciar cada nom tal com el diu la persona que el porta, simplificant una mica si cal, però sense barrejar-hi terceres llengües!

Versió sonora