38 Cànons i canons

Un cànon és una peça musical en què diferents veus repeteixen la mateixa frase melòdica, però no comencen totes alhora, sinó que van entrant successivament. Un cànon cantat molt popular és el Frère Jacques, i en música clàssica destaca el Cànon en re major de Pachelbel.

La paraula κανών en grec vol dir ‘regla, norma, model’, i també ‘canya, vara’.

Podria semblar que els conceptes “regla” i “canya” no tenen cap relació, però si ens hi fixem veiem que un regle, l’estri per mesurar línies rectes, té el mateix origen que una regla, una ‘norma’. I en el fons, un regle no és res més que una canya o vara que serveix d’unitat de mesura. Evidentment, en un cànon musical les veus no entren en qualsevol moment, sinó de manera regulada i regular (dues paraules que també tenen a veure amb regla), perquè sumades sonin harmònicament.

El cànon també són les regles de l’Església catòlica. D’aquí venen canonitzar i canònic.  I del llatí canonicus venen canonge i canongessa, religiosos que segueixen una regla. Una canonja, en femení, és el lloc on viuen aquests religiosos. I una canongia, un càrrec de poca feina i molt profit.

Tornant a la música, curiosament un canonge també és part d’un instrument. Els tubs de l’orgue que no sonen i només serveixen per fer bonic s’anomenen així: canonges.

A més, dels tubs de l’orgue també se’n diu canons. Canó prové de l’italià cannone, que vol dir ‘tub gros’ i que al seu torn deriva del llatí canna, és a dir, ‘canya’. Recordeu que cànon també volia dir ‘canya’? Doncs així es tanca el cercle del cànon al canó!

Versió sonora

 

19 Les parts del violí

violi

Avui farem un recorregut pel violí i els noms de les peces que el formen, des de la voluta fins al botó.

El violí té dues grans parts: el mànec i la caixa harmònica.

El mànec (no pas *màstil!) comença amb la voluta, l’ornament que hi ha al capdamunt, i després ve el claviller, amb les quatre clavilles que aguanten les cordes. Pel darrere, el mànec acaba amb un sortint. És el taló. Al davant, la celleta manté separades les cordes, i després ve el batedor o diapasó, que és on la mà esquerra pitja les cordes per fer les notes.

Allà on s’acaba el mànec comença la caixa harmònica o de ressonància, que amplifica les vibracions de les cordes. La formen la tapa harmònica (o anterior) i la tapa posterior (o fons). Les parets laterals són els riscles, i el voraviu, el filet. Les entrades on la caixa s’estreny per les dues bandes són les escotadures.

De cordes, n’hi ha quatre. La primera, la més prima, es diu justament prima. I la quarta, la més gruixuda, és el bordó.

Per fer que la vibració de les cordes es transmeti a la tapa harmònica, hi ha el pont o pontet. A partir del pont les cordes baixen cap al cordal, on hi pot haver afinadors. El cordal se subjecta a la caixa per mitjà del lligam, que s’enganxa al botó.

A més, el violí sol portar una peça protectora per repenjar-hi la barbeta: és la barbada. I per repenjar-lo a l’espatlla hi ha la costella o espatllera.

Acabem amb un accessori molt agraït pels veïns: la sordina! Amb tota la simpatia pels violinistes, què diu el refrany? No hi ha més mal veí que un aprenent de violí.

Versió sonora