55 Instruments escurçats: saxo, “cello” i clave  

Amb el truncament, escurcem paraules eliminant-ne una part. Així, un micròfon es converteix en un micro, o una bicicleta en una bici. Aquests escurçaments són més propis dels registres informals que dels formals, però de vegades les formes breus es normalitzen tant que acaben substituint les completes en qualsevol registre. Això ha passat, per exemple, amb moto o quilo, tan habituals o més que motocicleta i quilogram.

En el món de la música hi ha almenys tres instruments que se sol anomenar amb formes truncades: el cello, el saxo i el clave.

De l’italià violoncello ve la forma escurçada cello, que s’escampa a llengües com l’anglès, l’alemany, el txec, el turc, el castellà, el basc o el català, en general convivint amb la forma completa. En català, no trobem cello als diccionaris –només hi apareix violoncel –, però té un ús indubtable entre músics i en la llengua general.

La forma saxo tampoc apareix al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, però sí que la recull el Vocabulari de la música de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i té un ús generalitzat en català, al costat de saxofon i saxòfon.

L’última forma escurçada, clave, equival a clavecí o clavicèmbal. Tampoc no la trobareu al diccionari normatiu, però sí que està recollida al Vocabulari il·lustrat d’instruments musicals del Termcat.

Per tant, per tradició d’ús i sobretot en registres informals, serien admissibles les tres formes: cello, saxo i clave. Això sí, en el cas de cello, com que és un manlleu no adaptat, convé “marcar-lo” i escriure’l en cursiva o entre cometes, no sigui cas que algú ho llegeixi [séʎu].

Versió sonora

 

Anuncis

54 Els noms de la noia verda

Avui parlem de la criatura verda, mossa verda o noia verda. No, no és cap extraterrestre… És un instrument musical!

Un instrument format per un sac i tres tubs: el grall, el bordó i el bufador.

Parlem del sac de gemecs, cornamusa o xeremia, un instrument molt arrelat en la nostra música tradicional i que té molts noms.

Tot i que la forma gaita està molt estesa, en català és una denominació recent. D’entrada, la paraula designava només la gaita gallega, i més endavant, segurament coincidint amb l’arraconament del sac de gemecs a Catalunya, va passar a ser un genèric.

La denominació més antiga de l’instrument sembla que és cornamusa. Era el nom més habitual durant l’Edat Mitjana, i es documenta per tot el territori des del segle XIV.

El sac tradicional és un recipient de pell, un bot. Per això l’instrument rep noms com bot, botella o botet. I també sac de gemecs. Com que és fet de pell de cabra o d’ovella, també se’n diu borrega, cabreta, manxa borrega o cames d’ovella (això perquè els tubs que surten del bot poden semblar potes).

Al Principat, la forma més tradicional és sac de gemecs, i a les Illes Balears, xeremia o xeremies. A Mallorca, està tan associada a les festes populars que un dia de xeremies vol dir ‘un dia de festa grossa’.

Pel so, que es pot assemblar a un lament, rep el nom de sac de gemecs o bot dels gemecs, i també ploranera.

I ja arribem al final: com que el sac o bot sol anar cobert d’una funda, en alguns llocs també se’n diu coixinera o borrassa, que és el drap de collir les olives. I com que el drap de la funda solia ser verd, també ha rebut els noms de marieta verda, criatura verda, mossa verda o noia verda.

Versió sonora

53 Curiositats de la trompa marina

La trompa o trompeta marina és un instrument curiós per diversos motius i amb un nom desconcertant. Avui en parlem.

Per començar, la paraula trompa (o trompeta) ens porta a pensar en un instrument de vent, bufat amb la boca. Doncs resulta que és un instrument de corda, una de sola, i que es toca amb arquet. Fa prop de dos metres i té una caixa molt estreta, com una piràmide allargada.

D’altra banda, el nom trompa marina ens fa pensar en el mar. És cert que l’instrument sona una mica com una sirena de vaixell, però és probable que marina tingui relació amb mariana, és a dir, relativa a Maria, i no pas amb el mar. En alemany l’instrument s’anomena nonnengeige, que vol dir ‘violí de les monges’, i és que les monges (que prenien Maria com a model) tocaven la trompa marina.  

I com és que les monges tocaven aquesta trompa que no ho és ben bé?

Doncs ve del fet que durant molts segles no estava ben vist que les dones toquessin instruments. Només ho podien fer algunes dones de classe alta, entre elles les monges. A més, es considerava “impropi de senyores” tocar segons què. Per exemple, instruments bufats amb la boca com la trompeta, o alguns que es col·loquen entre les cames, com el violoncel.

En aquest context de restriccions, les monges alemanyes, molt aficionades a la música, no tenien permès tocar la trompeta. Precisament quan la música de trompeta era molt habitual a les esglésies. Per això les monges van substituir la trompeta de boca per la trompa marina, que sona una mica com una trompeta i, com que es toca dempeus, permet mantenir les cames juntes!

Versió sonora

52 Expressions amb “cantar”

Diu la dita que Qui canta, els seus mals espanta, i és que no hi ha res com la música per esbandir penes i mals. Perquè Cantant, cantant, les penes se’n van. La música, que també inclou el ball: Per cantar i per ballar, hom no pot mal pensar. I si no mal pensem, més feliços serem.

Però ja se sap: els refranys ara diuen una cosa i ara en diuen una altra, perquè la saviesa popular és molt gran, però també molt variada.

N’hi ha de materialistes, que troben que Per qui té gana, val més un mal menjar que un bon cantar.

I d’altres troben que cantar està bé, però depèn de què cantis. Així, diuen que Cantant la veritat, es perd l’amistat. Ara, si passa això potser és que l’amistat no era tal, perquè la dita també diu: Canta-li a l’ase i et respondrà amb un pet.


En tot cas, com que L’aigua fa suar i el vi fa cantar, potser és millor no beure gaire i saber què es canta. Això sí, sempre n’hi haurà d’inconscients, perquè Qui canta a taula i xiula al llit, no té el seny complit. I d’altres que s’adaptaran a les circumstàncies: Segons canta el capellà, li respon l’escolà.


Tant és com siguem, que en un moment o altre, cantarem. Si hi tenim tirada, ho farem a qualsevol hora, perquè A casa del músic, qui no canta, taral·leja. I si no ens agrada gaire, amb un incentiu acabarem cedint, perquè Pagant, Sant Pere canta.
Vaja, que si no canteu mai mai, hauríeu de fer-ho encara que només sigui perquè no us mirin malament. Recordeu què diu la dita: No et fiïs d’home (o dona) que no canti.

Versió sonora