131 El gamelan

Hi ha clubs que es consideren més que un club i instruments que són més que un instrument. Avui parlem d’un conjunt de diferents instruments que es conceben com una unitat, com un sol instrument: el gamelan.

Sol estar format per metal·lòfons de làmines, tambors, platerets, campanes, gongs… sobretot percussió melòdica. Però també hi pot haver flautes, veu i una mena de violí, el rebab. El conjunt de tot això és un gamelan, i també s’anomena orquestra javanesa.
El gamelan és autòcton d’Indonèsia i, mirat etimològicament, s’entén que hi hagi tanta percussió. La paraula té l’origen en el verb javanès gamel, que vol dir ‘picar’, i gamel també és el nom del ‘martellet amb què es fa sonar l’instrument’.
El cas és que, a més de ser un instrument que en conté molts, el gamelan també és una icona d’una cultura i d’una manera de fer. A Indonèsia, la música gamelan acompanya els esdeveniments importants de la comunitat, siguin naixements, casaments o cremacions. Forma part essencial dels rituals d’una societat en què la col·lectivitat està per sobre de l’individu. Així, la música gamelan acompanya les activitats del conjunt de la comunitat i uneix els músics que hi intervenen, que actuen en comunió.
Resumint: el gamelan és molt més que un instrument; és una manera de fer pinya, a l’estil oriental.

Versió sonora

6 De la ronquera a l’afonia

Si l’altre dia parlàvem de les veus del cant, avui el tema són les dificultats per cantar.

Quan algú té el nas tapat, diem que fa veu de nas, que té veu de nas, o fins i tot que està ennassat. No hauríem de dir que és *gangós!

Si el problema no és al nas sinó al coll, la veu es pot tornar aspra, ronca, opaca. Parlem de veu esquinçada, trencada, cascada, esquerdada o de cossi. També diem que té rogall, està enrogallada o és rogallosa.

Per cert, no parlem de *carraspera, sinó de raspera, pessigolleig o rutija. I si algú està molt enrogallat, podem dir que té veu d’aiguardent o de cassalla. O que té la veu aiguardentina.

Dels adolescents que canvien la veu i se’ls trenca, diem que tenen veu de pollastre, o que fan galls.

Més veus estridents: les escardalenques, que són primes i esquerdades. Recordeu que de les veus molt agudes i cridaneres, en comptes de dir que són *de pito, podem dir que són d’espinguet.

I per avui ja n’hi ha prou. Callo, que ja tinc la veu mig presa, apagada, escanyada… Si bado una mica, acabaré afònica!

Versió sonora