28 Els valors de la jota

La jota és un ball popular de ritme ternari, molt arrelat a l’Aragó, però també a les terres de l’Ebre, el País Valencià i les Illes.

L’origen de la paraula és incert, però podria venir de l’àrab i ens ha arribat a través del castellà.

En alguns llocs del territori catalanoparlant es manté amb la fonètica original i l’anomenen [χóta], mentre que en altres s’ha convertit en cota [kɔ́tə]. En estàndard s’ha imposat la pronúncia [ʒɔ́tə], que aplica a la paraula escrita les regles de lectura del català.

Però a més de ser un ball, la jota també és una lletra, i cal dir que té valors molt diferents segons la llengua, i per això no sempre és fàcil de llegir.

En moltes llengües romàniques, la lletra j sona com en català. Per exemple en francès, al nom Jérome [ʒeróm], o en romanès. O en portuguès, a José [ʒuzɛ́].

En anglès el so és una mica diferent, africat, com a John [ʤɔ́n].

El castellà és potser l’única llengua en què la lletra j es llegeix amb el so gutural [χóta], com a Juan.

A la majoria de les llengües de l’est d’Europa i en islandès, la lletra j es llegeix com les “is” de iaia. Sona així en llengües eslaves com ara el polonès, el txec o el serbocroat; bàltiques com el letó; i també en llengües germàniques com l’alemany, el suec, el noruec, el danès i el neerlandès. Per exemple, a Johann [jóhan] en alemany o a Andrej [ándɾej] en txec.

Acabem amb un fet curiós sobre la lectura de la jota en català. Hi ha dues paraules en què podem llegir la lletra “j” de dues maneres diferents, totes dues es consideren genuïnes. Són jo [ʒɔ́] i ja [ʒá], que també podem pronunciar “io” [jɔ́] i “ia”[já].

I aquí s’acaba la jota!

Versió sonora

 

Anuncis

24 Noms híbrids contemporanis (Piazzolla, Argerich, Ginastera)

Comentàvem fa uns dies, al “Parlant de música” sobre noms híbrids històrics, que de vegades costa saber com cal dir el nom d’algun músic que ha nascut o té l’origen en un país però s’ha instal·lat en un altre.

Fa temps, molts noms de persona es traduïen i s’adaptaven a les diferents llengües. Ara, en canvi, se solen mantenir invariables. Sabem més llengües, per internet tenim a l’abast la diversitat del món, viatgem més, acollim gent de fora o emigrem nosaltres mateixos.

Tots aquests desplaçaments fan que sovint ens trobem intèrprets o compositors amb el nom en una llengua i el cognom en una altra, o amb un nom o cognom que no coincideixen amb la llengua del país on van néixer.

Per exemple, el compositor de tangos Ástor Piazzolla. Nascut a l’Argentina, era nét d’italians, de petit va viure a Nova York i de gran va voltar per tot el món.

El cognom Piazzolla és italià. A l’Argentina ho pronuncien més aviat [pjasóla] i en italià, [pjatsɔ́lla] o [pjadzɔ́lla], segons la zona. En català, igual que les zetes de “pizza”, ens surt sonor: [pjadzɔ́lla].

Sense moure’ns de l’Argentina, la pianista Martha Argerich va néixer a Buenos Aires. Té avantpassats catalans per part de pare i ucraïnesos per part de mare, i als 14 anys es va traslladar a Viena. A l’Argentina l’anomenen [arχeríʧ], però nosaltres li mantenim la pronúncia catalana [ərʒəɾík]. Ens resultaria molt estrany fer-ho d’una altra manera, i l’origen català ho justifica.

Acabem amb Alberto Ginestera, compositor argentí fill de català i d’italiana. Ell mateix insistia que l’anomenéssim [ʒinəstéɾə], i no pas [χinastéɾa]. Per tant, sense dubtar: Ginastera [ʒinəstéɾə]!

Versió sonora

21 Noms híbrids històrics (Chopin, Liszt, Händel)

Ja sabeu que a Catalunya Música mirem de pronunciar els noms propis de persona amb rigor. Per decidir com diem un nom, tenim en compte com el pronuncia la mateixa persona que el porta o el seu entorn més pròxim. I si no ho podem arribar a saber, investiguem com es diu en la llengua a què pertany.

En alguns casos, però, no és tan fàcil decidir a quina llengua pertany un nom, per la trajectòria vital o familiar de la persona que el porta.

En la història de la música hi ha uns quants compositors nascuts en un país concret que s’han desplaçat a un altre, on s’han fet famosos.

Per exemple, Chopin [ʃopɛ́n] va néixer a Polònia, però va morir a París. Originalment es deia Fryderyk Franciszek Chopin [fɾiðɛ́ɾíkfɾanʧiʃɛ́kʃopɛ́n], però un cop a França va passar a ser conegut com a Frédéric-François Chopin [fɾeðeɾíkfɾanswáʃopɛ́n]. Ara se’l coneix gairebé a tot arreu com a [fɾeðeɾíkʃopɛ́n].

El músic que aquí coneixem amb el nom de Franz Liszt [fɾándzlíst] va néixer en una ciutat que en aquell moment pertanyia a Hongria, i en hongarès rep el nom de Ferenc Liszt [fɛ́ɾɛndzlíst]. Es va formar a Viena i va viure a diverses ciutats d’Alemanya, on va canviar el nom hongarès Ferenc [fɛ́ɾɛnts] per l’alemany Franz [fɾánts].

Händel [hɛ́ndəl] va néixer a Alemanya i va viure en diferents països, però es va acabar instal·lant a Londres. A Catalunya Música l’anomenem en alemany, Georg Friedrich Händel [géorkfɾíðɾiχhɛ́ndəl]. En canvi, als països anglosaxons se’l coneix com a George Frideric Handel [ʤɔ́rʤfríðərikhándəl].

Ja ho veieu, els grans músics sempre han viatjat molt!

Versió sonora

Nota: Les transcripcions d’aquest apunt, com la pronúncia per antena dels noms estrangers, són adaptades a un context català; és a dir, tenint en compte el repertori fonètic del català. Pot ser que no coincideixin exactament amb els sons originals.

17 Interferències en la pronúncia de noms propis

interferencies

Font imatge: Llibre d’estil de la CCMA

En un dels primers “Parlant de música”, sobre Wagner, apuntàvem algunes característiques de la pronúncia de noms estrangers en un context català. Avui explicarem una mica més quins criteris apliquem.

El criteri general és pronunciar els noms estrangers respectant al màxim la fonètica original, però sense que sembli que canviem de llengua només per pronunciar el nom en qüestió. Ens acostem a la pronúncia original partint dels fonemes catalans.

Per això, per no perdre la naturalitat, de vegades simplifiquem una mica la pronúncia original.

Això sí: vigilem que no hi interfereixin terceres llengües! Evitem l’error de pronunciar a la castellana els noms portuguesos, o a l’anglesa els noms francesos i alemanys!

Hi ha noms que s’escriuen igual en diferents llengües, però pronunciats canvien força.

Per exemple, el que en anglès es llegeix Michael [májkəl], en alemany és [míχael], en danès [mikɛ́l] i en francès [mikaɛ́l]. Ara, en francès és més habitual el nom Michel [miʃɛ́l], escrit sense a davant la e.

El que en castellà llegeixen [χosé], en portuguès és [ʒuzɛ́].

El que en català llegim Joan [ʒuán] , en neerlandès és [jón o ʤón] i en basc, [jóan] o [ʤóan]. I en anglès, és nom de dona i es pronuncia [ʤówn].

Resumint: que un nom s’escrigui igual no vol dir que es pronunciï igual. Mirem de pronunciar cada nom tal com el diu la persona que el porta, simplificant una mica si cal, però sense barrejar-hi terceres llengües!

Versió sonora

3 El nom de Wagner: Richard

El nom de Wagner és [ríʃard] o [ríχard]?

Cada llengua és un sistema de sons, que poden ser idèntics, semblants o molt diferents dels d’una altra llengua.

Com que és impossible reproduir tots els sons de les llengües del món, a Catalunya Música, quan diem un nom estranger, mirem d’acostar-nos a la pronuncia original, però sense forçar-ho. Ho fem amb els sons del català i un parell més que hem après.

En alemany estàndard, el nom de pila de Wagner conté un so molt difícil de reproduir en català, perquè no el tenim. És una fricativa entre [ʃ] i [χ], però no és exactament cap d’aquests dos sons.

Fixeu-vos com sona:

Quin so heu sentit? Costa, oi? És que, quan un so no pertany a la pròpia llengua, no és que costi de pronunciar, és que costa identificar-lo exactament, i no tots sentim el mateix!

A més, el que en alemany s’escriu amb “ch”, es pronuncia amb sons diferents segons el context. I, a sobre, no tots els parlants ho diuen igual; varia segons el dialecte.

Per tot plegat, per fer-ho fàcil i unificar, a les nostres emissores optem per llegir sempre aquest dígraf “ch” de l’alemany igual com sona al cognom “Bach”.

Així doncs, fem [ríχardbáŋnər]/[RÍKHARD BÀGNaR].

Versió sonora