125 L’armadura

Si fora d’un context musical sentim parlar d’armadures, segurament ens venen al cap guerrers coberts d’una cuirassa metàl·lica i amb una llança a la mà.

La paraula armadura ve del verb armar, provinent de armare, relacionat amb arma, que en llatí vol dir armes, tropes, guerres o gestes militars.

Per desgràcia, armes i guerres acompanyen la humanitat des de sempre. Però armar també és ajuntar les diverses peces de què es compon un objecte. O, com en el formigó armat, posar-hi una armadura de ferro perquè sigui més resistent. Amb aquestes armadures que organitzen i sostenen està relacionada l’armadura musical.

L’armadura és el ‘conjunt de signes d’alteració posats en el pentagrama, després de la clau o en el transcurs d’una peça, que afecta totes les notes d’un fragment’. L’armadura té a veure amb la tonalitat de la composició. Per exemple, en la de do major, l’escala es fa sense cap alteració, però, en canvi, en la de mi major hi ha quatre sostinguts, i en la de do menor, tres bemolls.

Així, l’armadura ofereix a l’intèrpret musical, d’un cop d’ull i des de la primera línia de la partitura, dues informacions: quantes alteracions ha d’estar preparat per afrontar (és a dir, quins bemolls i sostinguts es trobarà), i en quina escala està la composició.

No totes les paraules relacionades amb arma, doncs, tenen a veure amb violència. La majoria de la gent, si alguna cosa armem és un moble, o com a molt una mica de gresca. Ara, per fer coses en comptes de desfer-les cal armar-se de valor i de paciència. O posar-se una armadura per protegir-se dels que van armats fins a les dents.

Alarma també ve d’arma, però no us alarmeu! Proposem un armistici, és a dir, deixar estar les armes, desar-les a l’armari (que havia estat justament el ‘lloc on es guardaven les armes’) i fer sonar un charango, un instrument fet amb una closca d’armadillo. Que es diu així perquè la closca que el protegeix sembla una armadura.

Deixem armes i alarmes a l’armari, i que soni la música (que sempre s’ha dit que amanseix les feres)!

Versió sonora

Anuncis

122 Accidents musicals

El trànsit i la música no semblen d’entrada matèries relacionades, però a la informació del trànsit sovint es parla d’accidents, que causen alteracions diverses en la circulació, com ara retencions. I en aquesta  frase hi ha tres paraules que ens porten a la música.

Dosificar l’aire que respirem és essencial per cantar (i també per tocar un instrument de vent). Respirar es compon d’inspiració, espiració i retenció. Retenció d’aire, doncs, com retenció de trànsit: ja tenim un punt en comú.

Mentre que retenció es relaciona només tangencialment amb la música, accidents i alteracions pertanyen clarament a la terminologia musical.

Les alteracions són signes que modifiquen el so d’una nota. El sostingut o diesi (#) l’apuja un semitò, el bemoll (b) l’abaixa, i el becaire () anul·la qualsevol alteració.

Hi ha alteracions pròpies, que són les que s’escriuen al començament del pentagrama, darrere la clau. El conjunt d’alteracions escrites en aquesta posició, que afecten tot el que ve després i en determinen la tonalitat, és l’armadura.

I també hi ha alteracions accidentals, o accidents, que s’escriuen davant d’una nota en concret i afecten només aquesta nota i les altres del mateix nom que hi pugui haver al mateix compàs.

Alteració ve del llatí alteratio, que és l’‘acció de canviar’. Les alteracions indiquen una modificació: la nota canvia un semitò, amunt o avall.

Accident també ve del llatí, accidens, que ve del verb accidō, que vol dir ‘caure a sobre’. Els accidents sempre ens agafen per sorpresa. Mentre que les alteracions pròpies les sabem des del començament de la partitura, les accidentals ens cauen a sobre de cop i volta. Per això, tant al volant com tocant un instrument, convé estar a l’aguait per prevenir accidents.

Versió sonora

119 El bemoll

El bemoll és un signe amb forma de lletra b que, en una partitura, indica que la nota afectada és un semitò més baixa que en l’estat natural. Tret que tingui un becaire al davant, que anul·la l’alteració.

Sabeu d’on venen les paraules bemoll i becaire?

En la notació medieval el si natural s’indicava amb una lletra b de formes anguloses, dures: en deien be quadratum (o be durum). D’aquí ve el becaire, que és una be de caires tallants.

En canvi, el si una mica més greu s’indicava amb una b de formes arrodonides: en deien be rotundum (o be molle). D’aquí ve la paraula bemoll, de be molle, que en llatí vol dir ‘be tova, molla’. De fet, la paraula moll ara l’associem sobretot a ‘mullat’, però en català moll també vol dir ‘tou’, igual que el molle llatí.

Al segle XV ja trobem documents catalans amb la paraula: de vegades escrita bemol i de vegades bemoll. El Diccionari català-valencià-balear també recull les dues formes, i potser per això algunes persones encara dubten.

En tot cas, fa molts i molts anys que l’única forma normativa és bemoll. Penseu que ja el 1898, fa més de 120 anys!, Pompeu Fabra, a la Contribució a la gramàtica de la llengua catalana, ja hi recollia bemoll com a única opció, i també apareix així a les seves fitxes manuscrites.

Trobar-se gaires bemolls en una partitura la fa més difícil de llegir, i d’aquí ve l’expressió la cosa té bemolls, que vol dir que presenta moltes dificultats. Però, en l’aspecte lingüístic, no podem dir pas que la paraula bemoll tingui gaires complicacions. És ben fàcil: bemoll. En realitat, la cosa no té bemolls.

Versió sonora