41 De la “tornada” al “ritornello”

Moltes cançons tenen tornada. Són aquells versos que apareixen amb regularitat entre les altres estrofes, una part que es va repetint, sempre amb la mateixa lletra i la mateixa tonada. Per això, perquè van tornant, s’anomenen tornada.

Normalment, la tornada és el fragment més fàcil de recordar d’una cançó, el que taral·legem quan volem que algú la identifiqui.

Si hi ha unes parts de solista i unes altres que es canten col·lectivament, la tornada la sol cantar el grup. Segurament per això en anglès s’anomena chorus, que vol dir ‘cor’.

En castellà en diuen estribillo. Per què? Doncs perquè és com un petit estrep que serveix per repenjar-s’hi. És una base, un punt de suport en la progressió de la cançó.

En francès i alemany la tornada és el refrain , que en anglès es pronuncia [rifréjn]. Altres llengües, com el rus o el neerlandès, també fan servir paraules semblants a refrany. I en català tant refrany com recoble són sinònims de tornada.

En italià, en diuen ritornello, que vindria a ser una ‘tornada petita’.

En català i altres llengües ritornello és un terme musical, però té un significat una mica diferent del de tornada. El ritornello, com la tornada, és un fragment que es va repetint al llarg d’una obra. La diferència és que la tornada és invariable i cantada, mentre que el ritornello sol ser instrumental i pot tenir petites variacions.

Recordeu-ho: en català no necessitem dir estribillo. La paraula tornada designa el mateix concepte i és ben viva i comprensible!

Versió sonora

 

Anuncis

31 No ens aixafeu la guitarra!

Les frases fetes són grups de paraules que tenen el valor d’una de sola. El que signifiquen no es pot deduir de la suma dels seus components i costen molt de traduir d’una llengua a una altra.

Aixafar la guitarra és justament això, una frase feta que NO significa literalment “esclafar un instrument de corda”, sinó “desbaratar-li els plans a algú”. Se’n deriva un substantiu: aixafaguitarres.

El verb aixafar s’escriu amb una a i una i al començament. En alguns parlars predomina la pronúncia amb i: a[iʃ]afar, i en altres sense i, a[ʃ]afar. Però també es pot escriure xafar, començat directament amb la lletra x.  

Per cert, voleu uns quants consells amb sinònims d’”aixafar la guitarra”?

Si tenim bona voluntat, evitem espatllar o aigualir la festa a ningú, i també ensorrar-li la barraca per terra, fer-li la punyeta, la garseta, la guitza o la santíssima, o tirar-li la botifarra per terra. Si de cas, no li esguerrem el marro ni li esqueixem la grua. Recordem que és molt lleig tocar la pera, les pilotes o els pebrots, i també fer l’arquet, fer nyic-nyic o la tinyeta. Va, fem un esforç i no toquem el voraviu a la gent…!

En resum, si volem tenir una vida pacífica, no aixafem la guitarra a ningú, i deixem que la música continuï sonant!

Versió sonora

Nota: xafar en català oriental estàndard es pronuncia [∫]afar, amb un so fricatiu, i [ʧ]afar, africat, en els parlars occidentals

7 “Registrar”, “gravar” o “enregistrar”?

Un concert o un disc, els registrem, els gravem o els enregistrem?

Quin verb expressa l’acció d’“emmagatzemar sons”?

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, amb aquest significat tan bo és enregistrar com gravar.

En canvi, registrar és una cosa diferent. Vol dir “inscriure en un registre”. Així, podem registrar una marca, o el naixement d’un fill. En aquests casos també podem parlar d’enregistrar.

La possibilitat d’emmagatzemar sons va sorgir a final del segle XIX, amb el fonògraf, i fins llavors no hi havia paraules per designar aquest concepte. Un segle més tard, a l’edició del diccionari Fabra del 1980, encara no hi constava que enregistrar o gravar tinguessin aquest ús.

El cas és que, encara que no fos al diccionari, llavors ja feia falta expressar aquesta idea, i a les nostres emissores sempre hem fet servir enregistrar i gravar com a sinònims. I també els substantius derivats: enregistrament i gravació.

Ara mateix, el diccionari normatiu és ben clar: si es tracta d’emmagatzemar sons, tant podem dir que un concert o un disc s’enregistren com que es graven. I si inscrivim al Registre el disc gravat, podem dir que el registrem, o que l’enregistrem.

A partir d’aquí, trieu i remeneu!

Versió sonora

4 “Sentir” i “escoltar” no és ben bé el mateix

Sentir és ‘percebre per mitjà dels sentits’. Sentim tocar campanes, sentim un petard que peta, sentim algú que diu una cosa, o sentim una música que sona.

Escoltar s’hi assembla, també té a veure amb ‘percebre sons’, però implica atenció. Quan escoltem algú, parem l’orella, estem atents al que ens vol dir.

Podem sentir algú, i en canvi no escoltar-lo.

Sentir és semblant a veure; la percepció no és buscada. Escoltar, en canvi, és semblant a mirar; implica voluntat de percebre.

Podem convidar algú a escoltar una peça o encoratjar-lo a escoltar-la (en imperatiu o amb fórmules de cortesia semblants), dient: “escolteu”, “us convidem a escoltar” o “us aconsellem que escolteu”.

En canvi, les fórmules de convit amb escoltar no solen funcionar bé en futur o en passat, perquè no podem saber del cert que l’altre pararà atenció al que sonarà. Millor que en aquests casos fem servir sentir: “ara sentireu” (si la música encara ha de sonar), i “acabeu de sentir” o “heu sentit” (si ja ha sonat).

Ja ho veieu: Si no sentiu bé algú, digueu-li: “Pots parlar més fort, que no et sento?”. Si li diguéssiu “pots parlar més fort, que no t’escolto”, es pensaria que sou uns penques!

Versió sonora

 

2 “Saxòfon”, “saxo” o “saxofon”?

Entre els instruments musicals, en trobem uns quants d’acabats en -fon. És un sufix que ve del grec phōn, i vol dir “so” o “veu”.

Així, tenim idiòfons, com les maraques, o membranòfons, com la pandereta. La flauta és un aeròfon i la guitarra un cordòfon. Si és elèctrica, un electròfon.

Entre els aparells que porten aquest sufix, tenim el gramòfon, el telèfon i el micròfon. I si ens falla l’orella, ens posem un audiòfon.

Totes aquestes paraules són compostos cultes. S’han format en català ajuntant dos termes que vénen del grec, i porten l’accent a la penúltima síl·laba.

Llavors, què passa amb el saxofon i el xilofon? Com és que ho podem dir amb l’accent a l’última síl·laba? Doncs perquè aquestes paraules no les vam crear en català sinó que ens van arribar a través del francès, i les vam començar a dir tal com sonaven en francès. Així les recull el diccionari, al costat de saxòfon i xilòfon.

Ah, i en el cas del saxòfon o saxofon encara hi ha una tercera manera d’anomenar-lo! Saxo! Igual com de la motocicleta hem anat a parar a la moto, del saxofon (o saxòfon) hem anat a parar al saxo.

Com vulgueu, doncs: saxo, saxòfon o saxofon.

Versió sonora

1 “Compondre” o “composar”?

Alguna vegada hem sentit algú que “desafina”, i diu composar en comptes de compondre.

En realitat, en aquest cas és molt fàcil “afinar”. Simplificant, podríem dir que en matèria de música només hem de fer servir compondre.

I què és, compondre?

Doncs compondre és formar un tot combinant elements diversos. Té a veure amb construir, amb crear o amb confeccionar. Una òpera o un motet es componen, és a dir, es confegeixen combinant diferents elements que acaben constituint la composició, l’obra musical.

I llavors, què és composar?

Doncs composar és un terme de llenguatge jurídic, i molt poc usual. És tan inusual que quan parlem de música ja ens en podem oblidar!

Composar té a veure amb obligar algú a fer una cosa o amb imposar-li una multa.

Per tant, si no volem “desafinar” parlant de música, diguem que la sonata “Clar de lluna” es compon de tres moviments o que Mahler va compondre deu simfonies, i oblidem-nos-en, de composar!

Versió sonora