116 El txistu

Al “Parlant de música” encara no havíem parlat del basc, èuscar o eusquera, una llengua que no pertany al grup de les romàniques que té al voltant, ni tampoc a cap altre grup. Es considera una llengua aïllada, l’única preindoeuropea que sobreviu a Europa.

L’aïllament fa que el basc sigui força diferent d’altres llengües, però, precisament en el cas del txistu, la més coneguda de les flautes basques, trobem unes quantes coincidències, musicals i lingüístiques, amb l’entorn català.

En eusquera, la paraula txistu té a veure amb ‘xiular’; en origen, un txistu és un ‘xiulet’, tant l’‘estri que serveix per xiular com el ‘so que es fa quan es xiula’.

El txistu es toca amb una sola mà, l’esquerra, com el nostre flabiol. Amb la dreta, el txistulari pica l’equivalent d’un tamborí. Com a la nostra cobla, en què el flabiol i el tamborí els toca la mateixa persona. A més, un dels noms que reben en basc tant aquest timbal com la persona que el toca és danbolin, paraula amb el mateix origen que tamborí.

D’altra banda, en eusquera txistu té un origen paral·lel al del verb català xisclar, que ve de fistulare. En llatí, fistŭla vol dir ‘flauta’, però també ‘conducte estret’, que és el que són tant una flauta com un txistu, i estrenye’s és el que fa la gola quan xisclem. Fistŭla, xiscle i txistu són totes tres paraules d’origen expressiu, que volen reproduir el so de l’aire quan passa per un conducte estret.

Quan respirem, l’aire entra i surt del cos sense esforç, tret que algú intenti escanyar-nos. I si una cosa tenen un comú la cultura catalana i la basca és haver sobreviscut a repetits intents d’escanyament. Potser per això en tots dos casos tant la música com la llengua són l’expressió d’un xiscle, d’un crit potent, i compartir experiències ens és tan necessari com respirar.

Versió sonora

Nota:  ens comenta per Twitter que la mateixa paraula xirula (la forma més arcaica del txistu, d’ús ampli a Iparralde), prové del gascó xiular, igual que en català. [La propia palabra xirula (la forma más arcaica del txistu, de uso amplio en Iparralde) proviene del gascón xiular, igual que en catalán.]

 

113 “La cançó del tururut” i el cuplet

Imatge de @tanaka_tatsuya
Un cuplet és una cançó lleugera amb textos picants i de vegades satírics. El gènere va ser molt popular a Catalunya, sobretot a començament del segle XX, i la paraula prové del francès couplet, que, com cobla en català, vol dir ‘conjunt de versos’. En el cas de la cobla sardanista, ‘conjunt de músics’. Tot plegat ve del llatí cōpŭla, que vol dir ‘unió’.
Segur que més d’un cop heu sentit cantar cuplets. Per exemple, a la Núria Feliu amb “La marieta de l’ull viu” o a la Guillermina Motta amb “La cançó del tururut”.
I què és el tururut, d’on ve la paraula? Tururut és una onomatopeia que imita el so de la trompeta, i també expressa que una cosa se n’ha anat en orris. “Tururut!”, diem quan alguna cosa acaba malament. I per referir-nos a qui en paga les conseqüències, “Tururut, tururut, qui gemega ja ha rebut!”.
Aquesta frase apareix a diferents cançons. A la d’“El senyor Ramon”, que cantava, per exemple, La Trinca, o al cuplet de “La cançó del tururut”. A més, als espectacles de putxinel·lis, almenys fa uns anys, les obres solien acabar amb el ball del Tururut, en què els diferents personatges es clavaven cops de bastó a tort i a dret.
Com que som gent civilitzada, no acabarem a bastonades, però sí amb frases fetes amb tururut. Tenim tururut sant Pere, tururut dotze hores, tururut pa amb oli… hi ha molts finals possibles amb tururut. Fins i tot n’hi ha de musicals, com ara tururut violes.  Que en aquestes violes no hi veieu instruments sinó flors? Doncs tururut flabiol, que aquí ho deixem!

Versió sonora

Nota: El grup Roba Estesa actualitza i capgira el tururut: “Les criades” (2016) passen a empaitar el senyor Ramon.

112 La verra

Al “Parlant de música” busquem sempre els lligams entre música i llengua, però així que podem parlem d’animals. Ja hem relacionat el gregorià amb les foques, la tarantel·la amb les aranyes i la trompeta amb els elefants. Avui, la cobla i el bestiar porcí.

La truja és la femella del porc. Diuen que es tracta de l’animal domèstic més intel·ligent: més que gossos, gats o ximpanzés. Asseguren que truges i porcs són sensibles i espavilats, i que tenen bona memòria.

Una verra és el mateix que una truja. Però verra també és una manera col·loquial d’anomenar el contrabaix de la cobla.

Dels animals domèstics, la verra és un dels grossos, i fa un ronc molt greu. El gruny de la verra té una paraula específica: gardeny. Els porcs ronquen, rondinen, grunyen i esgüellen. I les verres, a més a més, gardenyen.

Com a denominació del contrabaix, segur que verra té a veure amb el fet que l’instrument és molt gros (com una truja) i que té un so tan greu com un gardeny.

Mentre que una truja i una verra en principi són idèntiques, sembla que entre un contrabaix actual i una verra hi ha almenys dues diferències: que el contrabaix quatre cordes i la verra, tres. I que les cordes del contrabaix solen ser de metall i materials sintètics, mentre que les de la verra són, o solien ser, de tripa.

Es veu que ara algunes composicions de cobla no es poden tocar amb la verra perquè hi fan falta quatre cordes. Això deixa la verra en desavantatge respecte al contrabaix. A més, les cordes de tripa costen més de trobar que les d’altres materials. I a sobre, sembla que la denominació popular verra ha anat caient en desús perquè n’hi ha que la consideren vulgar i fins i tot despectiva.

Què us sembla, reivindiquem la verra? Jo trobo que s’ho mereix!

Versió sonora