75 La música dels arbres

Segons l’autor de “La vida secreta dels arbres”, l’alemany Peter Wohlleben, els arbres es comuniquen per mitjà de les olors, dels colors i d’impulsos elèctrics. Però també perceben i emeten sons. Es comuniquen.

Wohlleben explica que, quan germinen, els cereals fan un sorollet, una crepitació de les arrels de 20 Hz. I que quan senten aquesta freqüència, altres brots de cereal s’orienten cap a la banda d’on ve el so. Reaccionen al que senten.

Potser us pregunteu: “I això què hi té a veure, amb la llengua i la música?” Doncs és que la llengua és comunicació i la música és so. I viceversa. I, com dèiem, les plantes es comuniquen, suposadament, amb el so. Però, a més, de les plantes ve la fusta, que és un material bàsic en la fabricació d’instruments: els de vent-fusta (com el clarinet o la flauta) però també el xilòfon, el piano, la viola, el llaüt

Parlant del llaüt… Sabeu d’on ve, la paraula? Doncs ve de l’àrab. Hi ha un instrument típic de l’Orient Mitjà que es diu ud. Precisament, un “avantpassat” del llaüt. I què vol dir en àrab la paraula ûd? Doncs ni més ni menys que ‘fusta’! Afegint-hi l’article al-, ûd passa a ser al-‘ûd, i d’aquí surt primer laüt i després llaüt.

Tot està relacionat i trobem música fins i tot en els arbres! Si voleu comprovar si les plantes parlen, canten o es comuniquen, feu l’experiment d’escoltar el creixement dels cereals. Penseu que s’ha de tenir l’orella molt fina per detectar un so de 20 Hz, però no deixeu de provar-ho: poseu a germinar un cereal i pareu l’orella. És difícil, però segurament, amb molta paciència, no és impossible!

Versió sonora

Anuncis

65 Expressions amb “piano”

Entre els instruments musicals, un dels més coneguts és el piano. És de corda percudida: quan es toca una tecla, un martellet pica una corda, que vibra.

Sembla senzill, però funciona amb un mecanisme de palanques molt complex. 88 tecles, cada una amb la corda i el martellet corresponents, i moltes peces més. I amb una caixa de ressonància de bona mida. En el cas del piano de cua, el moble pot fer més de dos metres i mig de llarg.

Precisament per la grandària, el piano apareix com a terme de comparació en diferents expressions. Per exemple, diem que una cosa és gran com un piano igual com diríem que és gran com una casa de pagès. (En la mateixa línia, però més malsonants, tenim fotre’s una hòstia com un piano i portar una merda com un piano.)

Igualment, per la complexitat del mecanisme, per referir-nos a un afer complicat diem que té més tecles que un piano, o que té moltes tecles. I si algú s’encarrega de moltes coses diferents, que toca moltes tecles.

També tenim l’exclamació de sorpresa la mare del Tano!, que es pot allargar fins a convertir-se en la mare del Tano quan era gitano i tocava el piano!

Tocar-li el piano a algú, sobretot a una criatura, era el mateix que pegar-li. Confiem que tant l’expressió com l’acció hagin passat de moda, i que també estigui superada aquella frase que deia En la casa en que hay piano, no se habla valenciano.

Per sort, la nostra llengua, com qualsevol altra llengua normal, la parlem persones de tota condició, amb piano a casa o sense!

Versió sonora

29 Dos pianos iguals però diferents

Avui tornem a parlar de manlleus, paraules que una llengua manlleva, agafa, d’una altra, en aquest cas el català de l’italià.

I com és que tenim dos pianos iguals però diferents? Doncs perquè en l’àmbit musical la paraula piano té dos usos ben diferenciats.

Un dels pianos és l’instrument que tots coneixem, de tecles negres i blanques. Piano és una forma escurçada a partir de pianoforte.  Es va anomenar així perquè permetia tocar fluix (piano) i fort (forte), amb intensitat variable. Vaja, que si en comptes de manllevar de l’italià la forma piano traduíssim literalment pianoforte, d’un piano en diríem un fluixfort! Es fa estrany, oi?

Piano, l’instrument, és un manlleu adaptat fonèticament. S’escriu com en italià, però en català oriental ho pronunciem amb el so [u] al final perquè ja és una paraula del tot nostra.

El segon piano és tota una altra cosa. Les partitures inclouen sovint indicadors de tempo o d’intensitat. Anotacions que indiquen a quina velocitat i a quin volum s’han d’interpretar, i acostumen a ser paraules italianes: allegro [alégro], andante [andànte], presto [prèsto], crescendo [kreshèndo]… i unes quantes més, com ara piano.

Aquests manlleus no s’han adaptat. Els escrivim i pronunciem com en italià.

Així, en català oriental, l’indicador d’intensitat és l’adverbi piano [piáno] i en canvi l’instrument, un substantiu, és el piano [piánu]. Això que dèiem: dos pianos iguals, però diferents!

Versió sonora