28 Els valors de la jota

La jota és un ball popular de ritme ternari, molt arrelat a l’Aragó, però també a les terres de l’Ebre, el País Valencià i les Illes.

L’origen de la paraula és incert, però podria venir de l’àrab i ens ha arribat a través del castellà.

En alguns llocs del territori catalanoparlant es manté amb la fonètica original i l’anomenen [χóta], mentre que en altres s’ha convertit en cota [kɔ́tə]. En estàndard s’ha imposat la pronúncia [ʒɔ́tə], que aplica a la paraula escrita les regles de lectura del català.

Però a més de ser un ball, la jota també és una lletra, i cal dir que té valors molt diferents segons la llengua, i per això no sempre és fàcil de llegir.

En moltes llengües romàniques, la lletra j sona com en català. Per exemple en francès, al nom Jérome [ʒeróm], o en romanès. O en portuguès, a José [ʒuzɛ́].

En anglès el so és una mica diferent, africat, com a John [ʤɔ́n].

El castellà és potser l’única llengua en què la lletra j es llegeix amb el so gutural [χóta], com a Juan.

A la majoria de les llengües de l’est d’Europa i en islandès, la lletra j es llegeix com les “is” de iaia. Sona així en llengües eslaves com ara el polonès, el txec o el serbocroat; bàltiques com el letó; i també en llengües germàniques com l’alemany, el suec, el noruec, el danès i el neerlandès. Per exemple, a Johann [jóhan] en alemany o a Andrej [ándɾej] en txec.

Acabem amb un fet curiós sobre la lectura de la jota en català. Hi ha dues paraules en què podem llegir la lletra “j” de dues maneres diferents, totes dues es consideren genuïnes. Són jo [ʒɔ́] i ja [ʒá], que també podem pronunciar “io” [jɔ́] i “ia”[já].

I aquí s’acaba la jota!

Versió sonora

 

17 Interferències en la pronúncia de noms propis

interferencies

Font imatge: Llibre d’estil de la CCMA

En un dels primers “Parlant de música”, sobre Wagner, apuntàvem algunes característiques de la pronúncia de noms estrangers en un context català. Avui explicarem una mica més quins criteris apliquem.

El criteri general és pronunciar els noms estrangers respectant al màxim la fonètica original, però sense que sembli que canviem de llengua només per pronunciar el nom en qüestió. Ens acostem a la pronúncia original partint dels fonemes catalans.

Per això, per no perdre la naturalitat, de vegades simplifiquem una mica la pronúncia original.

Això sí: vigilem que no hi interfereixin terceres llengües! Evitem l’error de pronunciar a la castellana els noms portuguesos, o a l’anglesa els noms francesos i alemanys!

Hi ha noms que s’escriuen igual en diferents llengües, però pronunciats canvien força.

Per exemple, el que en anglès es llegeix Michael [májkəl], en alemany és [míχael], en danès [mikɛ́l] i en francès [mikaɛ́l]. Ara, en francès és més habitual el nom Michel [miʃɛ́l], escrit sense a davant la e.

El que en castellà llegeixen [χosé], en portuguès és [ʒuzɛ́].

El que en català llegim Joan [ʒuán] , en neerlandès és [jón o ʤón] i en basc, [jóan] o [ʤóan]. I en anglès, és nom de dona i es pronuncia [ʤówn].

Resumint: que un nom s’escrigui igual no vol dir que es pronunciï igual. Mirem de pronunciar cada nom tal com el diu la persona que el porta, simplificant una mica si cal, però sense barrejar-hi terceres llengües!

Versió sonora