131 El gamelan

Hi ha clubs que es consideren més que un club i instruments que són més que un instrument. Avui parlem d’un conjunt de diferents instruments que es conceben com una unitat, com un sol instrument: el gamelan.

Sol estar format per metal·lòfons de làmines, tambors, platerets, campanes, gongs… sobretot percussió melòdica. Però també hi pot haver flautes, veu i una mena de violí, el rebab. El conjunt de tot això és un gamelan, i també s’anomena orquestra javanesa.
El gamelan és autòcton d’Indonèsia i, mirat etimològicament, s’entén que hi hagi tanta percussió. La paraula té l’origen en el verb javanès gamel, que vol dir ‘picar’, i gamel també és el nom del ‘martellet amb què es fa sonar l’instrument’.
El cas és que, a més de ser un instrument que en conté molts, el gamelan també és una icona d’una cultura i d’una manera de fer. A Indonèsia, la música gamelan acompanya els esdeveniments importants de la comunitat, siguin naixements, casaments o cremacions. Forma part essencial dels rituals d’una societat en què la col·lectivitat està per sobre de l’individu. Així, la música gamelan acompanya les activitats del conjunt de la comunitat i uneix els músics que hi intervenen, que actuen en comunió.
Resumint: el gamelan és molt més que un instrument; és una manera de fer pinya, a l’estil oriental.

Versió sonora

26 Instruments onomatopeics

Per reproduir sons amb paraules fem servir onomatopeies, però també hi ha instruments que, pel mateix nom que reben, ens remeten al so que fan.

Per exemple, entre els instruments de vent tenim el xiulet i la flauta. Tots dos comencen amb una fricativa: xeix, efa… sons que es produeixen estrenyent el punt per on passa l’aire. Això mateix és el que fan els instruments de vent: sonen perquè l’aire passa amb força per un pas estret. Xiulet i flauta són mots expressius.

Fixem-nos en uns quants noms d’instruments de percussió: timbal, tabal, tambor, bombo

Veieu que hi dominen les consonants oclusives (com t i b) i la nasal m? Així fan pensar en un cop sobtat seguit d’una vibració. O més aviat un doble cop, perquè són dues síl·labes. Un cas clar d’instrument onomatopeic i amb reduplicació és el tam-tam.

A part, derivat de timbal tenim timbala, i de tambor, tamborí. Més exòtics, en la marimba i el berimbau també es combinen bes i emes.

Un altre tipus de so és el que fa la matraca, carraca, xerrac o carrau. En aquest cas, la combinació d’oclusives i erres reflecteix un so sec i estrident. Més que música, aquests estris fan soroll… Tinguem en compte que xerrac té a veure amb xerricar, i que és el nom d’un tipus de serra.

I us deixem amb un instrument exòtic, molt apropiat per acabar. Amb una sola síl·laba, un sol cop, aconsegueix fer una entrada o un final contundent. Oi que endevineu de què es tracta? Sí: és és el gong!

Versió sonora