150 Instruments de guerra  

Diuen que la música amanseix les feres. Però hi ha de tot: músiques que asserenen i músiques que inflamen l’ànim. I hi ha paraules de la música relacionades amb la guerra.

Fixem-nos en la paraula banda. Tant pot ser un ‘grup de persones armades, o agressives’ (per exemple, “una banda d’atracadors”), com un ‘conjunt de música popular’ (per exemple, “una banda de rock”). També pot ser un ‘conjunt de músics d’instruments de vent i percussió, que poden tocar caminant’, com les bandes de música valencianes, conjunts musicals que, d’altra banda, s’assemblen una mica a les bandes militars.

Més relació entre la música i la guerra. Una armadura és el conjunt de signes d’alteració d’un pentagrama, però també la protecció metàl·lica amb què es cobrien els combatents. Potser per protegir-se dels projectils disparats per bombardes i canons

Precisament, el nom d’instruments com la bombarda i el bombo ve de la idea de ‘soroll’ que expressa la paraula grega βόμβος (bómbos). I instruments com la trompeta tenen bombes (bombes d’afinació, no pas explosives!). 

D’altra banda, un dels elements més característics de l’orgue, l’instrument, són els canons. Es diuen així, com els canons d’artilleria, per la forma de tub, igual que els d’una escopeta o d’una pistola. Tots els canons tenen l’origen en el grec κανών (kanṓn), que vol dir ‘canya’.

Per acabar, sabeu que l’etimologia de la paraula pistola també té relació amb flautes i canyes? Es veu que les primeres armes de foc de mà van sorgir al segle XV, a les Guerres de Bohèmia. Per això la pistola agafa el nom del txec píšťala, que vol dir ‘canya’, ‘flauta’, i també ‘xiular’. Del txec píšťala passa a l’alemany pistole i el francès pistole, i s’escampa a altres llengües. Per això ara en diem pistoles, encara que en origen no eren altra cosa que flautes

Versió sonora

131 El gamelan

Hi ha clubs que es consideren més que un club i instruments que són més que un instrument. Avui parlem d’un conjunt de diferents instruments que es conceben com una unitat, com un sol instrument: el gamelan.

Sol estar format per metal·lòfons de làmines, tambors, platerets, campanes, gongs… sobretot percussió melòdica. Però també hi pot haver flautes, veu i una mena de violí, el rebab. El conjunt de tot això és un gamelan, i també s’anomena orquestra javanesa.

El gamelan és autòcton d’Indonèsia i, mirat etimològicament, s’entén que hi hagi tanta percussió. La paraula té l’origen en el verb javanès gamel, que vol dir ‘picar’, i gamel també és el nom del ‘martellet amb què es fa sonar l’instrument’.

El cas és que, a més de ser un instrument que en conté molts, el gamelan també és una icona d’una cultura i d’una manera de fer. A Indonèsia, la música gamelan acompanya els esdeveniments importants de la comunitat, siguin naixements, casaments o cremacions. Forma part essencial dels rituals d’una societat en què la col·lectivitat està per sobre de l’individu. Així, la música gamelan acompanya les activitats del conjunt de la comunitat i uneix els músics que hi intervenen, que actuen en comunió.

Resumint: el gamelan és molt més que un instrument; és una manera de fer pinya, a l’estil oriental.

Versió sonora

26 Instruments onomatopeics

Per reproduir sons amb paraules fem servir onomatopeies, però també hi ha instruments que, pel mateix nom que reben, ens remeten al so que fan.

Per exemple, entre els instruments de vent tenim el xiulet i la flauta. Tots dos comencen amb una fricativa: xeix, efa… sons que es produeixen estrenyent el punt per on passa l’aire. Això mateix és el que fan els instruments de vent: sonen perquè l’aire passa amb força per un pas estret. Xiulet i flauta són mots expressius.

Fixem-nos en uns quants noms d’instruments de percussió: timbal, tabal, tambor, bombo

Veieu que hi dominen les consonants oclusives (com t i b) i la nasal m? Així fan pensar en un cop sobtat seguit d’una vibració. O més aviat un doble cop, perquè són dues síl·labes. Un cas clar d’instrument onomatopeic i amb reduplicació és el tam-tam.

A part, derivat de timbal tenim timbala, i de tambor, tamborí. Més exòtics, en la marimba i el berimbau també es combinen bes i emes.

Un altre tipus de so és el que fa la matraca, carraca, xerrac o carrau. En aquest cas, la combinació d’oclusives i erres reflecteix un so sec i estrident. Més que música, aquests estris fan soroll… Tinguem en compte que xerrac té a veure amb xerricar, i que és el nom d’un tipus de serra.

I us deixem amb un instrument exòtic, molt apropiat per acabar. Amb una sola síl·laba, un sol cop, aconsegueix fer una entrada o un final contundent. Oi que endevineu de què es tracta? Sí: és és el gong!

Versió sonora