55 Instruments escurçats: saxo, “cello” i clave  

Amb el truncament, escurcem paraules eliminant-ne una part. Així, un micròfon es converteix en un micro, o una bicicleta en una bici. Aquests escurçaments són més propis dels registres informals que dels formals, però de vegades les formes breus es normalitzen tant que acaben substituint les completes en qualsevol registre. Això ha passat, per exemple, amb moto o quilo, tan habituals o més que motocicleta i quilogram.

En el món de la música hi ha almenys tres instruments que se sol anomenar amb formes truncades: el cello, el saxo i el clave.

De l’italià violoncello ve la forma escurçada cello, que s’escampa a llengües com l’anglès, l’alemany, el txec, el turc, el castellà, el basc o el català, en general convivint amb la forma completa. En català, no trobem cello als diccionaris –només hi apareix violoncel –, però té un ús indubtable entre músics i en la llengua general.

La forma saxo tampoc apareix al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, però sí que la recull el Vocabulari de la música de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i té un ús generalitzat en català, al costat de saxofon i saxòfon.

L’última forma escurçada, clave, equival a clavecí o clavicèmbal. Tampoc no la trobareu al diccionari normatiu, però sí que està recollida al Vocabulari il·lustrat d’instruments musicals del Termcat.

Per tant, per tradició d’ús i sobretot en registres informals, serien admissibles les tres formes: cello, saxo i clave. Això sí, en el cas de cello, com que és un manlleu no adaptat, convé “marcar-lo” i escriure’l en cursiva o entre cometes, no sigui cas que algú ho llegeixi [séʎu].

Versió sonora

 

Anuncis

51 Un bravo per la música!

En un altre “Parlant de música” (“L’hora dels aplaudiments”) vam repassar diferents maneres de referir-se als aplaudiments al final d’un concert. Avui tocarem una matèria que hi té molt a veure: les exclamacions d’entusiasme.

Aplaudir al final d’un concert és mostra de bona educació, i sobretot d’agraïment per la feina dels músics. Ara, algunes vegades aplaudint no en tenim prou i hem de cridar per fer saber als artistes que ens han arribat al cor.

És llavors quan apareixen les interjeccions: els visques, els bravos i fins i tot els hurres.

La interjecció visca és una forma arcaica de visqui, el subjuntiu de viure, i en origen és una fórmula per desitjar llarga vida a algú. De la forma conjugada “Que visquin els músics!” s’arriba a “Visca els músics!”, invariable, en què visca serveix per expressar entusiasme.

Pel que fa a bravo, ve de l’italià. En aquesta llengua és un adjectiu que vol dir ‘bo, valent’, i concorda en gènere i nombre amb la persona a qui qualifica. Així, en italià bravo s’aplica a un home, brava a una dona; bravi a dos o més homes, i brave a dues o més dones.

Independentment del que faci l’italià, en català bravo, com visca, és invariable, i per tant no concorda amb el destinatari de l’exclamació. Així, tant diríem Bravo, Joan Pons! com Bravo, Elena Copons!

Això sí, si aplaudint la italiana Cecilia Bartoli ens ve de gust parlar-li en italià, podríem dir Brava, Cecilia!, però sapigueu que dit en català el més normal seria Bravo, Cecilia!

Versió sonora

20 El joc de tocar

jocdetocar

Cada llengua s’organitza a la seva manera, i per mitjà del llenguatge analitzem i estructurem la realitat que ens envolta. Per això les paraules no tenen equivalències exactes en les diferents llengües.

Per exemple, en català tocar té molts significats, però, parlant de música, tocar només és “fer sonar un instrument” o “interpretar una peça musical”. Diem que toquem el piano i també que toquem una sonata.

En castellà i en portuguès també diuen tocar [tokár] en aquests casos, i a més en portuguès quan posen un disc a l’equip de música també diuen que el tocan.

En italià, suonare serveix per tocar instruments i peces, i quan els italians posen un disc també el fan suonare.

En francès, de fer sonar un disc en diuen passer, però tocar un instrument és jouer, i també jouen les obres de teatre. A més, en esports i jocs, diuen jouer allà on nosaltres diem jugar.

En anglès i en alemany tenen un verb que agafa tots aquests significats. El play anglès i l’alemany spielen tant serveixen per tocar una peça o un instrument com per fer sonar un disc. A més, en teatre o cinema, play i spielen volen dir ‘interpretar’, i en esports o activitats lúdiques, ‘jugar’.

Per tant, en francès, jouer. En anglès, play. En alemany, spielen. En algunes llengües, tocar, fer música, jugar…  tot és una mateixa activitat engrescadora. Que els músics continuïn jugant!

Versió sonora

8 Italianismes del cant

Fa uns dies vam parlar de les veus humanes: soprano, mezzo o castrati són paraules que adoptem directament de l’italià. Les escrivim i pronunciem com en italià.

D’altres, com contralt, les hem adaptat. Vénen de l’italià, però les diem i escrivim en català. En el cas dels castrati, ho podem sentir tant en italià com en versió catalanitzada: els castrats.

Les paraules baix i tenor provenen del llatí, i baríton del grec, però totes arriben al català i al conjunt de les llengües a través de l’italià.

I és que la música clàssica i l’italià estan molt lligats, i, entre els manlleus adoptats directament de l’italià i les paraules que en provenen, podríem fer tot un diccionari!

Sense sortir del cant, tenim els manlleus bel canto, un estil de cant virtuós que literalment vol dir ‘cant bonic’, i prima donna, o sigui, la ‘primera dona’, o cantant principal d’una òpera.

I evidentment, òpera i opereta també són adaptades de l’italià. Volen dir, respectivament, ‘obra’ i ‘obra petita’!

Acabem amb l’ària, una melodia pròpia de les obres líriques que en italià no vol dir altra cosa que ‘aire’.

Ho deixem aquí. Arrivederci!

Versió sonora