92 Els pedals del piano

IMG_20181019_151110.jpg

Sabeu quants pedals té un piano? Doncs en sol tenir dos o tres, però n’hi ha que en tenen només un, i d’altres, més de quatre. Varia segons l’època de l’instrument i segons si el piano és de cua o de paret.

Pedal té a veure amb peu. De pēs pĕdis en llatí ve pĕdālis, que vol dir ‘adaptat al peu’.

Posem que parlem de pianos de tres pedals. El de la dreta (també conegut com a forte, en italià), o de ressonància, té la funció de permetre que les cordes ressonin lliurement.

El pedal de l’esquerra, en canvi, redueix l’amplitud del so. De vegades quan es trepitja desplaça lateralment els martellets, de manera que piquin menys cordes –per això també se’n diu pedal una corda. Altres vegades acosta els martellets a les cordes –i per això s’anomena pedal d’aproximació. També se’n diu celeste, potser perquè fa els sons més suaus i “celestials”.

En els pianos de paret, el pedal central sol ser la sordina, paraula italiana derivada de sordo, perquè atenua el so. Penseu que no tan sols és sord ‘el que no hi sent’, sinó també allò ‘que té un so apagat’. D’aquest pedal també se’n diu de pràctiques, perquè permet tocar fluixet i no molestar gaire els veïns.

En els pianos de cua, el pedal del mig sol ser el tonal o de sostenuto. Es diu així perquè permet “sostenir” una nota o acord durant un temps determinat.

Aquesta nota o acord que es manté de fons s’anomena precisament pedal. Aquest pedal també el poden fer instruments en què no intervenen els peus; per exemple, un baix elèctric.

Finalment, el pedal és el conjunt de registres greus de l’orgue, que s’accionen des del pedaler. Aquesta és l’última accepció de la paraula pedal al diccionari de l’Institut, i aquí ho deixem per avui!

Versió sonora

Anuncis

91 El fado

Segurament tots hem viscut moments del que en portuguès anomenen saudade, un sentiment difícil de definir. Podríem dir que és una barreja de tristesa, enyorança dolça i dolor de l’ànima. La paraula saudade ve del llatí solitas [sólitas], ‘soledat’, i està molt lligada al fado, un gènere musical que s’ha convertit en una icona de Portugal.

“No és fadista aquell que vol, és fadista a qui li toca”, cantava la gran Amália Rodrigues. “Ser fadista és una trista sort que ens fa pensar en la mort”, diu un fado de Camané.

Aquests versos ja ho indiquen: el fado és un gènere musical amarat de fatalitat.

La paraula fado en portuguès designa la força del destí, el que en català anomenem fat. Tant fado com fat venen del llatí fatum, que en català ha donat origen a paraules com fat, fatal, fatalitat o fatídic.

Les fades, personificacions femenines del destí, també tenen l’origen en fatum. Però a més, en català fat fada vol dir ‘insuls’, ‘insípid’ o ‘neci’, i ni el fado ni les fades són res d’això.

El fado és un gènere intens, amb una bona càrrega d’emoció i dramatisme, i amb grans intèrprets femenines. Intens com les fades, dones de les quals sovint només s’ha mostrat la bellesa física i s’ha oblidat que tenen una força tan gran com la del destí.

 

Versió sonora

Nota: Agraïm al llatinista Antoni Seva l’assessorament que ens ha proporcionat més d’una vegada; en aquest cas, sobre l’evolució de solitas a saudade.

90 Melismes

El cant gregorià és un cant litúrgic utilitzat per l’Església cristiana d’Occident des de l’edat mitjana. El nom li ve del papa Gregori I, a qui alguns atribueixen l’organització d’aquest tipus de cant.

En el gregorià, el text és més important que la melodia, és el que hi dona sentit. Tot i això, posar música a l’oració en deu multiplicar l’efecte, perquè, segons Sant Agustí, “qui canta, prega dues vegades”.

El cas és que el gregorià és ple de paraules enigmàtiques, com ara melisma.

En grec, μέλισμα vol dir ‘cant, melodia’, i ve de μέλος (‘frase musical’). De μέλος i ᾠδή (‘cant’) venen melodia i melodiós. Si canviem μέλος per μονῳς (‘un de sol’), tenim monodia, que és el cant a una sola veu. Oposat a polifonia, cant amb ‘moltes veus’.

A la sobrietat del gregorià li escau la simplicitat de la monodia, en què tots els cantants entonen una mateixa melodia. I aquesta melodia es pot cantar amb quatre estils diferents, segons la relació que té amb el text. Si s’entona la mateixa nota, invariable, durant unes quantes síl·labes seguides, el cant és salmòdic. Si a una síl·laba hi correspon un sol so, és sil·làbic. Si s’entonen tres o quatre notes en una sola síl·laba, el cant és neumàtic. I si una síl·laba es canta amb encara més sons, és melismàtic.

Doncs ja ho tenim: un melisma és el fet de cantar diferents notes (de vegades fins i tot més de 50!) sobre una sola síl·laba. En el cant gregorià, i en altres. De fet, molts cantants moderns demostren la seva habilitat vocal fent melismes. Precisament Aretha Franklin, morta aquest any, ha estat qualificada per alguns de “reina del melisma”. Escolteu-la i entendreu per què!

Versió sonora

89 El diapasó

Avui parlem del diapasó, aquella vareta metàl·lica que molts directors s’acosten a l’orella per donar el to als cantaires abans de començar. Si heu cantat mai en una coral, segur que heu vist fer aquest gest de picar la vareta i escoltar-se-la atentament.

El diapasó és també ‘l’extensió d’una veu o d’un instrument’, la part de l’escala que recorre des de la nota més greu fins a la més aguda. La paraula ve del grec διὰπασῶν, que vol dir ‘a través de tots’. Amb aquest nom els grecs i medievals designaven un interval d’octava, és a dir, el que inclou totes les notes d’una escala.

Els constructors d’orgues també fan servir la paraula diapasó, perquè, entre altres coses, és la ‘relació que hi ha entre la llargada i el diàmetre dels tubs’.

A més, en els instruments de corda, el diapasó és el mateix que el batedor, és a dir, la ‘peça de fusta fixada sobre el mànec on els dits de la mà esquerra premen les cordes’.

I també s’anomena diapasó la ‘peça on hi ha les llengüetes de l’acordió.

Per si no n’hi hagués prou, en català tenim l’expressió alçar (o abaixar) el diapasó, que vol dir ‘apujar o abaixar la veu o les pretensions’, i per tant també relacionada d’una manera o altra amb la música! Si de cas, ara apujarem una mica el diapasó per acomiadar-nos. Fins aviat!

Versió sonora