32 Epònims de la música

Un epònim és una paraula que ve d’un nom de persona.

Per exemple, són epònims l’acte de protesta anomenat boicot, el gos dobermann i el jerseiet que coneixem com a rebeca.

Però parlem d’epònims musicals!

Adolphe Sax era un belga inventor d’instruments. A partir del seu cognom es va batejar el saxofon. I li devia agradar posar el seu nom a les coses, perquè també va inventar el saxotromba, el saxhorn i la saxtuba!

Un altre epònim és decibel, la unitat de mesura de la intensitat acústica. Correspon a la desena part del bel, i pren el nom de l’escocès Graham Bell, que va patentar el telèfon. Per sota de 0 dB no sentim res; 40 és la intensitat d’una conversa, i 120 dB, la d’un concert de rock.

Un altre epònim és la nota do, que ve del cognom de Giovanni Battista Doni, que és qui va posar el nom a les notes musicals.

I l’últim epònim té relació amb la música coral. Prové d’un personatge de la mitologia grega a qui s’atribueix la invenció de la lira. Va baixar a l’Hades per recuperar la seva estimada Eurídice. Sabeu de qui es tracta? Doncs sí: d’Orfeu.  Afegint-hi ōdeĩon, que en grec vol dir ‘auditori’, en surt la paraula orfeó.

Versió sonora

Nota: L’administrador de finques anglès anomenat Boycott [bòicòt] era tan abusiu amb els seus arrendataris que es van acabar revoltant contra ell. Per això l’home té el trist honor d’haver passat a la història amb la paraula boicot. També és un epònim la raça de gos creada per protegir el senyor Dobermann quan anava a recaptar impostos. I rebeca, el jersei de punt obert del davant, que ve d’una pel·lícula d’Alfred Hitchcock.

 

Anuncis

2 “Saxòfon”, “saxo” o “saxofon”?

Entre els instruments musicals, en trobem uns quants d’acabats en -fon. És un sufix que ve del grec phōn, i vol dir “so” o “veu”.

Així, tenim idiòfons, com les maraques, o membranòfons, com la pandereta. La flauta és un aeròfon i la guitarra un cordòfon. Si és elèctrica, un electròfon.

Entre els aparells que porten aquest sufix, tenim el gramòfon, el telèfon i el micròfon. I si ens falla l’orella, ens posem un audiòfon.

Totes aquestes paraules són compostos cultes. S’han format en català ajuntant dos termes que vénen del grec, i porten l’accent a la penúltima síl·laba.

Llavors, què passa amb el saxofon i el xilofon? Com és que ho podem dir amb l’accent a l’última síl·laba? Doncs perquè aquestes paraules no les vam crear en català sinó que ens van arribar a través del francès, i les vam començar a dir tal com sonaven en francès. Així les recull el diccionari, al costat de saxòfon i xilòfon.

Ah, i en el cas del saxòfon o saxofon encara hi ha una tercera manera d’anomenar-lo! Saxo! Igual com de la motocicleta hem anat a parar a la moto, del saxofon (o saxòfon) hem anat a parar al saxo.

Com vulgueu, doncs: saxo, saxòfon o saxofon.

Versió sonora