28 Els valors de la jota

La jota és un ball popular de ritme ternari, molt arrelat a l’Aragó, però també a les terres de l’Ebre, el País Valencià i les Illes.

L’origen de la paraula és incert, però podria venir de l’àrab i ens ha arribat a través del castellà.

En alguns llocs del territori catalanoparlant es manté amb la fonètica original i l’anomenen [χóta], mentre que en altres s’ha convertit en cota [kɔ́tə]. En estàndard s’ha imposat la pronúncia [ʒɔ́tə], que aplica a la paraula escrita les regles de lectura del català.

Però a més de ser un ball, la jota també és una lletra, i cal dir que té valors molt diferents segons la llengua, i per això no sempre és fàcil de llegir.

En moltes llengües romàniques, la lletra j sona com en català. Per exemple en francès, al nom Jérome [ʒeróm], o en romanès. O en portuguès, a José [ʒuzɛ́].

En anglès el so és una mica diferent, africat, com a John [ʤɔ́n].

El castellà és potser l’única llengua en què la lletra j es llegeix amb el so gutural [χóta], com a Juan.

A la majoria de les llengües de l’est d’Europa i en islandès, la lletra j es llegeix com les “is” de iaia. Sona així en llengües eslaves com ara el polonès, el txec o el serbocroat; bàltiques com el letó; i també en llengües germàniques com l’alemany, el suec, el noruec, el danès i el neerlandès. Per exemple, a Johann [jóhan] en alemany o a Andrej [ándɾej] en txec.

Acabem amb un fet curiós sobre la lectura de la jota en català. Hi ha dues paraules en què podem llegir la lletra “j” de dues maneres diferents, totes dues es consideren genuïnes. Són jo [ʒɔ́] i ja [ʒá], que també podem pronunciar “io” [jɔ́] i “ia”[já].

I aquí s’acaba la jota!

Versió sonora

 

Anuncis

27 Mandra cançonera

La paraula cançó té a veure sobretot amb les composicions musicals i la poesia, però en plural, cançons, també vol dir “raons que no treuen cap a res”.

Així, si algú ens dona excuses inconsistents li podem dir: “No em vinguis amb cançons!”, i després engegar-lo: “Au, vés, que no estic per orgues!”. I un cop ja hagi marxat, pot ser que pensem: “És la cançó de l’enfadós, això…!

Ja veieu que, tot i que la música amanseix les feres, la bona harmonia no sempre es manté en les locucions d’origen musical!

Aplicat a les persones, no és el mateix un cançonaire que un cançoner. És cançonaire “qui sap moltes cançons”, i en canvi és cançoner “qui triga massa a fer les coses, normalment amb excuses”.

Aquí teniu una petita llista de sinònims de cançoner, per ordre alfabètic:

agafa-sopes, apàtic

calmós, camanduler, cerca-revolts

deixat, desganat, desidiós, desmenjat

dropo [dròpu] o dròpol

fresc

gallof, gallòfol, ganso, gansoner

indiferent, indolent

maimó, mandra, mandrós, morós

negligent

parsimoniós, peresós, poltró

remís, ronsa, ronsejaire, ronso, romancer…

I encara en trobaríem més!

Sabeu allò que diu que «Els esquimals tenen centenars de paraules per designar els diferents tipus de neu»? Doncs els catalans tenim un munt de paraules per designar els cançoners!

Versió sonora

26 Instruments onomatopeics

Per reproduir sons amb paraules fem servir onomatopeies, però també hi ha instruments que, pel mateix nom que reben, ens remeten al so que fan.

Per exemple, entre els instruments de vent tenim el xiulet i la flauta. Tots dos comencen amb una fricativa: xeix, efa… sons que es produeixen estrenyent el punt per on passa l’aire. Això mateix és el que fan els instruments de vent: sonen perquè l’aire passa amb força per un pas estret. Xiulet i flauta són mots onomatopeics.

Fixem-nos en uns quants noms d’instruments de percussió: timbal, tabal, tambor, bombo

Veieu que hi dominen les consonants oclusives (com t i b) i la nasal m? Així fan pensar en un cop sobtat seguit d’una vibració. O més aviat un doble cop, perquè són dues síl·labes. Un cas clar d’instrument onomatopeic i amb reduplicació és el tam-tam.

A part, derivat de timbal tenim timbala, i de tambor, tamborí. Més exòtics, en la marimba i el berimbau també es combinen bes i emes.

Un altre tipus de so és el que fa la matraca, carraca, xerrac o carrau. En aquest cas, la combinació d’oclusives i erres reflecteix un so sec i estrident. Més que música, aquests estris fan soroll… Tinguem en compte que xerrac té a veure amb xerricar, i que és el nom d’un tipus de serra.

I us deixem amb un instrument exòtic, molt apropiat per acabar. Amb una sola síl·laba, un sol cop, aconsegueix fer una entrada o un final contundent. Oi que endevineu de què es tracta? Sí: és és el gong!

Versió sonora

25 Diesi i anacrusi

En català tenim unes quantes paraules, com hipòtesi, metamorfosi o parèntesi, que en singular acaben en -si. Tenen l’origen en el grec, d’on passen al llatí, i del llatí al català.

Els cultismes o mots savis ―com ho són aquests― solen variar poc d’una llengua a una altra. Però hi ha petits canvis, perquè cada llengua els adapta al seu sistema.

Un exemple. La paraula grega análysis en català és femenina i ha perdut la essa final: una anàlisi. Igualment, en alemany i en francès no té essa final, i fan analyse. En canvi, en castellà i en anglès la paraula sí que manté aquesta essa.

En tots aquests casos, pronunciem sonora la s: dosi, crisi, paràlisi. I després de la i, en singular no hi va cap s, però en plural, sí.

En l’àmbit musical, dins aquest grup de paraules tenim la diesi, o sostingut, i l’anacrusi, les notes febles situades just abans del primer temps fort. Anacrusi ve del grec anákrousis  i ara com ara els diccionaris no recullen la forma *anacrusa, per més que estigui molt estesa!

En català, totes aquestes paraules acaben amb essa només en plural. Així, si obrim un parèntesi, ho diem sense essa final. En canvi, si diem que posem una cosa entre parèntesis, sí que hi ha d’anar la essa final, perquè per força n’hi ha d’haver dos, de parèntesis: un que obri i un que tanqui.

Per tant, i ja acabem: una diesi, però dues diesis. Una anacrusi, però dues anacrusis.

Versió sonora

24 Noms híbrids contemporanis (Piazzolla, Argerich, Ginastera)

Comentàvem fa uns dies, al “Parlant de música” sobre noms híbrids històrics, que de vegades costa saber com cal dir el nom d’algun músic que ha nascut o té l’origen en un país però s’ha instal·lat en un altre.

Fa temps, molts noms de persona es traduïen i s’adaptaven a les diferents llengües. Ara, en canvi, se solen mantenir invariables. Sabem més llengües, per internet tenim a l’abast la diversitat del món, viatgem més, acollim gent de fora o emigrem nosaltres mateixos.

Tots aquests desplaçaments fan que sovint ens trobem intèrprets o compositors amb el nom en una llengua i el cognom en una altra, o amb un nom o cognom que no coincideixen amb la llengua del país on van néixer.

Per exemple, el compositor de tangos Ástor Piazzolla. Nascut a l’Argentina, era nét d’italians, de petit va viure a Nova York i de gran va voltar per tot el món.

El cognom Piazzolla és italià. A l’Argentina ho pronuncien més aviat [pjasóla] i en italià, [pjatsɔ́lla] o [pjadzɔ́lla], segons la zona. En català, igual que les zetes de “pizza”, ens surt sonor: [pjadzɔ́lla].

Sense moure’ns de l’Argentina, la pianista Martha Argerich va néixer a Buenos Aires. Té avantpassats catalans per part de pare i ucraïnesos per part de mare, i als 14 anys es va traslladar a Viena. A l’Argentina l’anomenen [arχeríʧ], però nosaltres li mantenim la pronúncia catalana [ərʒəɾík]. Ens resultaria molt estrany fer-ho d’una altra manera, i l’origen català ho justifica.

Acabem amb Alberto Ginestera, compositor argentí fill de català i d’italiana. Ell mateix insistia que l’anomenéssim [ʒinəstéɾə], i no pas [χinastéɾa]. Per tant, sense dubtar: Ginastera [ʒinəstéɾə]!

Versió sonora

23 Concert d’onomatopeies

concert onomatopeies

Avui us portem unes quantes onomatopeies que reprodueixen el so d’instruments. Una onomatopeia, que ve del grec ónoma ‘nom’ i poiéō ‘fer’, és una ‘paraula formada a imitació d’un so natural’.

Les onomatopeies se solen improvisar, però amb les que estan recollides als diccionaris gairebé podríem formar una orquestra. Provem-ho?

Endavant, passeu, que comença el concert!

Sentiu un nyigo-nyigo? Són els violins i altres instruments d’arc.

Una guitarra rascada: rang-catarrang, i una que punteja, clang. El contrabaix marca el ritme: dum-dum, bling-blong. Un pianista pica les tecles, clinc, clonc.

Es desperta la percussió, amb els tambors:  tam-tam, tampatantam. I ara els platerets: txam, tatxam, tatxim

Tararà, tururut, tararí, taratí? Això són trompetes o altres instruments de vent! El concert ha arribat al punt culminant.

Afluixem una mica perquè se senti el tiroliro del flabiol, i el tirurit, titutí de la flauta.

Tanquen aquesta “simfonia” les campanetes, ning-ning, i els cascavells, dring-dring, ning-ning.

Aplaudim, que el concert s’acaba! Clap clap clap!

I finalment, silenci: xst, xss, xxt, sss, sst.

Versió sonora

22 “Sentir” i “sentir-hi” no és ben bé el mateix

Fa uns dies parlàvem de sentir i escoltar. Dèiem que escoltar requereix intencionalitat: que qui sent el que sona hi pari atenció. En canvi, sentir no en requereix: és percebre un so amb l’orella i prou.

Avui parlem de sentir i sentir-hi.

Sentir és percebre per mitjà dels sentits. Sentim la música amb l’orella, o oïda. Sentim una olor amb l’olfacte. Sentim els gustos amb el sentit del gust. I amb la pell, les sensacions relacionades amb el tacte.

Però entre tots els sentits n’hi ha un que no s’expressa amb sentir sinó amb veure. La vista.

El cas és que quan ens referim a la capacitat relacionada amb els sentits de la vista i de l’oïda, aquests verbs van acompanyats del pronom hi. Posseir el sentit de la vista és veure-hi. I el de l’oïda, sentir-hi.

Si no hi veus, vol dir que et falla la vista. Quan és fosc, no t’hi veus. I si ets a l’òpera i la persona de davant teu és més alta i t’ho tapa tot, tampoc no hi veus. (Quina ràbia!)

Parlant de música, diem que hi sentim molt bé si tenim l’orella molt fina. O que no hi sentim gaire, no hi sentim gens o no hi sentim, si som sords. I també podem dir que no hi sentim quan el soroll no ens deixa sentir el que ens diuen.

Per tant, és una mena de progressió. Si les orelles ens rutllen prou o si el soroll no ens ho impedeix, hi sentim. Si hi sentim, podem sentir la música que sona. I si ens agrada i ens interessa, també podrem escoltar-la amb atenció, per delectar-nos en tots els seus matisos!

Versió sonora