109 Taral·legem? (o “Cançons amb taral·leig”)

Diuen que cantar, o taral·lejar, té molts beneficis. Va bé contra l’estrès, serveix d’exercici físic, reforça el sistema immunitari i la salut cardiovascular, i ajuda a no roncar quan es dorm.

Cantar és fantàstic, sens dubte. Però taral·lejar també és boníssim, i serveix per cantar encara que no recordem la lletra.

Taral·lejar, o taral·larejar, ve de l’onomatopeia taral·larà, que és més o menys el que diem quan cantem sense dir les paraules d’una cançó.

Això ho podem fer individualment, per mandra o desmemòria. Col·lectivament, és un recurs habitual en cançons infantils. Així, els que se la saben canten els fragments difícils, i els que no, fan de cor a les tornades.

El taral·leig també forma part de moltes cançons populars. Per exemple, de “La filadora”:

https://www.youtube.com/watch?v=ToHHNW72b8E 

A “L’hereu Riera” també es taral·leja:

https://www.cantut.cat/canconer/cancons/item/1292-l-hereu-riera 

A la “Marieta cistellera” el taral·leig s’allarga bastant:

https://www.youtube.com/watch?v=KtQBFyvj2es 

I a “Els contrabandistes”, déu-n’hi-do:

https://www.youtube.com/watch?v=dtnHYkQezTo

Evidentment, el taral·leig pot variar molt segons la versió, per aquest element d’improvisació que acostuma a tenir…

Que no recordeu una lletra d’una cançó i la voleu cantar? No hi fa res, sempre la podeu taral·lejar!

Versió sonora

Anuncis

108 El verb “tocar”

Tocar és un verb onomatopeic i polisèmic, d’ús molt habitual i que ha generat un munt d’expressions. Un dia en portarem unes quantes que tenen relació amb la música.

Dèiem que tocar és onomatopeic; ja en llatí vulgar volia reproduir el soroll que es fa quan es dona un cop a un objecte. Per exemple, si piquem a una porta, quin soroll fa? Toc-toc! Doncs tocar ve d’aquesta onomatopeia, que és comuna a totes les llengües romàniques!

Pel que fa a això de ser un verb polisèmic, que podria semblar una cosa complicada, només vol dir que té diferents significats; en aquest cas, sobretot n’hi ha dos que ens interessen. El de ‘exercir el sentit del tacte’ i el de ‘fer sonar’, bàsic quan parlem de música.

Segons Joan Coromines, inicialment el verb tocar reproduïa el so d’un cop, concretament el de les campanes. D’aquí es devia passar a tocar a la porta, i d’aquí a ‘pegar’, i finalment s’arriba al significat més corrent del verb ara mateix, ‘exercir el sentit del tacte’.

El cas és que des del primer moment, per l’origen onomatopeic, el verb tocar està associat al so. Però, a més, hi ha l’accepció musical de tocar, la de ‘fer sonar un instrument’. Quan toquem un instrument, ho fem precisament ‘exercint el sentit del tacte’, en general posant-hi en contacte les mans.

En la interpretació de la majoria dels instruments hi estan implicats tot el cos i també la ment, però les mans en són les grans protagonistes. Pocs instruments trobarem en què no calgui fer servir les mans!

Hi ha un cas molt especial d’un instrument que es toca sense ser tocat: el theremin. Malgrat que no hi ha contacte físic entre el thereminista i l’instrument, és curiós de veure com l’intèrpret fa que soni: és com si amb una mà toqués un violí mentre amb l’altra amanseix una fera.

O sigui que ja ho veieu: fins i tot en instruments que es toquen sense ser tocats, les mans protagonitzen gairebé sempre l’acció de tocar.

Versió sonora

107 El charango

El charango és un instrument de corda típic dels països andins. De mida és petit, si fa no fa com un tiple menorquí o un ukelele. Però si l’ukelele té quatre cordes i el tiple quatre o cinc, el charango en sol tenir cinc parells, o sigui deu. Per això té el mànec i el claviller força grossos, comparats amb la caixa.

L’instrument (igual que el timple canari) té la caixa de ressonància bombada com l’esquena d’un animal. De fet, es construïa amb la closca d’un quirquincho, un tipus d’armadillo. Ara se sol fer buidant una peça de fusta, o bé amb fusta laminada, de manera que sembli una closca.

Molts estudiosos han investigat d’on ve la paraula, però no han arribat a cap conclusió definitiva.

Uns diuen que charango ve del quítxua chajhucu, que vol dir ‘xerraire’, combinat amb el castellà charanga, que a Amèrica és una ‘orquestra popular descompassada’. Altres veuen en charán l’onomatopeia d’un instrument de corda rascat i al darrere el sufix despectiu -ango. N’hi ha que defensen que el nom ve de les charangas dels colonitzadors espanyols d’Amèrica, que incloïen timples, instrument que alguns consideren l’origen del charango.

Abans del charango ja hi havia el charrango, un instrument primitiu rascat que fa força soroll. Potser per això, o potser pel menyspreu dels colonitzadors per la música indígena, charranguear i charanguear és ‘tocar malament’, o ‘tocar un instrument desafinat’.

El cas és que l’etimologia de charango continua sent un misteri per resoldre. I no passa res… Sentim com sona, deixem que la música ens porti imatges de còndors, llames i muntanyes verdes o nevades, i deixem-nos estar d’etimologies!

Versió sonora

106 L’orquestra del teatre  

Quan sentim la paraula orquestra, segurament el primer que ens ve al cap és el conjunt d’intèrprets que toquen en un concert. L’orquestra pot estar formada per un centenar de músics si és una simfònica, o per bastants menys si és una orquestra de cambra.

La paraula orquestra ve del llatí, que l’agafa del grec antic ὀρχήστρα, derivada del verb ὀρχεῑσθαι, que vol dir ‘ballar’.

Als teatres grecs el públic s’asseia en una graderia amb forma de ventall obert. A la part baixa d’aquesta graderia, abans de l’escenari, hi havia un espai circular o semicircular, anomenat precisament orquestra. Aquesta és la primera accepció de la paraula orquestra al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, que afegeix que es tracta d’un “espai destinat a les danses del cor. Originalment, doncs, una orquestra era un espai on es ballava, i això lliga amb el significat d’ὀρχεῑσθαι, ‘ballar’.

Als teatres actuals encara que no hi hagi músics igualment hi sol haver una orquestra. Això és perquè la “part del davant de tot de la platea, situada sota l’escena”, també s’anomena orquestra.

O sigui que la paraula orquestra designa tant els músics que toquen en un teatre com l’espai enfonsat on se solen situar, per exemple en una òpera. El fet que la mateixa paraula designi tant el grup de músics com l’espai on toquen podria crear confusió. Per això en alguns casos per parlar d’aquest espai pot ser més clar, i per tant més adequat, dir-ne fossa de l’orquestra o fossat.

A part d’aquesta possible ambigüitat de la paraula orquestra, hi ha un motiu diguem-ne “de fons” per anomenar fossa o fossat aquest espai: es tracta d’un espai enfonsat. En el cas del Gran Teatre del Liceu de Barcelona, el fossat de l’orquestra sol estar dos metres per sota de l’escenari, però és mòbil, si convé pot pujar. En realitat forma part d’un fossat enorme, de cent metres de fondària i amb la increïble xifra d’onze plantes mòbils. Això sí que és un fossat fondo!

fossatliceu

Nota: Tot i que en aquest moment (gener 2019) l’únic terme normatiu és orquestra, el Termcat ens comunica, com a resposta a una consulta (22/10/2018), que considera adequades les tres denominacions orquestra / fossat / fossa de l’orquestra, i introdueix fossat i fossa de l’orquestra com a sinònims complementaris de orquestra amb aquest significat.

Versió sonora