146 El pinyol operístic

La paraula pinyol és en origen una variant de pinyó, la llavor que trobem quan s’obre una pinya de pi. Les paraules pinyol, pinya i pinyó estan emparentades. I, igual com els pins formen part del nostre paisatge, els pinyons són un ingredient de la nostra cuina. 

El pinyó és una llavor, el germen en què es concentra el futur en potència d’un ésser viu. Com que aquest ésser en potència és un pi, els pinyons tenen un gust intens que recorda la fusta i la resina.

Pel que fa al pinyol, tot i que per evitar feina i molèsties als consumidors ara es fan taronges i síndries sense llavors, encara ens queda la fruita de pinyol, que conserva el “cor de fusta”: préssecs, cireres, albercocs… Tant pinyols com pinyons són llavors cobertes d’una closca dura.

“I tot això, què té a veure amb la música?”, podeu pensar. La cosa és que un pinyol també és una “nota aguda i sostinguda donada per un cantant”, en què demostra les seves habilitats. Però de pinyols també en pot fer un instrument. A les sardanes, destaquen els de tenores i tibles, però també en fan fiscorns i trompetes. I els pinyols llargs, de molts compassos, fan les delícies dels sardanistes. Això ens ho ha dit un especialista en la matèria, el company d’aquesta casa anomenat precisament Ignasi Pinyol.

La paraula pinyol també serveix per referir-se a un moment culminant en altres àmbits: el pinyol d’una conferència, d’un drama o d’una festa. El pinyol és el nucli dur, el centre, la part més intensa d’una peça de fruita. A partir d’aquí, per extensió, ve aquest ús de la paraula pinyol, aplicada als moments culminants d’una òpera, quan el (o la) cantant fa una nota aguda i llarga i el públic l’escolta en tensió, pensant si se’n sortirà. Si se’n surt bé, hi haurà aplaudiments, bravos i públic dempeus. Ara, si el pinyol falla, ai! Llavors potser no li llançaran fruita de pinyol, sinó algun tomàquet!

Versió sonora

129 La sarsuela 

El 1627 es comença a construir, al nord de Madrid, el Palau de la Zarzuela. Es va concebre com un espai d’esbargiment de la reialesa, i després de les caceres s’hi representaven espectacles teatrals i musicals. Per exemple, les primeres sarsueles.

La paraula sarsuela ve del del nom d’aquest palau, que es diu així perquè a la zona hi havia molts esbarzers, el que en castellà són zarzas. En diminutiu, zarzuelas.

Podem deduir que a la monarquia espanyola li agradava la zarzuela. Ara, la sarsuela, en català, i les activitats del Teatre Líric Català impulsat per Enric Morera, no li devien agradar tant, perquè el 1867 es dicta una reial ordre sobre producció teatral que prohibeix les peces escrites exclusivament en el que anomena “cualquiera de los dialectos de las provincias de España”. 

Tot i això, des de meitat del segle XIX fins a la Guerra Civil es van crear i representar força obres líriques en català (o bilingües), i als anys 20 el Paral·lel de Barcelona bullia de sarsuela…

La sarsuela volia ser un gènere popular i va fer pujar als escenaris la llengua que es parlava al carrer. Així va contribuir a normalitzar el català. Se la considera un gènere menor comparat amb l’òpera, però, pel que fa a l’ús del català, no hi ha gènere menor i tota ajuda compta. Per tant, visca la sarsuela!

Versió sonora

128 Música i gastronomia

Avui farem un menú musical. Comencem amb Gioachino Rossini, un compositor gastrònom que dona nom a receptes com els canelons Rossini i el turnedó Rossini. Al Parlant de música (124) ja vam relacionar una obra seva, Quatre hors d’œuvres et quatre mendiants, amb les postres de músic. I a més a més, dels hors d’œuvres en diríem entremesos, que és el nom d’un plat, però també el divertiment musical que s’intercala entre els actes d’una òpera.

De segon, tenim sarsuela, que és el nom d’un plat i també d’un gènere musical. Per cert: sabeu que si s’afegeix llagosta al plat, la sarsuela passa a anomenar-se òpera?

A la sarsuela hi posarem rap, nom d’un peix i d’un estil musical nascut al segle XX. També és una mena de peix i un estil de música electrònica el bakalao, escrit amb k.

Ara, si mengem bacallà, que sigui amb samfaina! Perquè samfaina té relació etimològica amb simfonia i amb simbomba. Doble referència musical!

També en la viola de gamba trobem coincidències entre gastronomia i música. Una, que la paraula viola pot venir de uĭtŭla, que en llatí vol dir ‘vedella’, ingredient de plats com el fricandó. Una altra, que gamba en la viola vol dir ‘cama’ (perquè la viola de gamba s’aguanta entre les cames), però normalment quan parlem de gambes pensem en uns crustacis molt valorats en gastronomia.

Continuem amb cames i cuixes. Un gigot és una ‘cuixa de moltó rostida’. La paraula, francesa, ve de gigue, que en francès també és una cuixa, però més petita. A més, una gigue (en català, giga) també és un instrument antecessor del violí, i una dansa.

Però hem menjat massa proteïna. Tallarem unes verdures amb la mandolina, que tant pot ser un estri de cuina com un instrument de corda

Per fi, després d’aquest tiberi, arribem a les postres. I menjarem postres de músic, és evident!

En fi, hi ha tantes coincidències entre música i gastronomia que ens hem atipat massa! Per fer-ho baixar, acabem amb una tònica, una beguda amb propietats digestives i, a més, un terme lingüístic i musical. 

Salut i bon profit! 

Versió sonora

Encara hi podríem afegir el pastís pavlova, com la ballarina, i el Museu de la Música de Barcelona (gràcies, @museumusicabcn!) ens aporta a través de Twitter (4/10/2019) totes aquestes idees complementàries: cafè tuba (Senegal), flauta de pernil, trompetes de la mort, ampolla Anís del Mono, timbal de verdures, platerets de postres, bateria de cuina, xupa-xup d’èmbol, corn de mar, canya (cervesa i llengüeta).

120 El “foyer” 

Un foyer és una sala que hi sol haver als teatres perquè el públic pugui estirar les cames o xerrar una mica abans, a la mitja part, o després d’una funció. És un espai de transició cap a la sala, una mena de vestíbul.

Hi ha foyer al Liceu, al Palau de la Música, al Lliure, a diferents auditoris del país i, per exemple, al teatre Cirvianum  de Torelló. Encara que la paraula no aparegui als diccionaris catalans, el foyer forma part de les instal·lacions dels nostres teatres.

Sovint aquests foyers deixen de ser zones de transició i es converteixen en espais independents, sales on es fan des d’exposicions, refrigeris o banquets fins a espectacles de petit format. Així, els teatres en treuen un rendiment econòmic més enllà del que reporten les funcions artístiques habituals.

La paraula foyer l’agafem del francès; de fet, la diem en francès. Prové del llatí focārium , que ve de fŏcus, ‘fogar, llar de foc’. De fŏcus ve la paraula foc i també els focus que il·luminen l’escenari dels teatres. Foyer en francès, com en llatí focārium, està relacionat amb l’escalfor del foc.

Aplegar-nos al foyer d’un gran teatre després d’una òpera ens pot semblar molt sofisticat, però fixeu-vos com ens fa de semblants als humans primitius que s’aplegaven a l’entorn d’una foguera. Animals gregaris com som, ara com en temps remots, al foyer hi busquem el caliu del foc i, sobretot, el caliu del grup.

Versió sonora

8 Italianismes del cant

Fa uns dies vam parlar de les veus humanes: soprano, mezzo o castrati són paraules que adoptem directament de l’italià. Les escrivim i pronunciem com en italià.

D’altres, com contralt, les hem adaptat. Vénen de l’italià, però les diem i escrivim en català. En el cas dels castrati, ho podem sentir tant en italià com en versió catalanitzada: els castrats.

Les paraules baix i tenor provenen del llatí, i baríton del grec, però totes arriben al català i al conjunt de les llengües a través de l’italià.

I és que la música clàssica i l’italià estan molt lligats, i, entre els manlleus adoptats directament de l’italià i les paraules que en provenen, podríem fer tot un diccionari!

Sense sortir del cant, tenim els manlleus bel canto, un estil de cant virtuós que literalment vol dir ‘cant bonic’, i prima donna, o sigui, la ‘primera dona’, o cantant principal d’una òpera.

I evidentment, òpera i opereta també són adaptades de l’italià. Volen dir, respectivament, ‘obra’ i ‘obra petita’!

Acabem amb l’ària, una melodia pròpia de les obres líriques que en italià no vol dir altra cosa que ‘aire’.

Ho deixem aquí. Arrivederci!

Versió sonora