129 Expressions amb “orgue”

Esteu preparats per sentir un programa sobre expressions amb orgue? Doncs si esteu ‘preparats’, és que esteu a punt d’orgue. I si per aconseguir-ho ‘heu fet preparatius’, podem dir que heu trempat l’orgue.

Imaginem-nos una situació hipotètica. Aneu pel carrer i un conegut us saluda: “Ei, com va l’orgue?” (que és com si us digués ‘ei, com anem?’). 

Què fareu? L’‘atendreu cerimoniosament’, és a dir, li donareu orgue? Sí? Doncs si contesteu amb amabilitat, perquè esteu ‘contents’, més alegres que una missa amb orgue, vol dir que sou ‘persones sanes’, trempades com un orgue

Ara, potser teniu més tecles que l’orgue de Sollana, o sigui, ‘sou delicats i difícils’. O just aquell dia no esteu per orgues, ‘no esteu d’humor’. Si voleu ‘anar al gra’, deixar-vos d’orgues, potser li direu: compra’t un orgue! O l’’engegareu a passeig’ dient-li: “Ves i toca’t l’orgue!”.

Si ho feu, probablement ‘la situació empitjorarà’: l’orgue anirà malparat. Ara, si ‘sou complicats’, si teniu més bemolls que un orgue, no us podem demanar que manxeu i toqueu l’orgue, o sigui, ‘coses impossibles’.

Sapigueu, en tot cas, que si li toqueu l’orgue a algú ‘cometeu un despropòsit’ i el més probable és que tot plegat es torni un orgue de gats o un orgue de raons, o sigui, que ‘hi hagi discussions’. Encara acabareu tocant l’orgue, és a dir, ‘plorant’…

Per tant, encara que soc l’últim pet de l’orgue, ‘no soc ningú’ per dir-vos què heu de fer, si aneu pel carrer i un conegut us diu:  “Ei, com va l’orgue?”, encara que no estigueu per orgues -o precisament per això-, potser el millor és que contesteu: “Molt bé, va tot, tot va molt bé!” …I que duri!

Versió sonora

Anuncis

126 La gralla

gralla amb parts

Si hi ha un so característic de la festa al carrer, sigui cercavila, gegants, trabucaires o castells, és el de la gralla. Les gralles són la banda sonora de la festa: anuncien que comença, que arriba al moment culminant o que s’acaba; acompanyen cada activitat i contribueixen a augmentar-ne l’emoció. El toc de castells, per exemple, marca els temps de la construcció, indica als que formen part de la pinya o el tronc, o al públic, si es puja, es fa l’aleta, es descarrega o s’acaba.

La gralla és un instrument de vent de fusta, de canya doble, parent de la dolçaina, la tarota, el tible o la tenora. Arreu del món hi ha instruments semblants a la gralla (per exemple, la bombarda bretona) i és força antiga. A Catalunya pren força a partir del segle XVIII, decau a començament del XX i al segle XXI viu una nova esplendor.

Hi ha diferents tipus de gralles: gralla seca, gralla dolça o de claus, gralla baixa… i d’altres.

No és estrany que la gralla triomfi al carrer, ni tampoc que es digui com es diu. Sabeu d’on ve la paraula?

Gralla ve de grācŭlus, que en llatí (com en català gralla) és el nom d’un ocell negre, com un corb però molt més petit. Curiosament, les dues gralles, l’instrument i l’animal, tenen si fa no fa la mateixa mida: 35 centímetres.

La paraula llatina grācŭlus té l’origen en la forma protoindoeuropea *greh₂-k- més un sufix diminutiu. D’aquesta forma ve, en anglès, el verb onomatopeic croak, que és el que fan els gripaus quan rauquen. Vaja, que ve d’un soroll fet amb la gargamella i que se sent des de lluny. El crit aspre i potent que fan els còrvids és ben bé això, i aquests ocells quan criden, grallen.

Del crit de l’ocell ve el nom de l’instrument, la gralla, que fa un so molt més agradable i melodiós que els corbs, però no es pot negar que té un punt estrident. I això va molt bé per tocar al carrer, perquè tothom ho senti.

Per cert, i ja acabem: si els còrvids grallen, quan la tenora o la gralla fan els sons més aguts, es diu que espinguen. Si sentiu l’espinguet de les gralles, vol dir que la festa està en marxa!

Versió sonora

125 L’armadura

Si fora d’un context musical sentim parlar d’armadures, segurament ens venen al cap guerrers coberts d’una cuirassa metàl·lica i amb una llança a la mà.

La paraula armadura ve del verb armar, provinent de armare, relacionat amb arma, que en llatí vol dir armes, tropes, guerres o gestes militars.

Per desgràcia, armes i guerres acompanyen la humanitat des de sempre. Però armar també és ajuntar les diverses peces de què es compon un objecte. O, com en el formigó armat, posar-hi una armadura de ferro perquè sigui més resistent. Amb aquestes armadures que organitzen i sostenen està relacionada l’armadura musical.

L’armadura és el ‘conjunt de signes d’alteració posats en el pentagrama, després de la clau o en el transcurs d’una peça, que afecta totes les notes d’un fragment’. L’armadura té a veure amb la tonalitat de la composició. Per exemple, en la de do major, l’escala es fa sense cap alteració, però, en canvi, en la de mi major hi ha quatre sostinguts, i en la de do menor, tres bemolls.

Així, l’armadura ofereix a l’intèrpret musical, d’un cop d’ull i des de la primera línia de la partitura, dues informacions: quantes alteracions ha d’estar preparat per afrontar (és a dir, quins bemolls i sostinguts es trobarà), i en quina escala està la composició.

No totes les paraules relacionades amb arma, doncs, tenen a veure amb violència. La majoria de la gent, si alguna cosa armem és un moble, o com a molt una mica de gresca. Ara, per fer coses en comptes de desfer-les cal armar-se de valor i de paciència. O posar-se una armadura per protegir-se dels que van armats fins a les dents.

Alarma també ve d’arma, però no us alarmeu! Proposem un armistici, és a dir, deixar estar les armes, desar-les a l’armari (que havia estat justament el ‘lloc on es guardaven les armes’) i fer sonar un charango, un instrument fet amb una closca d’armadillo. Que es diu així perquè la closca que el protegeix sembla una armadura.

Deixem armes i alarmes a l’armari, i que soni la música (que sempre s’ha dit que amanseix les feres)!

Versió sonora

124 Rossini i les postres de músic

Rossini era un músic gastrònom. Abans de fer els quaranta anys i havent escrit gairebé quaranta òperes es va retirar, i durant quaranta anys més es va dedicar, sobretot, a la bona taula.

Tot i això, va continuar component. Per exemple, va fer la col·lecció Pecats de vellesa, en què la teca té un paper essencial. El quart volum, dels catorze que té, és Quatre aperitius i quatre mendicants.

Tot molt gastronòmic. Els Quatre aperitius consisteixen en raves, anxoves, cogombrets i mantega. I els Quatre mendicants, en figues seques, ametlles, panses i avellanes. Vaja, el que aquí anomenem postres de músicgrana de capellàganyips… o només músic.

I d’on ve, aquest títol de Quatre mendicants de Rossini? Doncs del francès. Quatre mendiants, el títol original, és un platet de fruita seca de quatre tipus i el nom es refereix als quatre ordes religiosos que fan vot de pobresa i viuen de l’almoina. Segons la tradició, a cada un li correspon una fruita seca, que té a veure amb el color de l’hàbit. Als Franciscansfigues; als Dominicsametlles; als Agustinspanses, i als Carmelitesavellanes. Una mica com la nostra grana de capellà, però en versió monjos.

La fruita seca conté proteïnes, greixos saludables, vitamines… un munt d’energia! Per això en mengen els esportistes, els frares mendicants …i els nostres capellans i músics!

No tan sols compositors sibarites com Rossini hi dediquen peces, sinó que la cançó El noi de la mare deixa ben clar que les postres de músic són una menja divina. Què li ofereixen a El noi de la mare, ni més ni menys que déu fill? “Panses i figues i nous i olives, panses i figues i mel i mató”. En resum, postres de músic!

Versió sonora