125 L’armadura

Si fora d’un context musical sentim parlar d’armadures, segurament ens venen al cap guerrers coberts d’una cuirassa metàl·lica i amb una llança a la mà.

La paraula armadura ve del verb armar, provinent de armare, relacionat amb arma, que en llatí vol dir armes, tropes, guerres o gestes militars.

Per desgràcia, armes i guerres acompanyen la humanitat des de sempre. Però armar també és ajuntar les diverses peces de què es compon un objecte. O, com en el formigó armat, posar-hi una armadura de ferro perquè sigui més resistent. Amb aquestes armadures que organitzen i sostenen està relacionada l’armadura musical.

L’armadura és el ‘conjunt de signes d’alteració posats en el pentagrama, després de la clau o en el transcurs d’una peça, que afecta totes les notes d’un fragment’. L’armadura té a veure amb la tonalitat de la composició. Per exemple, en la de do major, l’escala es fa sense cap alteració, però, en canvi, en la de mi major hi ha quatre sostinguts, i en la de do menor, tres bemolls.

Així, l’armadura ofereix a l’intèrpret musical, d’un cop d’ull i des de la primera línia de la partitura, dues informacions: quantes alteracions ha d’estar preparat per afrontar (és a dir, quins bemolls i sostinguts es trobarà), i en quina escala està la composició.

No totes les paraules relacionades amb arma, doncs, tenen a veure amb violència. La majoria de la gent, si alguna cosa armem és un moble, o com a molt una mica de gresca. Ara, per fer coses en comptes de desfer-les cal armar-se de valor i de paciència. O posar-se una armadura per protegir-se dels que van armats fins a les dents.

Alarma també ve d’arma, però no us alarmeu! Proposem un armistici, és a dir, deixar estar les armes, desar-les a l’armari (que havia estat justament el ‘lloc on es guardaven les armes’) i fer sonar un charango, un instrument fet amb una closca d’armadillo. Que es diu així perquè la closca que el protegeix sembla una armadura.

Deixem armes i alarmes a l’armari, i que soni la música (que sempre s’ha dit que amanseix les feres)!

Versió sonora

122 Accidents musicals

El trànsit i la música no semblen d’entrada matèries relacionades, però a la informació del trànsit sovint es parla d’accidents, que causen alteracions diverses en la circulació, com ara retencions. I en aquesta  frase hi ha tres paraules que ens porten a la música.

Dosificar l’aire que respirem és essencial per cantar (i també per tocar un instrument de vent). Respirar es compon d’inspiració, espiració i retenció. Retenció d’aire, doncs, com retenció de trànsit: ja tenim un punt en comú.

Mentre que retenció es relaciona només tangencialment amb la música, accidents i alteracions pertanyen clarament a la terminologia musical.

Les alteracions són signes que modifiquen el so d’una nota. El sostingut o diesi (#) l’apuja un semitò, el bemoll (b) l’abaixa, i el becaire () anul·la qualsevol alteració.

Hi ha alteracions pròpies, que són les que s’escriuen al començament del pentagrama, darrere la clau. El conjunt d’alteracions escrites en aquesta posició, que afecten tot el que ve després i en determinen la tonalitat, és l’armadura.

I també hi ha alteracions accidentals, o accidents, que s’escriuen davant d’una nota en concret i afecten només aquesta nota i les altres del mateix nom que hi pugui haver al mateix compàs.

Alteració ve del llatí alteratio, que és l’‘acció de canviar’. Les alteracions indiquen una modificació: la nota canvia un semitò, amunt o avall.

Accident també ve del llatí, accidens, que ve del verb accidō, que vol dir ‘caure a sobre’. Els accidents sempre ens agafen per sorpresa. Mentre que les alteracions pròpies les sabem des del començament de la partitura, les accidentals ens cauen a sobre de cop i volta. Per això, tant al volant com tocant un instrument, convé estar a l’aguait per prevenir accidents.

Versió sonora

18 El nom de les notes musicals

nomnotes

Tots sabem el nom de les notes: do, re, mi, fa, sol, la i si… però, d’on venen aquests noms? Parlem-ne!

Al segle XI, el monjo benedictí Guido d’Arezzo va idear el solfeig i el tetragrama, i també va sistematitzar la notació musical actual, en què cada nom de nota és una síl·laba: do, re, mi, fa, sol, la, si.

La paraula solfeig (com la forma popular solfa), ve d’ajuntar les notes sol i fa. I el tetragrama (de tetra- i -grama, ‘de quatre línies’) ha acabat sent l’actual pentagrama, ‘de cinc línies’.

Però tornem a les notes. Abans del sistema sil·làbic, les notes prenien el nom de les primeres lletres de l’alfabet: A, B, C, D, E, F, G…, i a molts països encara les anomenen així. La A correspon al la, la B al si, i així successivament…

I d’on surt això del do-re-mi-fa-sol? Doncs d’un himne a Sant Joan Baptista titulat “Ut queant laxis”, en què la síl·laba inicial de cada frase dóna nom a una nota de l’escala.

I direu… però si “Ut queant laxis” comença amb ut i no amb do! És que ut, acabat en consonant, costava més de pronunciar; per això es va transformar en do. I d’on ve el nom do? Doncs no és clar del tot: pot venir de Dominus, ‘Senyor’ en llatí, o del cognom de Giovanni Battista Doni, que és qui va proposar fer el canvi d’ut a do.

Versió sonora