43 Germanismes musicals 1 (fiscorn, xotis, iòdel) 

La cultura alemanya ha estat bressol de grans músics. Bach, Beethoven, Mozart, Schubert … No acabaríem mai la llista!

En canvi, si parlem de l’aportació de la llengua alemanya al lèxic musical, la llista no és gaire llarga. 

Prové de l’alemany el nom d’un instrument de la nostra cobla, el fiscorn. Ve de flügelhorn, que vol dir ‘corn d’ales’. Es diu així perquè donava l’ordre d’atac als flancs, és a dir, les ales, de l’exèrcit o d’una partida de caça. Barrejat amb la paraula italiana fischietto, que vol dir ‘xiulet’, en italià es va convertir en fliscorno, després va passar a fiscorno i, finalment, en català fiscorn.

Una altre germanisme és xotis. Encara que designi el ball típic madrileny, ve de schottisch, que en alemany vol dir ‘escocès’, i es balla en diferents països. Per exemple, en uns quants llocs d’Amèrica, on van portar la dansa els emigrants alemanys i polonesos.

L’últim germanisme d’avui és iòdel, el típic cant tirolès en què la veu diguem-ne “normal” passa de cop al falset, de manera que els aguts ressonen per valls i cims. La paraula ve d’un verb alemany onomatopeic derivat del crit “iò”. El iòdel servia perquè els pastors cridessin el bestiar, i també per comunicar els pobles.

Un altre dia potser parlarem de lied i leitmotiv, també aportacions de l’alemany al lèxic musical, però avui ho deixem aquí, amb el iòdel.

Versió sonora

Uns quants exemples més de compositors de cultura alemanya: Tellemann, Händel, Gluck, Haydn, Mendelssohn, Schumann, els Strauss, Brahms, Wagner, Bruckner, Mahler, Paul Hindemith, Carl Orff, Schönberg, Alban Berg, Stockhaussen…

 

Anuncis

21 Noms híbrids històrics (Chopin, Liszt, Händel)

Ja sabeu que a Catalunya Música mirem de pronunciar els noms propis de persona amb rigor. Per decidir com diem un nom, tenim en compte com el pronuncia la mateixa persona que el porta o el seu entorn més pròxim. I si no ho podem arribar a saber, investiguem com es diu en la llengua a què pertany.

En alguns casos, però, no és tan fàcil decidir a quina llengua pertany un nom, per la trajectòria vital o familiar de la persona que el porta.

En la història de la música hi ha uns quants compositors nascuts en un país concret que s’han desplaçat a un altre, on s’han fet famosos.

Per exemple, Chopin [ʃopɛ́n] va néixer a Polònia, però va morir a París. Originalment es deia Fryderyk Franciszek Chopin [fɾiðɛ́ɾíkfɾanʧiʃɛ́kʃopɛ́n], però un cop a França va passar a ser conegut com a Frédéric-François Chopin [fɾeðeɾíkfɾanswáʃopɛ́n]. Ara se’l coneix gairebé a tot arreu com a [fɾeðeɾíkʃopɛ́n].

El músic que aquí coneixem amb el nom de Franz Liszt [fɾándzlíst] va néixer en una ciutat que en aquell moment pertanyia a Hongria, i en hongarès rep el nom de Ferenc Liszt [fɛ́ɾɛndzlíst]. Es va formar a Viena i va viure a diverses ciutats d’Alemanya, on va canviar el nom hongarès Ferenc [fɛ́ɾɛnts] per l’alemany Franz [fɾánts].

Händel [hɛ́ndəl] va néixer a Alemanya i va viure en diferents països, però es va acabar instal·lant a Londres. A Catalunya Música l’anomenem en alemany, Georg Friedrich Händel [géorkfɾíðɾiχhɛ́ndəl]. En canvi, als països anglosaxons se’l coneix com a George Frideric Handel [ʤɔ́rʤfríðərikhándəl].

Ja ho veieu, els grans músics sempre han viatjat molt!

Versió sonora

Nota: Les transcripcions d’aquest apunt, com la pronúncia per antena dels noms estrangers, són adaptades a un context català; és a dir, tenint en compte el repertori fonètic del català. Pot ser que no coincideixin exactament amb els sons originals.

20 El joc de tocar

jocdetocar

Cada llengua s’organitza a la seva manera, i per mitjà del llenguatge analitzem i estructurem la realitat que ens envolta. Per això les paraules no tenen equivalències exactes en les diferents llengües.

Per exemple, en català tocar té molts significats, però, parlant de música, tocar només és “fer sonar un instrument” o “interpretar una peça musical”. Diem que toquem el piano i també que toquem una sonata.

En castellà i en portuguès també diuen tocar [tokár] en aquests casos, i a més en portuguès quan posen un disc a l’equip de música també diuen que el tocan.

En italià, suonare serveix per tocar instruments i peces, i quan els italians posen un disc també el fan suonare.

En francès, de fer sonar un disc en diuen passer, però tocar un instrument és jouer, i també jouen les obres de teatre. A més, en esports i jocs, diuen jouer allà on nosaltres diem jugar.

En anglès i en alemany tenen un verb que agafa tots aquests significats. El play anglès i l’alemany spielen tant serveixen per tocar una peça o un instrument com per fer sonar un disc. A més, en teatre o cinema, play i spielen volen dir ‘interpretar’, i en esports o activitats lúdiques, ‘jugar’.

Per tant, en francès, jouer. En anglès, play. En alemany, spielen. En algunes llengües, tocar, fer música, jugar…  tot és una mateixa activitat engrescadora. Que els músics continuïn jugant!

Versió sonora

17 Interferències en la pronúncia de noms propis

interferencies

Font imatge: Llibre d’estil de la CCMA

En un dels primers “Parlant de música”, sobre Wagner, apuntàvem algunes característiques de la pronúncia de noms estrangers en un context català. Avui explicarem una mica més quins criteris apliquem.

El criteri general és pronunciar els noms estrangers respectant al màxim la fonètica original, però sense que sembli que canviem de llengua només per pronunciar el nom en qüestió. Ens acostem a la pronúncia original partint dels fonemes catalans.

Per això, per no perdre la naturalitat, de vegades simplifiquem una mica la pronúncia original.

Això sí: vigilem que no hi interfereixin terceres llengües! Evitem l’error de pronunciar a la castellana els noms portuguesos, o a l’anglesa els noms francesos i alemanys!

Hi ha noms que s’escriuen igual en diferents llengües, però pronunciats canvien força.

Per exemple, el que en anglès es llegeix Michael [májkəl], en alemany és [míχael], en danès [mikɛ́l] i en francès [mikaɛ́l]. Ara, en francès és més habitual el nom Michel [miʃɛ́l], escrit sense a davant la e.

El que en castellà llegeixen [χosé], en portuguès és [ʒuzɛ́].

El que en català llegim Joan [ʒuán] , en neerlandès és [jón o ʤón] i en basc, [jóan] o [ʤóan]. I en anglès, és nom de dona i es pronuncia [ʤówn].

Resumint: que un nom s’escrigui igual no vol dir que es pronunciï igual. Mirem de pronunciar cada nom tal com el diu la persona que el porta, simplificant una mica si cal, però sense barrejar-hi terceres llengües!

Versió sonora

3 El nom de Wagner: Richard

El nom de Wagner és [ríʃard] o [ríχard]?

Cada llengua és un sistema de sons, que poden ser idèntics, semblants o molt diferents dels d’una altra llengua.

Com que és impossible reproduir tots els sons de les llengües del món, a Catalunya Música, quan diem un nom estranger, mirem d’acostar-nos a la pronuncia original, però sense forçar-ho. Ho fem amb els sons del català i un parell més que hem après.

En alemany estàndard, el nom de pila de Wagner conté un so molt difícil de reproduir en català, perquè no el tenim. És una fricativa entre [ʃ] i [χ], però no és exactament cap d’aquests dos sons.

Fixeu-vos com sona:

Quin so heu sentit? Costa, oi? És que, quan un so no pertany a la pròpia llengua, no és que costi de pronunciar, és que costa identificar-lo exactament, i no tots sentim el mateix!

A més, el que en alemany s’escriu amb “ch”, es pronuncia amb sons diferents segons el context. I, a sobre, no tots els parlants ho diuen igual; varia segons el dialecte.

Per tot plegat, per fer-ho fàcil i unificar, a les nostres emissores optem per llegir sempre aquest dígraf “ch” de l’alemany igual com sona al cognom “Bach”.

Així doncs, fem [ríχardbáŋnər]/[RÍKHARD BÀGNaR].

Versió sonora