73 Expressions amb percussió  

Avui portem expressions relacionades amb la percussió… Mirarem de picar fluix i a bon ritme, perquè no us agafi mal de cap!

Que malgrat això us noteu atabalats, amb el cap espès o mentalment cansats? Doncs podeu dir que teniu el cap com un timbal. I si algú us mareja a força de parlar, que us posa el cap com un bombo.

Si pel motiu que sigui desbarreu una mica, podrien dir que toqueu timbals… o campanes o el bombo! Tot, instruments de percussió!

Si us passa això, tranquils, però potser us valdria més no sentir-ho. Ho podríeu aconseguir si fóssiu més sords que una campana o sords com un timbal. Però ni això, ni tenir el ventre com un timbal, com un tabal o com un tambor són coses que es triïn.

En tot cas, com que la percussió serveix per donar solemnitat o fer més espectacular allò que acompanya, acabarem fent tam-tam del nostre espai, és a dir, publicitat. Hi donarem bombo, ens farem autobombo! Sí: a so de campanes, de tabal, o de bombo i platerets us anunciem que acabeu de sentir el Parlant de música, que forma part del magnífic programa Tots els matins del món!

Versió sonora

Anuncis

72 Primavera musical

Aquesta setmana comença la primavera. És una època de creixement, de recuperació després del fred. Encara no fa calor com a l’estiu i se’ns obre al davant un període de bon temps abans que torni a fer fred.

A la primavera tot es desperta, també la música. Fins i tot els ocells canten més, entre l’abril i el juny. Des d’abans de sortir el sol i durant un parell d’hores se sent una bona piuladissa. És el que en anglès anomenen dawn chorus, ‘el cor de l’alba’.

Inspirats com els ocells, molts músics han dedicat composicions a aquesta estació. La sonata per a violí “Primavera” de Beethoven, “La primavera” de Haydn, el vals “Veus de primavera” de Strauss, “La consagració de la primavera” de Stravinsky, el quartet “La primavera” de Mozart, la simfonia “Primavera” de Schumann o la primera de “Les quatre estacions” de Vivaldi.

La paraula primavera ve del llatí. Està formada per prima, que vol dir ‘primera’, i vera, que en llatí també designava aquesta estació, la primavera. Abans de la reforma de Juli Cèsar, el calendari romà no començava com ara al gener, sinó al març, i per tant la primavera era la primera estació de l’any. Més enllà del llatí, de la mateixa arrel que vera podrien provenir paraules com verd, verdura o verger, un jardí ple de plantes.

Arribem al final, doncs, amb un esclat vegetal. Us deixem amb la prima vera, la ‘primera primavera’, amb la seva verdor i amb tota la piuladissa i la música que ha inspirat.

Versió sonora

71 El silenci

El silenci és l’absència de so o de soroll, o el fet de callar.

En una composició musical, un silenci és una pausa sense música ni cant, i el signe gràfic que indica la durada d’aquesta pausa al pentagrama.

Les figures musicals tenen una part rodona, el cap, que indica l’altura del so segons la posició al pentagrama. Sense so no hi ha altura, i per això els silencis són acèfals, no tenen cap. Només indiquen durada.

Parlar del silenci és una paradoxa, perquè quan parlem el trenquem. La paraula silenci té l’origen en el verb llatí silēre, que vol dir ‘callar’. La millor manera de parlar del silenci seria callar, no dir res.

Però a la ràdio, com en la música, els silencis no es poden allargar gaire. Un blanc (un silenci massa llarg) és una cosa temible, en una ràdio. I tot i així, el silenci és imprescindible, en la ràdio, en la música i en la vida. Però sempre voluntari.

Com que el tema és el silenci, reflexionem i callem. Blaise Pascal va dir: “Tots els problemes de la humanitat provenen de la incapacitat de les persones d’estar-se assegudes, soles i en silenci”.

Versió sonora

70 Expressions amb “campana”

Si la importància d’un element en una cultura es pot mesurar per la quantitat de frases fetes i refranys que genera, podem concloure sense cap mena de dubte que les campanes han tingut un pes important en la nostra història.

Quan no hi havia rellotges de polsera ni mòbils, les campanes ens deien quina hora era i ens cridaven a entrar o sortir de casa. Per això una vella amb una dent que fa córrer tota la gent no és altra cosa que una campana.

Tots duem una campana dalt del cap, és a dir, encara que no vulguem, demostrem com som. Les persones de prestigi són campana grossa, i les malparlades, campana badadacampana esquerdada.

Si som puntuals, fem les coses a toc de campana. Si ens agrada cridar l’atenció, les fem a so de campanes i, si podem, donem la campanada. Si no hi sentim, som més sords que una campana. Si ens saltem una classe, fem campana.

Per més seny que tinguem, sempre hi haurà algun moment que toquem campanes. Vaja, que no toquem ni quarts ni hores

El cert és que en general tots plegats no coneixem més campanes que les de la mateixa parròquia, perquè vivim més intensament el que tenim a prop que allò que ens queda lluny.

Però no generalitzem, que tots ens assemblem, però també som variats i amb matisos. Ja ho diu la dita: cada campana fa el seu so.

Versió sonora

69 El compàs multilingüe

A l’últim “Parlant de música” comentàvem que la paraula compàs té relació amb el ritme que marquem amb el pas quan caminem. Així ho veuen llengües com el català i el castellà, que parlen de compàs i compás, i el portuguès, que en diu compasso.

Altres llengües designen el compàs musical amb paraules relacionades amb mesura, com mesure en francès; misura en italià; measure en anglès i măsură en romanès. Té lògica: el compàs musical és una unitat de mesura del temps. Cal dir que en italià també en diuen battuta, i en anglès, bar.

D’altra banda, la majoria de les llengües de l’est d’Europa, com l’alemany, les nòrdiques i les eslaves, en diuen takt. Ve del participi del verb llatí tangere, ‘tocar’, i equivaldria a ‘toc’. Al darrere també hi ha la idea de temps i ritme.

A part d’això, en català la paraula compàs és a la base d’unes quantes expressions, sempre relacionades amb mesura, seny o regularitat.

Si marxem compassadament vol dir que anem amb ordre, seguint un ritme, i si ho fem descompassadament, que anem a empentes i rodolons. Les persones assenyades gasten amb compàs. És a dir, fan un racó o guarden un roc a la faixa… Si algú no es descompassa mai, és que no perd les bones maneres. En canvi, si perd el compàs és que perd els estreps, la paciència. Això és que alguna cosa l’ha tret de compàs, o sigui, de polleguera.

I acabem obrint un compàs d’espera! Fins aviat!

Versió sonora