115 El bordó i els borinots

Bordó és una paraula amb moltes accepcions. És un bastó de pelegrí i un vers medieval, un error tipogràfic i una motllura en un moble.

Però avui ens interessa un altre tipus de bordó. En música, bordó té uns quants significats, tots relacionats amb la gravetat. No pas la força de la gravetat de Newton, sinó gravetat entesa com a ‘qualitat de greu’.

Greu és el so de la corda més gruixuda d’instruments com el violí o la guitarra, de les cordes més llargues del piano i el clavecí, i dels tubs més llargs del sac de gemecs. Tot això són bordons. En el carilló i l’orgue s’anomenen bordons la campana i el registre més greus. I en alguns tambors, unes cordes tibades a la membrana de sota que fan que redoblin amb més estridència. Finalment, el so greu, un baix continu amb què molts d’aquests instruments acompanyen la melodia, també porta el nom de bordó.

La paraula ve del francès o l’occità bourdon, a partir del llatí *bŭrdōne, que vol dir borinot. L’origen és onomatopeic, imita el brunzit d’un borinot quan belluga les ales a gran velocitat.

Per cert que els borinots són insectes del gènere bombus. I aquesta paraula, com bombo o bombiró (nom valencià del borinot) també és onomatopeica. I és que tant bombos com borinots fan un so greu d’acompanyament, que és el mateix que fan els bordons.

Ja ho veieu, sempre ens passa igual. Volem parlar de música i llengua, i acabem parlant d’animals!

Versió sonora

Anuncis

8 Italianismes del cant

Fa uns dies vam parlar de les veus humanes: soprano, mezzo o castrati són paraules que adoptem directament de l’italià. Les escrivim i pronunciem com en italià.

D’altres, com contralt, les hem adaptat. Vénen de l’italià, però les diem i escrivim en català. En el cas dels castrati, ho podem sentir tant en italià com en versió catalanitzada: els castrats.

Les paraules baix i tenor provenen del llatí, i baríton del grec, però totes arriben al català i al conjunt de les llengües a través de l’italià.

I és que la música clàssica i l’italià estan molt lligats, i, entre els manlleus adoptats directament de l’italià i les paraules que en provenen, podríem fer tot un diccionari!

Sense sortir del cant, tenim els manlleus bel canto, un estil de cant virtuós que literalment vol dir ‘cant bonic’, i prima donna, o sigui, la ‘primera dona’, o cantant principal d’una òpera.

I evidentment, òpera i opereta també són adaptades de l’italià. Volen dir, respectivament, ‘obra’ i ‘obra petita’!

Acabem amb l’ària, una melodia pròpia de les obres líriques que en italià no vol dir altra cosa que ‘aire’.

Ho deixem aquí. Arrivederci!

Versió sonora

5 Etimologia del cant (registres vocals)

De tots els registres vocals, el més greu i fosc correspon a la veu de baix. La paraula ve del llatí bassus, que vol dir ‘de poca talla, grassó’.

Baríton prové del grec βαρύς, ‘pesant’, i τóνος, ‘to’, és a dir, tot sumat, ‘so profund’.

Tenor ve de la mateixa paraula del llatí, derivada del verb tenēre, ‘tenir’, i té a veure amb la manera de ser. De fet, en català també vol dir ‘tarannà’. En l’accepció musical, prové de l’italià i s’aplica a la més aguda de les veus d’home.

Tot i això, hi ha veus d’home encara més agudes: les de contratenor i sopranista. Per sort, han passat a la història els castrati, o castrats, que eren emasculats de petits perquè d’adults mantinguessin la veu de nen, és a dir, una veu blanca.

De les veus de dona, la més greu és la de contralt, que ve de l’italià contralto, de contro- i alto, és a dir, ‘contra’ i ‘alt’, perquè canta en contrast amb la soprano.

Mezzosoprano és adoptat directament de l’italià. També en diem mezzo, que vol dir ‘mig’, perquè és la veu que hi ha entremig de la contralt i la soprano.

Acabem amb la soprano o tiple. La paraula soprano l’agafem de l’italià, i vol dir ‘superior, de més amunt’. L’etimologia ens ho diu tot: de totes les veus, la de soprano és la més aguda, la que arriba més amunt.

Versió sonora