88 La trompa d’Eustaqui

Hem parlat de trompes més d’una vegada. De l’instrument que es diu trompa, de l’enganyosa trompa marina, de la sorollosa trompeta i del greu trombó.

En canvi, fins ara no havíem al·ludit a Bartolomeo Eustachi, un anatomista del segle XVI que va estudiar a fons les orelles, i que per això dona nom a les trompes d’Eustaqui. Avui repassarem què hi ha a l’orella que fa que sentim la música.

Primer tenim l’orella externa (no pas *oïda, sinó orella!), amb un pavelló auricular que recull els sons i un conducte auditiu que els porta fins al timpà. Fixem-nos que la part final d’una trompeta, per on surt el so, també es diu pavelló, com el de l’orella. En realitat l’orella externa és com una trompeta, però en comptes d’emetre el so cap enfora, el recull i canalitza cap endins.

El timpà és una membrana que vibra amb el so, ben bé com un ‘timbal’, que és el que vol dir τύμπανον (‘timpà’) en grec. Aquesta vibració es transmet als ossets de l’orella mitjana: martell, enclusa i estrep, situats a la caixa timpànica. Caixa, com la de ressonància dels instruments. I martell i enclusa, com els que van inspirar Pitàgores sobre la proporció numèrica en la música.

La trompa d’Eustaqui baixa cap al nas, però l’orella continua pel laberint. Hi passem de pressa, per no perdre’ns pels conductes semicirculars o el vestíbul, i arribem al cargol o còclea, que té la mateixa forma de tub cargolat que una trompa, l’instrument.

Dins la còclea, l’òrgan de Corti emet el senyal sonor fins al nervi coclear, i d’aquest va al cervell. És llavors quan, gràcies a aquesta miniorquestra que és l’òrgan de l’audició, el so, la música, definitivament es transforma en una emoció que va molt més enllà de l’anatomia.

Versió sonora

 

87 El calderó

Després de la pausa de l’estiu, tornem al “Parlant de música” encara amb la calor a sobre. És que n’hem passat molta, de calda, aquest any!

El substantiu calda té l’origen en l’adjectiu antic cald calda, que vol dir ‘calent’ i ve del llatí vulgar caldus.

D’aquí venen topònims com Caldes de Malavella, d’Estrach, de Boí o de Montbui, llocs on hi havia ‘aygua calda’, és a dir ‘aigua calenta’. També hi tenen relació els verbs escaldar, escalfar i escalivar.

De cald deriven calder, caldera i calderó, recipients que es posen al foc per escalfar el que hi ha dins. A més, un calder és un gorg de forma arrodonida on et pots banyar, no necessàriament amb aigua calenta. D’aquí venen noms de lloc com ara Monistrol de Calders.

Però centrem-nos en el calderó, una paraula en què conflueixen música i tipografia. El calderó és un signe musical que indica que una nota, o una pausa, s’allarga a voluntat. I també un signe tipogràfic que indica separació entre paràgrafs.

La paraula calderó té a veure amb caldera, això sembla clar, però, d’on ve aquesta relació? Pot tenir a veure amb la forma. El calderó musical és un cercle coronat per una semicircumferència. I una caldera amb la nansa rígida abaixada, vista des de dalt, seria això: cercle i semicircumferència. Però també pot tenir a veure amb la funció: el calderó musical manté enlaire un so. Igual com una caldera que penja d’uns clemàstecs manté enlaire, just a sobre del foc, el menjar que s’hi cou.  

Aquí ho deixem, suspès, i que es vagi coent!

 

Versió sonora
Signes de calderó musical i calderó tipogràfic, respectivament: