21 Noms híbrids històrics (Chopin, Liszt, Händel)

Ja sabeu que a Catalunya Música mirem de pronunciar els noms propis de persona amb rigor. Per decidir com diem un nom, tenim en compte com el pronuncia la mateixa persona que el porta o el seu entorn més pròxim. I si no ho podem arribar a saber, investiguem com es diu en la llengua a què pertany.

En alguns casos, però, no és tan fàcil decidir a quina llengua pertany un nom, per la trajectòria vital o familiar de la persona que el porta.

En la història de la música hi ha uns quants compositors nascuts en un país concret que s’han desplaçat a un altre, on s’han fet famosos.

Per exemple, Chopin [ʃopɛ́n] va néixer a Polònia, però va morir a París. Originalment es deia Fryderyk Franciszek Chopin [fɾiðɛ́ɾíkfɾanʧiʃɛ́kʃopɛ́n], però un cop a França va passar a ser conegut com a Frédéric-François Chopin [fɾeðeɾíkfɾanswáʃopɛ́n]. Ara se’l coneix gairebé a tot arreu com a [fɾeðeɾíkʃopɛ́n].

El músic que aquí coneixem amb el nom de Franz Liszt [fɾándzlíst] va néixer en una ciutat que en aquell moment pertanyia a Hongria, i en hongarès rep el nom de Ferenc Liszt [fɛ́ɾɛndzlíst]. Es va formar a Viena i va viure a diverses ciutats d’Alemanya, on va canviar el nom hongarès Ferenc [fɛ́ɾɛnts] per l’alemany Franz [fɾánts].

Händel [hɛ́ndəl] va néixer a Alemanya i va viure en diferents països, però es va acabar instal·lant a Londres. A Catalunya Música l’anomenem en alemany, Georg Friedrich Händel [géorkfɾíðɾiχhɛ́ndəl]. En canvi, als països anglosaxons se’l coneix com a George Frideric Handel [ʤɔ́rʤfríðərikhándəl].

Ja ho veieu, els grans músics sempre han viatjat molt!

Versió sonora

Nota: Les transcripcions d’aquest apunt, com la pronúncia per antena dels noms estrangers, són adaptades a un context català; és a dir, tenint en compte el repertori fonètic del català. Pot ser que no coincideixin exactament amb els sons originals.

20 El joc de tocar

jocdetocar

Cada llengua s’organitza a la seva manera, i per mitjà del llenguatge analitzem i estructurem la realitat que ens envolta. Per això les paraules no tenen equivalències exactes en les diferents llengües.

Per exemple, en català tocar té molts significats, però, parlant de música, tocar només és “fer sonar un instrument” o “interpretar una peça musical”. Diem que toquem el piano i també que toquem una sonata.

En castellà i en portuguès també diuen tocar [tokár] en aquests casos, i a més en portuguès quan posen un disc a l’equip de música també diuen que el tocan.

En italià, suonare serveix per tocar instruments i peces, i quan els italians posen un disc també el fan suonare.

En francès, de fer sonar un disc en diuen passer, però tocar un instrument és jouer, i també jouen les obres de teatre. A més, en esports i jocs, diuen jouer allà on nosaltres diem jugar.

En anglès i en alemany tenen un verb que agafa tots aquests significats. El play anglès i l’alemany spielen tant serveixen per tocar una peça o un instrument com per fer sonar un disc. A més, en teatre o cinema, play i spielen volen dir ‘interpretar’, i en esports o activitats lúdiques, ‘jugar’.

Per tant, en francès, jouer. En anglès, play. En alemany, spielen. En algunes llengües, tocar, fer música, jugar…  tot és una mateixa activitat engrescadora. Que els músics continuïn jugant!

Versió sonora

19 Les parts del violí

violi

Avui farem un recorregut pel violí i els noms de les peces que el formen, des de la voluta fins al botó.

El violí té dues grans parts: el mànec i la caixa harmònica.

El mànec (no pas *màstil!) comença amb la voluta, l’ornament que hi ha al capdamunt, i després ve el claviller, amb les quatre clavilles que aguanten les cordes. Pel darrere, el mànec acaba amb un sortint. És el taló. Al davant, la celleta manté separades les cordes, i després ve el batedor o diapasó, que és on la mà esquerra pitja les cordes per fer les notes.

Allà on s’acaba el mànec comença la caixa harmònica o de ressonància, que amplifica les vibracions de les cordes. La formen la tapa harmònica (o anterior) i la tapa posterior (o fons). Les parets laterals són els riscles, i el voraviu, el filet. Les entrades on la caixa s’estreny per les dues bandes són les escotadures.

De cordes, n’hi ha quatre. La primera, la més prima, es diu justament prima. I la quarta, la més gruixuda, és el bordó.

Per fer que la vibració de les cordes es transmeti a la tapa harmònica, hi ha el pont o pontet. A partir del pont les cordes baixen cap al cordal, on hi pot haver afinadors. El cordal se subjecta a la caixa per mitjà del lligam, que s’enganxa al botó.

A més, el violí sol portar una peça protectora per repenjar-hi la barbeta: és la barbada. I per repenjar-lo a l’espatlla hi ha la costella o espatllera.

Acabem amb un accessori molt agraït pels veïns: la sordina! Amb tota la simpatia pels violinistes, què diu el refrany? No hi ha més mal veí que un aprenent de violí.

Versió sonora

18 El nom de les notes musicals

nomnotes

Tots sabem el nom de les notes: do, re, mi, fa, sol, la i si… però, d’on vénen aquests noms? Parlem-ne!

Al segle XI, el monjo benedictí Guido d’Arezzo va idear el solfeig i el tetragrama, i també va sistematitzar la notació musical actual, en què cada nom de nota és una síl·laba: do re mi fa sol la si.

La paraula solfeig (com la forma popular solfa), ve d’ajuntar les notes sol i fa. I el tetragrama (de tetra- i -grama, ‘de quatre línies’) ha acabat sent l’actual pentagrama, de cinc línies.

Però tornem a les notes. Abans del sistema sil·làbic, les notes prenien el nom de les primeres lletres de l’alfabet: A, B, C, D, E, F, G…, i a molts països encara les anomenen així. La A correspon al la, la B al si, i així successivament…

I d’on surt això del do-re-mi-fa-sol? Doncs d’un himne a Sant Joan Baptista titulat “Ut queant laxis”, en què la síl·laba inicial de cada frase dóna nom a una nota de l’escala.

I direu… però si “Ut queant laxis” comença amb ut i no amb do! És que ut, acabat en consonant, costava més de pronunciar; per això es va transformar en do. I d’on ve el nom do? Doncs no és clar del tot: pot venir de Dominus, ‘Senyor’ en llatí, o del cognom de Giovanni Battista Doni, que és qui va proposar fer el canvi d’ut a do.

Versió sonora

17 Interferències en la pronúncia de noms propis

interferencies

Font imatge: Llibre d’estil de la CCMA

En un dels primers “Parlant de música”, sobre Wagner, apuntàvem algunes característiques de la pronúncia de noms estrangers en un context català. Avui explicarem una mica més quins criteris apliquem.

El criteri general és pronunciar els noms estrangers respectant al màxim la fonètica original, però sense que sembli que canviem de llengua només per pronunciar el nom en qüestió. Ens acostem a la pronúncia original partint dels fonemes catalans.

Per això, per no perdre la naturalitat, de vegades simplifiquem una mica la pronúncia original.

Això sí: vigilem que no hi interfereixin terceres llengües! Evitem l’error de pronunciar a la castellana els noms portuguesos, o a l’anglesa els noms francesos i alemanys!

Hi ha noms que s’escriuen igual en diferents llengües, però pronunciats canvien força.

Per exemple, el que en anglès es llegeix Michael [májkəl], en alemany és [míχael], en danès [mikɛ́l] i en francès [mikaɛ́l]. Ara, en francès és més habitual el nom Michel [miʃɛ́l], escrit sense a davant la e.

El que en castellà llegeixen [χosé], en portuguès és [ʒuzɛ́].

El que en català llegim Joan [ʒuán] , en neerlandès és [jón o ʤón] i en basc, [jóan] o [ʤóan]. I en anglès, és nom de dona i es pronuncia [ʤówn].

Resumint: que un nom s’escrigui igual no vol dir que es pronunciï igual. Mirem de pronunciar cada nom tal com el diu la persona que el porta, simplificant una mica si cal, però sense barrejar-hi terceres llengües!

Versió sonora

16 Onomatopeies nadalenques

onoma

Una onomatopeia és una paraula que imita un so per evocar sensacions. I com que el Nadal és temps de sensacions, les nadales són plenes d’onomatopeies!

Això sí, què signifiquen, sovint no és gaire clar. Fixem-nos en una de molt coneguda. Què vol dir, que “El vint-i-cinc de desembre fum, fum, fum”?

Pot ser que, pel fred, als pastors els surti baf de la boca, o que hagin encès un foc a terra i faci fum? O més aviat fum fum fum és un so repetit només per reforçar el ritme?

I “El noi de la mare”? Com és que fa “Tam patamtam, que les figues són verdes”? Vés a saber què vol dir! Ara, segur que ajuda a marcar el ritme i és fàcil de memoritzar!

En el cas dels “Pastorets de la muntanya”, és clar que l’onomatopeia imita un timbal: “apa Pasqual, repica el timbal: ram pataplam ram pataplam.”

I el “Xerrampim, xerrampim, xerrampia; xerrampim, xerrampim, xerrampó d’”El petit vailet”, això què és!? Ei, no es pot negar que les onomatopeies són ben alegres, eh?, encara que no s’entenguin gaire!

Si voleu un munt d’onomatopeies en una sola nadala, fixeu-vos en l’”A Betlem me’n vull anar”: xiu xiu xiu, be be be, bub bub bub, rony rony rony… Quin bé de déu d’animals!

I “El dimoni escuat”? La narració va acompanyada de nuet-nuets, cric-crics, galant-galants, patrip-patraps i patim-patums! Cada estrofa ens transporta a sensacions diferents per mitjà de les onomatopeies.

Ei, no critiquem les nadales, eh, que si no, arribaran “Els tres Reis de l’Orient” i sabeu què ens portaran? Un xim-xim, un te-te, una erra i una e: Re!

Versió sonora

15 Lapsus nadalencs

Nadal ve del llatí dies natalis, ‘dia del naixement’ de Jesús.

En català Nadal, en singular, designa el conjunt dels dies de festa que envolten aquestes dates, més o menys entre el dia de Nadal i el de Reis. Així, diem aquest Nadal (i no pas *aquests Nadals!), perquè Nadal en singular ja inclou tots aquests dies.

També parlem de la nit de Nadal, la vigília del 25 de desembre, i de la nit de Cap d’Any, la nit del 31. Res de *nitbones ni de *nitvelles! Nit de Nadal i nit de Cap d’Any!

Per Nadal, es veu que ens agrada especialment sentir música i pertot arreu sonen Nadales, o cançons de Nadal, el que en castellà són els villancicos. Tot i que en teoria també se’n pot dir villancets, la paraula d’ús general com a “cançó de Nadal” és nadala, i per villancet se sol entendre un altre tipus de cançó.

La majoria de les nadales, com altres cançons populars, tenen una part que es repeteix amb la mateixa lletra i la mateixa tonada. És el que anomenem la tornada; en castellà, l’estribillo.

Ja ho sabeu: per Nadal, cantem nadales, mengem escudella i evitem els lapsus lingüístics!

Bones festes a tothom!

Versió sonora

14 Del gramòfon a l’streaming

enregistrament

Avui portem uns quants termes de l’enregistrament de so.

Tot comença amb la capsa de música (no pas *caixa!). Al cap del temps arriben el fonògraf i el gramòfon, que acaben sent substituïts pel tocadiscos. (Recordem que el plural de disc tant pot ser discs com discos.)

Entre els discos de vinil hi ha el single [síŋgəl] o disc senzill, i l’LP (que ve de ‘long-play’). LP es pot escriure com una sigla: només amb les dues lletres majúscules, o bé formant la paraula elapé amb les lletres e ela a p e. També se’n diu llarga durada.

Un disc també és un àlbum, un conjunt de cançons. I un àlbum també pot ser un conjunt de discos. Llavors també se’n diu capsa.

I hi ha més capses! Cassette en francès vol dir ‘capsa’ i s’aplica tant al magnetòfon com a la cinta que hi sona. En català s’escriu adaptat: amb doble essa i acabat en t, i es pronuncia amb essa sorda. La cinta és una casset, en femení, i el magnetòfon, un casset, en masculí.

Amb la tecnologia digital apareix el disc òptic. Es pot anomenar amb la sigla CD (de compact disc), o bé disc compacte, compacte, o, senzillament, disc.  

I amb internet els arxius es baixen o es descarreguen i després se senten a l’ordinador, al portàtil, la tauleta, l’mp3, el mòbil… Les possibilitats es multipliquen!

Acabem amb l’streaming, la ‘reproducció en temps real’. En anglès stream vol dir ‘rierol, corrent’. És que la tecnologia és com un riu, un corrent imparable de paraules noves!

Versió sonora

 

13 “Tan ric tan ric, fa músic”

Avui parlem de refranys i músics. Curiosament, el refranyer insisteix a relacionar la professió de músic amb els diners. Veurem com.

Unes quantes dites defensen que sense diners no es toca. “Pocs diners, poca música”, “Pocs diners, poc sermó i poca música” i “Si la butxaca no sona, els músics no poden tocar”.

Així devien reclamar els músics d’abans quan els deien que “Músic pagat mai no fa bon so”, per recordar-los que no cobrarien fins després de tocar.

I potser un cop acabat el ball, qui havia de pagar feia el desentès i els deia: “Música que no he d’escoltar, que la pagui un altre”.

Els músics no devien saber mai si cobrarien o no… A Ges ja els advertien: “La vila de Ges, està envoltada de pinyoners, i la gent no poden llogar músics perquè no tenen diners”. Si hi anaven a tocar, no podien dir que no estaven avisats!

També els podia passar com als músics de Toses, que segons la dita “tocaven de franc i feien el gasto”. Almenys, si no cobraven en efectiu, els devien donar menjar i beure.

Ja veiem per on anava la cosa, oi? Segurament “Passar més fam que un músic” i “Sastres, músics i sabaters, moltes postures i pocs diners” són el millor reflex de la realitat dels músics d’abans.

Vaja, que “Tan ric tan ric, fa músic” deu ser un joc de paraules onomatopeic i poca cosa més!

Versió sonora

12 Notes diacrítiques

L’accent diacrític serveix per distingir gràficament alguns monosíl·labs que, segons les regles generals, no portarien accent. Fins ara n’hi havia 150 i ara n’hi haurà només 15.

Les notes musicals tenen totes una síl·laba. Les afecta, la reducció dels diacrítics? Doncs no! Gens ni mica! Cap de les notes s’escrivia ni s’escriu amb accent.

Si ens hi fixem, tots els noms de notes formen parells, i fins i tot tercets i quintets, amb altres paraules.

Do és el nom de la nota, i do un derivat de donar. “Per fer un do [dó] de pit, cal tenir el do [dɔ́] de cantar”.

Re [ré] és el nom de la nota, i re [rɛ́] és res [rɛ́s]. “Fes un re [ré], i re [rɛ́] més”.

Mi és una lletra grega, la nota musical i un pronom de primera persona: “Escriu una lletra mi, i a mi canta’m un mi!”.

Fa és una nota, però també la tercera persona del present del verb fer. “El baríton fa un fa”.

De sols, n’hi ha cinc, i només porta accent el sòl que vol dir ‘terreny’. La nota, l’astre que ens escalfa, un terme de química i l’adjectiu que indica que algú no va acompanyat, tots quatre van sense accent.

De las, n’hi ha tres. A la frase Nota-la, la nota la”, la hi fa de pronom, d’article i de nom.

De sis, n’hi ha cinc, i només porta accent el afirmatiu. Sense accent tenim el condicional, la nota, el pronom reflexiu i la cavitat interior.

No us hi capfiqueu: totes les notes, sense accent!

Versió sonora