136 Estils musicals moderns

Per l’inexorable pas del temps, el que avui és present demà serà passat i el que avui és moderndemà serà antiquat. Al programa d’avui l’adjectiu modern té un sentit ampli: parlem d’estils de música popular del 1900 fins ara. 

Molts d’aquests estils venen del món anglosaxó, i per això en general agafen el nom de l’anglès. Potser “el nom no fa la cosa”, però pot ajudar a entendre-la. 

Comencem pel gòspel, un estil amarat de religiositat. La paraula gospel en anglès vol dir ‘evangeli’.

El blues canta les penes dels afroamericans. Blues vol dir ‘tristesa’

El country ve de zones rurals dels Estats Units i vol dir ‘camp’

Swing vol dir ‘gronxar-se, balancejar-se’; és un estil molt ballable.

Rock vol dir ‘bellugar-se cap aquí i cap allà’, i roll, ‘girar’. D’aquest bellugueig neix el rock and roll

El folk és d’arrel popular. La paraula vol dir ‘poble’; té relació amb folklore.

El soul parla d’emocions profundes; en català la paraula soul es podria traduir com ‘ànima’

Pop és un escurçament de ‘popular’; techno, de ‘technological’; disco, de ‘discotheque’, i emo, d’‘emotional’.

Del verb beat, que vol dir ‘picar’, marcar el ‘ritme’ amb la bateria, ve el nom de la música beat. El nom dels Beatles és un joc de paraules que combina aquest verb amb la paraula beetles, ‘escarabats’, que sona igual.

Alguns estils adopten com a nom paraules amb connotacions negatives. Així, reggae  té relació amb rag, que vol dir ‘parrac’. Funk vol dir ‘fer pudor’ i funky, ‘pudent’. Punk s’aplicava a petits delinqüents. I grunge, a persones ‘brutes’.

Però no tot és deixadesa: al glam-rock o rock glamurós’ els músics s’arreglen força: porten vestits espectaculars i maquillatge. 

Acabem amb el rap, un estil recitatiu que etimològicament té a veure amb l’acció de ‘xerrar’

I com que ja hem xerrat prou, ho deixem aquí. Fins aviat!

Versió sonora

135 L’aixeta de la trompeta 

Parlant sobre “Música i mobiliari” vam relacionar la música amb l’ofici de fuster. Com que la música està tan arrelada en les societats humanes, la construcció d’instruments sol estar vinculada a oficis tradicionals.

Si per fer un instrument de corda calen coneixements d’ebenisteria, per fer-ne un de vent de metall fa falta un artesà del ferro …o més aviat del llautó, que no pesa tant i és més mal·leable.

Els instruments de metall solen consistir en una embocadura, per on es bufa, i després ve un tub, generalment cargolat, per on l’aire passa amb força pressió. El tub comença sent estret i es va eixamplant fins a obrir-se al màxim al pavelló.

Pel fet de tenir un tub com a element principal, un instrument de metall es podria comparar amb una instal·lació d’aigua o de gas: un mecanisme de canonades amb soldadures, juntes, maneguets, colzes i vàlvules. Fins i tot, per la ductilitat dels materials amb què es fan aquests instruments, per fabricar-los o reparar-los podria ser més adequat un lampista (o llauner) que no pas un ferrer.

A part d’això, pels tubs dels instruments de vent de metall no tan sols hi passa aire. Quan l’intèrpret bufa, deixa anar aire calent i molt humit, que es condensa, s’acumula dins l’instrument, i arriba un punt que s’ha d’expulsar. És llavors quan actua la peça que rebla el vincle de la trompeta amb el gremi de la lampisteria: l’aixeta. També se’n diu clau d’aigua, desaigüe i vàlvula d’evacuació, i no és res més que això: una aixeta per on surt el líquid resultant de la condensació!

A algunes persones no els agrada beure aigua de l’aixeta, la que ens arriba a casa a través de la xarxa pública. Ara, segur que no n’hi ha cap ni una que es begui de gust l’”aigua” de l’aixeta… de la trompeta!

Versió sonora

134 El cant del cigne 

El cant del cigne és una locució que es refereix a l’última manifestació d’una activitat, especialment, a la darrera gran obra d’un artista.

L’expressió ve del fet que, segons alguns clàssics de l’Antiguitat, el cigne és capaç de predir la seva pròpia mort, i quan li arriba el moment emet un cant bellíssim, la seva última gran obra.  

Si ens fixem en el ballet La mort del cigne, l’animal quan mor no tan sols canta bé, sinó que balla meravellosament. I el mateix podríem dir basant-nos en El llac dels cignes.

La música clàssica recull, doncs, aquest mite de la bellesa del cant del cigne que la majoria de les llengües adopten com a expressió. El mateix Leonardo da Vinci va deixar escrit que el cigne cantava una cançó dolça quan moria.

En canvi, Plini el Vell, ja abans de Crist, deia que el cant del cigne és només un mite, una llegenda bonica però falsa. I força estudiosos posteriors han opinat el mateix. 

Per saber a qui hem de creure, sentim un grupet dels anomenats cignes cantaireshttps://www.youtube.com/watch?v=97FgCYSmMz4

Què us sembla, com canten?  Cal tenir en compte que, segons el mite, el cant harmoniós els cignes el fan quan agonitzen, i aquests són ben vius… 

Tot plegat us fa dubtar? Doncs sapigueu que Daniel Elliot, que va ser president de l’Associació Nord-americana d’Ornitòlegs, avala el mite. El 1898, després de ferir mortalment d’un tret un cigne que volava, va observar que l’animal, mentre anava caient, entonava una sèrie de “notes musicals planyívoles”, que “de vegades sonaven com la suau successió de les notes d’una octava”.

Dit això, depèn de vosaltres si creieu o no en el mite del cant del cigne. Ara, jo, personalment, desconfiaria d’un ornitòleg que dispara contra els ocells…

Versió sonora

133 Vocalistes consonàntics 

Sembla estrany, però encara no havíem parlat d’un punt de confluència musical i lingüística tan clar com són les vocals i les consonants.

En l’aspecte lingüístic, una vocal és un “so que s’articula sense cap obstrucció o constricció de l’aire”. En català tenim en total vuit vocals: en tots els dialectes [a], [ɛ], [e], [i], [ɔ], [o] i [u], i la vocal neutra [ə] en català oriental. Aquests sons els representen cinc lletres, que també anomenem vocals. Tota la resta són consonants.

I en l’àmbit musical, què vol dir vocal? Doncs significa ‘relatiu o pertanyent a la veu’. Música vocal és la ‘destinada a ser cantada’. 

Vocal ve del llatí uōcālis, que vol dir ‘capaç de parlar’, i prové de uox, ‘veu’. Com a derivats de vocal tenim, per exemple, vocalitzar, que és ‘articular bé els sons perquè se’ns entengui’, i vocalista, que és el ‘cantant d’un grup musical o d’una orquestra de ball’.

Pel que fa a les consonants, mentre que en llengua parlem de consonantisme, en música tenim la consonància. Tot ve del verb consŏno llatí, que significa ‘sonar alhora’. Les consonants no sonen si no les acompanya alguna vocal. Proveu de distingir entre “p” i “b” sense dir cap vocal. No hi ha manera! 

En música, hi ha consonància quan diversos sons simultanis produeixen una sensació agradable a l’oïda perquè tenen una relació de freqüències harmònica. 

Així doncs -i ho deixem aquí- quan el vocalista d’una orquestra entona harmònicament una cançó, podríem dir, amb una expressió en què conflueixen de manera múltiple llengua i música, que tenim al davant un vocalista consonàntic.

Versió sonora